diumenge, 8 de desembre de 2013



EL TRACTAMENT

 
Ara fa uns deu dies, el manòmetre que tinc a dins va posar l’agulla en zona vermella. Les informacions internacionals, nacionals, locals i socials havien anat afegint pressió a la meva precària maquinària, i al final va saltar l’alarma.

Llavors, va ser pujant a l’autobús quan em vaig decidir i vaig prendre la primera dosi del tractament. En lloc de llegir el diari d’informació general, com cada matí, vaig fullejar l’Sport, desmenjadament. En arribar a casa vaig reprogramar el televisor, només deixant-hi presintonitzades Teledeporte, Nitro, Disney Chanel, la Cuatro i Divinity. Em vaig empassar un episodi de “mil maneres de morir” i un partit de rugbi de la lliga australiana.

El meu tractament intensiu d’allunyament de la realitat havia començat. A l’inici, de fet només als primers minuts vaig tenir un desassossec interior, però al segon canvi de postura al sofà ja estava en plena laxitud reconfortant. He estat pendent de la lesió d’en Messi i dels aparellaments en campionats internacionals de futbol, i això ha estat miraculós per la meva musculatura tensionada. M’ha marxat el mal de cap permanent compartint les preocupacions dels protagonistes dels serials televisius.

Des del segon dia del tractament el meu humor va fer un tomb. Ara contesto millor als companys de feina, gairebé ni els irrito, ja no temen les meves explosions matutines d’ira social. Em somriuen, em desitgen bon dia. M’han marxat les arrugues del front i no em mossego els repelons dels dits. Sóc un home nou.

Hanna Montana, a La Riera i a “¿Quien quere casarse con mi hijo?” m’han retornat la pau espiritual i la convivència plàcida. Gràcies a tots de tot cor.

Aquest matí, però, he tingut una recaiguda. Ha marxat el llum de casa momentàniament. Aquest fet ha provocat que es desconfiguressin les presintonies de la ràdio, i enlloc de sentir-se Ràdio Estel o Kiss FM ha tronat un agressiu espai informatiu. En ell desgranaven els detalls del projecte de llei que el govern espanyol prepara per a la “seguretat ciutadana”. Aquest text determina, entre altres bestieses, que enregistrar imatges al carrer de l’actuació d’un agent de policia pot comportar multa d’entre trenta mil i sis-cents mil euros. I és clar, davant un possible judici aquestes imatges passen a ser proves obtingudes de manera il·legal, i per tant no són vàlides.

M’he afanyat a desendollar l’aparell abans que el meu indicador de pressió interior tornés a pujar i fes anar per el pedregar tot allò aconseguit amb el tractament dels últims dies. Sort que tenia preparat un enllaç al Youtube per a casos d’emergència desesperats. L’he engegat i m’he administrat a tot volum i a pantalla complerta, sis vegades seguides l’espot de la Loteria Nacional de España, amb Montserrat Caballé i Raphael. M’havia de tocar l’aire. M’he posat les sabates i he anat a comprar una butlleta de l’esmentada loteria. Ara el tinc en un imant a la porta de la nevera i taral·lejo incansablement la cançoneta “Aquí està la Navidad...” .

I sóc dòcil, i llépol, i mesell.

No incomodo a ningú, ni a conciutadans  ni a autoritats. Estic relaxat i em sento feliç.

 

Que passeu un molt bon Nadal.

 

 
Silvestre Entredàlies