diumenge, 7 de juliol de 2013


EL SURO


Al despatx, en un suro a la paret, feia molt de temps que hi tenia una foto del Dioni al costat del seu furgó blindat. Obertament admirava la seva acció, i d’altres per l’estil d’enriquiment ràpid i irregular. Ell també voldria lluir rellotges d’or i “mulates de bandera”, aprofitant-se dels altres. Si no ho feia ell, ho faria un tercer.

El suro, amb el temps, es va anar omplint d’engominats personatges: presidents de comunitats autònomes, membres de la família reial, constructors i tresorers de partits. Eren els seus referents de vida.

Un dia es va trobar enmig d’una protesta per sobresous fraudulents de les elits d’un partit polític. En la pancarta que va fer-se, no demanava honradesa ni justícia, s’hi podia llegir: “on és el meu sobre?”

Últimament no passa setmana que no hi ha una cara nova al seu suro. Algun encorbatat que se’n fot  sota el nas de la justícia i de tothom. Ja comença a notar, però, que el seu sentiment ja no és el majoritari, almenys ostensiblement. Alguna de les visites que rep arronsa les celles en veure el particular santuari. Ell no ho entén. Diu que són hipòcrites i envejosos. Que són dos dies, què carai!

Aquest matí però s’ha llevat entresuat i trasbalsat. Es trobava com empatxat. Tampoc és que ahir fes el gran sopar, ha pensat. Tenia una angúnia interior, ja se’m passarà, s’ha dit. Ha fet la sèrie de rutines matinals i ha sortit de casa per anar a la feina. A mig camí s’ha aturat a fer un cafè, a veure si així s’espavilava. És clar, s’ha equivocat i se li ha posat com una bomba. En arribar a la feina i veure els seus ídols del suro li ha sobrevingut un mareig intens i unes basques àcides que l’han fet seure de cop per no caure plegat a terra.

Al migdia, gens recuperat, ha aprofitat per anar a cal lampista. Li havia fet una reparació a casa i ha anat a pagar-li. En obrir la porta de l’establiment ha dringat una campaneta. El lampista l’esperava a peu de mostrador. Damunt un senzill imprès i brandant un bolígraf li ha fet quatre números, i ha estat llavors que li ha etzibat la pregunteta: -ho vol amb IVA o sense IVA?

En una fracció de segon li han passat pel cervell totes les fotos del seu suro-santuari. Tota l’admiració que els tenia, de cop s’ha entortolligat a la boca de l’estomac, i transformat a l’instant en un fàstic incontrolable, ha emès una profusa i abundant vomitada damunt el taulell, els papers i fins i tot la mà dreta del petrificat i empastifat autònom. Ha marxat de l’establiment amb la poca dignitat que les circumstàncies permetien, i s’ha dirigit cap a la feina. Allà, instintivament i mig inconscient, ha despenjat una a una totes les icones del suro, acabant pel gran Dioni. No n’ha tingut prou amb la paperera, ha passat totes les fotos per la destructora de documents. S’ha pres una camamilla i s’ha trobat com nou. Ha tornat a cal lampista duent sota el braç amb una gran i sincera disculpa una ampolla de cava. Ha deixat les dues coses sobre el taulell i li ha pagat el que li devia, amb IVA.

Ha pensat que només havent fet aquest canvi d’actitud podia exigir honradesa en la classe dirigent.

I en despertar-se, no ha sabut en quin punt del conte havia començat el somni.

 

Silvestre Entredàlies