diumenge, 12 de gener de 2014


ESTIMAT, T'HO DIRÉ PER CARTA
 

T’he dit desenes de vegades aquella frase que et fa tanta por, i de la que has fugit cada cop a la carrera: “estimat, hem de parlar”.
Has considerat que tot va com sempre, que no cal. I jo crec que és urgent, precisament per què tot va com sempre, fins i tot empitjorant.
Així doncs, estimat, tot seguit t’ho diré per carta.
Amb falses promeses, amb copets a l’espatlla, i també amb alguna garrotada, he perdut molts anys de la meva vida. Només el meu caràcter submís m’ha permès seguir suportant-ho.

Sempre t’he fet quedar bé fora de casa. T’he lloat davant els teus amics encara que estiguéssim passant una mala temporada. Tu, en canvi, al meu parer, no em tractes com em mereixo.

Tot té un límit. En aquest tàndem, tu segueixes governant el manillar amb mà de ferro i acompanyes laxament el meu fort i tenaç pedaleig. Ho sento, jo baixo. Tinc les cames prou fortes i el cap prou assenyat per agafar la meva pròpia bicicleta i fer el millor camí. I si convé viatjaré a peu.

Per altra banda, els nois ja són grans i han madurat. I, últimament ho tenen ben clar. No paren de dir-me que haig de fer un pensament, que ells tampoc ens volen veure així. Que per ells no cal que fingim. Que no sigui tan antiga i poruga. Sobre tot des que tu t’has tornat més intransigent, ells s’han revoltat. Ja saps com és el jovent d’avui en dia, volen les coses clares i no estan per comèdies. Jo haig de fer el millor per ells i no veig per part teva la mateixa actitud. Sembla que no els sentis com teus. No te’ls escoltes, no estàs per ells, els talles les ales. Ja no respecten la teva autoritat, la veuen buida, i jo, què vols que els digui? Ja són prou grans.

Ja ho veus. Sense mi estaràs més tranquil, no et sentiràs tan pressionat. Et refaràs, creu-me, has tingut altres daltabaixos històrics i sempre te n’has sortit.

I en acabat, la teva rancúnia s’anirà esvaint i assolirem els papers de bons veïns. I si d’aquí a uns anys, un bon vespre a mig fer el sopar ens cal un pessic de sal o un parell de fulles de llorer sabrem picar la porta de l’altre amb el convenciment de trobar-hi amabilitat. Fins i tot un dia em presentaré a casa teva amb una safata d’aquelles magdalenes que tant t’agraden, i em faràs passar, i trauràs aquell vinet dolç que tu ja saps, i berenarem i parlarem com vells amics.

Però per arribar fins aquí hauran de passar moltes coses, i després molt de temps.

Jo, ara, indefectiblement, he de fer el pas. Tu no vols ni sentir-ho, cada dia menys, però serà el millor per no prendre mal.

Per acabar la carta, et faig saber que ja he començat a moure papers. Vull que ho sàpigues.

Ho consultaré als nois el dia NOU DE NOVEMBRE.

 

Signat: la teva propera veïna.

 

 

Silvestre Entredàlies