EL
SURO
Al despatx, en un suro a la paret, feia
molt de temps que hi tenia una foto del Dioni al costat del seu furgó blindat.
Obertament admirava la seva acció, i d’altres per l’estil d’enriquiment ràpid i
irregular. Ell també voldria lluir rellotges d’or i “mulates de bandera”,
aprofitant-se dels altres. Si no ho feia ell, ho faria un tercer.
El suro, amb el temps, es va anar omplint
d’engominats personatges: presidents de comunitats autònomes, membres de la
família reial, constructors i tresorers de partits. Eren els seus referents de
vida.
Un dia es va trobar enmig d’una protesta
per sobresous fraudulents de les elits d’un partit polític. En la pancarta que
va fer-se, no demanava honradesa ni justícia, s’hi podia llegir: “on és el meu
sobre?”
Últimament no passa setmana que no hi ha
una cara nova al seu suro. Algun encorbatat que se’n fot sota el nas de la justícia i de tothom. Ja
comença a notar, però, que el seu sentiment ja no és el majoritari, almenys
ostensiblement. Alguna de les visites que rep arronsa les celles en veure el
particular santuari. Ell no ho entén. Diu que són hipòcrites i envejosos. Que
són dos dies, què carai!
Aquest matí però s’ha llevat entresuat i
trasbalsat. Es trobava com empatxat. Tampoc és que ahir fes el gran sopar, ha
pensat. Tenia una angúnia interior, ja se’m passarà, s’ha dit. Ha fet la sèrie
de rutines matinals i ha sortit de casa per anar a la feina. A mig camí s’ha
aturat a fer un cafè, a veure si així s’espavilava. És clar, s’ha equivocat i
se li ha posat com una bomba. En arribar a la feina i veure els seus ídols del
suro li ha sobrevingut un mareig intens i unes basques àcides que l’han fet
seure de cop per no caure plegat a terra.
Al migdia, gens recuperat, ha aprofitat
per anar a cal lampista. Li havia fet una reparació a casa i ha anat a
pagar-li. En obrir la porta de l’establiment ha dringat una campaneta. El
lampista l’esperava a peu de mostrador. Damunt un senzill imprès i brandant un
bolígraf li ha fet quatre números, i ha estat llavors que li ha etzibat la
pregunteta: -ho vol amb IVA o sense IVA?
En una fracció de segon li han passat pel
cervell totes les fotos del seu suro-santuari. Tota l’admiració que els tenia,
de cop s’ha entortolligat a la boca de l’estomac, i transformat a l’instant en
un fàstic incontrolable, ha emès una profusa i abundant vomitada damunt el
taulell, els papers i fins i tot la mà dreta del petrificat i empastifat
autònom. Ha marxat de l’establiment amb la poca dignitat que les circumstàncies
permetien, i s’ha dirigit cap a la feina. Allà, instintivament i mig
inconscient, ha despenjat una a una totes les icones del suro, acabant pel gran
Dioni. No n’ha tingut prou amb la paperera, ha passat totes les fotos per la
destructora de documents. S’ha pres una camamilla i s’ha trobat com nou. Ha
tornat a cal lampista duent sota el braç amb una gran i sincera disculpa una
ampolla de cava. Ha deixat les dues coses sobre el taulell i li ha pagat el que
li devia, amb IVA.
Ha pensat que només havent fet aquest
canvi d’actitud podia exigir honradesa en la classe dirigent.
I en despertar-se, no ha sabut en quin
punt del conte havia començat el somni.
Silvestre
Entredàlies
