L’OSVALD
CRESTALL
Una de les característiques definitòries
de la espècie humana és la seva capacitat de reflexió, d’analitzar els estímuls
que rep de l’exterior i inferir-ne conclusions. És el que ens diferencia, per
exemple, d’una gallina.
Per poder desenvolupar aquestes aptituds,
hom necessita bàsicament dos ingredients. El primer és l’entrada d’un seguit
d’informacions, com a matèria primera; i el segon, uns certs períodes de no-entrada de nova informació, per
permetre al cervell processar sense distraccions els inputs rebuts prèviament.
Sona el ràdio-despertador a la tauleta de
nit de l’Osvald Crestall. A les set en punt, amb el butlletí de notícies. Ja el
deixa engegat mentre esmorza una mica i surt de casa. Va a agafar el metro, amb
els auriculars posats, no sent una mallerenga matinera i estranyament urbanita
que refila a punta de dia. A l’andana l’espera més música, anuncis en cartells
gegantins. Projeccions entre les vies. Au, cap a la feina. Allà va a tot drap:
telèfons, correus, reunions... li passa la jornada volant! Al vespre corre cap
al gimnàs, on es barregen una música estrident de fons, els crits sincopats i
esbufegants del monitor de la classe de Body Pum, els estímuls visuals de dotze
pantalles, dotze, de televisió penjades de les parets, a més del monitor de la
cinta de córrer, on l’Osvald sintonitza els gols de la jornada anterior de la
lliga. Fins i tot a la dutxa el martelleja el Waka-waka.
En arribar a casa rebentat, sopa de mala
manera, i s’escarxofa al sofà per veure com uns famosets de pa sucat amb oli
expliquen les seves preteses intimitats i misèries. Això li va bé, el distreu,
diu ell.
I quan finalment es posa al llit connecta
l’i-pad per consultar el correu electrònic i fer una llambregada als blogs del
quals n’és seguidor. Apaga el llum i, ara si, pot gaudir del silenci, de la no-entrada d’informació que dèiem al
principi. Aquest període li dura justament cinc segons, fins que s’adorm.
Però no pot reflexionar només amb cinc
segons al dia. Així no és capaç de prendre decisions ni serà mai amo del seu
itinerari personal present o futur.
Un bon dia, l’Osvald, va adonar-se que,
sobretot al matí, intercanviant les primeres frases del dia, se li escapaven
notes dissonants, el que en diem galls. Va observar-se al mirall, enmig de la
seva incipient calvície, va veure una mena de petita protuberància allargada,
seguint l’eix del cap, vermellosa i amb textura de berruga. Hauré d’anar al
metge, va pensar. A la part central del llavi se li va fer una durícia còrnia i
en punta. I ja quan se li van afluixar les dents i va notar uns puntets durs en
tota la pell va anar d’urgències espantadíssim.
Allà li van dir, desprès d’una exploració
complerta i rutinària: - no es preocupi,
és el procés normal tenint en compte la vida que li hem dissenyat, perdó, que
ha portat. Ja podem ingressar-lo ara mateix. Prenguis això i relaxis.
En despertar-se va sentir un ambient
polsegós i sobretot, una fortor característica. Sota seu passava lenta una
cinta amb uns objectes blancs, arrodonits. Va treure el cap entre els barrots i
va veure dotzenes de caps arrenglerats, que com el seu miraven a banda i banda.
Davant el bec tenia pinso i aigua. La sorpresa li va durar pocs instants.
Va centrar-se a pondre regularment,
maquinalment, un ou cada dia. I a l’endemà ja no recordava que algun cop havia
estat humà.
Silvestre Entredàlies
