diumenge, 15 de setembre de 2013


NO ELS BUSQUEU

 
Són en Renè i en Paul, avi i nét, grans amics. Caminen pel fort desnivell, a pas decidit i amb la fresca del matí avancen il·lusionats i en silenci còmplice.

A la llar que comparteixen i pateixen, fa temps que la vida se'ls ha fet insuportable.

La filla d'en Renè i mare d'en Paul, no té temps ni estimació per cap dels dos, senzillament, no els entén.

El gendre d'en Renè, i pare d'en Paul, és un advocat reconegut entre els grans empresaris per la seva astúcia a l'hora de fer EROs falses i altres martingales que millor no saber. Les poques estones que coincideixen a casa, veu en el seu fill un estrany i en el seu sogre, una visita incòmoda.

El matrimoni està molt ocupat, l'una gastant i l'altre fent diners a cabassos.

En Renè sempre diu que hi ha bojos que es pensen que poden canviar el món, i que són aquests els que el canvien. Vol per en Paul un present i un futur millor, i el construiran, ja ho crec.

Fa dos dies, avi i nét, van comunicar a casa seva el pla que tenien pensat. Anirien a la muntanya els dos sols. Dimarts pujarien en cotxe fins a l'Hospice de France, prop de Bagneres de Luchon, i allà, a l'aparcament del refugi, prepararien el sopar amb el fogonet i dormirien al cotxe de l'avi. L'endemà, ben d'hora, es calçarien les botes i pujarien fins al Port de Benasque, a 2450 metres. Farien unes vistes increïbles i unes fotos imborrables i desfarien el camí cap a casa, o potser, si estaven molt cansats, farien nit altre cop al cotxe i tornarien l'endemà, que no es preocupessin, que l'avi portaria el mòbil desconnectat. Els pares d'en Paul els van donar permís, tot i que creien que ja estava anant massa lluny la influència del vell revolucionari sobre el cadell de burgès. Però ja ho parlarien quan tornessin.

El que no els havien explicat és el seu vertader pla. Per sort i per camaraderia, en Renè havia conservat ben viva l'amistat amb els companys de joventut, entre ells el seu millor mestre i amic, Lucio Urtubia. Doncs bé, aquest els havia proporcionat, a avi i nét, documentació falsa, aixopluc familiar i una bona cobertura argumental per a la seva nova vida que començaria al Port de Benasque, tot passant la ratlla.

A casa seva no sabien fins a quin punt n'estaven farts.

No sabien fins a quin punt l'avi astut, tenaç i compromès, estava determinat a permetre un futur al seu nét, lluny de la hipocresia, del negativisme, de la resignació i del deixar-se portar pel corrent circumdant. Un futur de llibertat i lluita.

Van deixar una nota al cotxe: “N'estem farts. No ens busqueu, no ens trobareu”. Van estar buscant qualsevol pista o rastre de la seva desaparició. Res. Els pares, això sí, al cap dels dies i per via absolutament discreta van rebre confirmació que el seu fill estava bé, per primer cop; i l'avi també, més que mai.

Lucio Urtubia és qui coneix tots els detalls d'on són i com els hi va la nova i, ara sí, engrescadora vida. I si hi ha una persona que no parla del que no vol i que és fidel a amics i ideals, és Lucio Urtubia.


 

Silvestre Entredàlies