diumenge, 2 de juny de 2013


LA SAMARRETA                                          

Ja sabíem de fa temps de l'existència de les maquiles. Ja ens havien dit dotzenes de vegades que algunes transnacionals del tèxtil es basen en la feina de treballadors molt mal pagats que tallen, cusen i planxen en condicions inhumanes i salaris paupèrrims. I que hi ha un control mediambiental molt deficient en els tractaments dels teixits.

Tinc mala memòria, i en certes circumstàncies s'agreuja. Sobretot quan ve la primavera o en els canvis de temps en general. Tot passejant per centres comercials plens de botigues de roba, és quan el cervell m'esborra els conceptes “maquila”,  “justícia social” i d'altres. Només veig samarretes i jaquetes que em queden d'allò més bé, que tanta falta em fan i que, per art de màgia, són una ganga.

Fa uns dies, vàrem conèixer l'esfondrament de l'edifici-taller “Rana Plaza” de Bangla Desh. El balanç, ara que escric això, és de mil cent vint-i-set morts, i no para de créixer. Les causes varen ser la negligència en la seguretat de l'immoble, en connivència amb les autoritats, la cobdícia i el menyspreu per la seguretat i la vida dels empleats.

De tot aquest afer tan agre, el que tinc més clar és que el responsable últim d'aquesta massacre concreta i de tot el desgavell mundial del sector és la meva memòria. Bé, la meva i la de milions de persones a les que ens agrada lluir roba nova cada dos per tres sense qüestionar-nos ni la qualitat ni la procedència.

Vàrem veure per televisió, disset dies després de l'accident, com els equips de rescat treien a Reshma Begum d'entre el formigó esmicolat. La noia havia sobreviscut tot aquell temps sota la runa. Atrapada i protegida entre una biga i un pilar. Va patir por, dolor, desesperació. Va sentir, dia rere dia els crits agònics del seus companys de captiveri. Les seves veus s'anaven esllanguint, creixia la fortor dels seus cadàvers. Va témer cada nova vibració provocada per les piconadores i les excavadores. Va cridar, va picar ferros per fer soroll, i finalment la van treure amb un fil de vida damunt d'una llitera.

Una notícia esborra l'anterior, i les d'aquest tipus les esborren els esvelts maniquins i els lluents  aparadors de les grans marques.

La Reshma Begum va fer unes sentides declaracions en sortir de l'infern. Va dir que mai més volia tornar a treballar en aquelles condicions. Pot ser que aquesta determinació l'ajudés durant el seu captiveri a seguir viva.

És pensant en ella i en les seves paraules què m'he promès no desmemoriar-me mai més.
He anat a un calaix on guardo retalls de roba, n'he escollit un de ben llampant i he retallat una petita peça en forma de samarreta. L'he enganxat a la porta del meu armari de la roba, ben a la vista. Així, quan la notícia de Bangla Desh hagi caigut dels diaris i ja sigui invisible altre cop aquesta injustícia, cada vegada que obri l'armari, la samarreteta em farà memòria.

 Em farà buscar alternatives en el mercat. Trobaré productes i firmes que respectin els treballadors i el medi ambient. I alhora, em farà veure que tampoc és tan urgent que em compri uns altres pantalons, i que la jaqueta de l'any passat està prou bé, que carai!

 La samarreteta em vigilarà la memòria i no seré jo que porti altre cop a Reshma Begum a l'esclavitud. Us convido a què tampoc sigueu vosaltres.

 

Silvestre Entredàlies