diumenge, 9 de febrer de 2014


TOT PER L'AUDIÈNCIA ?


Tot el que al llarg de la vida ens entra per la vista, l'oïda, per qualsevol sentit, és el que va conformant el nostre caràcter, la nostra manera de ser, i evidentment, la nostra “veritat” del món que ens envolta.

Així doncs, els mitjans de comunicació de masses, d'alguna manera esdevenen el mitjans d’ensinistrament de masses.

La manera de relacionar-nos amb els altres també es veu influenciada per la manera que tenen de fer-ho els personatges televisius. Es converteixen en estàndards. Passen a ser la normalitat, fins i tot el model a seguir

Copiem clixés, vicis i maneres de fer que veiem a la televisió. Som conscient o inconscientment, mones d'imitació.

Us posaré un exemple. Vaig assistir a una reunió de veïns, Va començar amb uns ji, ji, ja, ja aparentment innocus, cordials, per trencar el gel. Però immediatament desprès d'entrar en matèria, l'ambient es va escalfar vertiginosament i per diferents fronts, per sorpresa únicament meva. Els altres assistents semblaven trobar-se la mar de còmodes en mig d'aquells crits, insults i desqualificacions. Em va ser impossible reconduir la situació, ningú hi percebia res d'extraordinari. Ja sé que les reunions de veïns sovint mai han sigut flors i violes, però vaig veure-hi uns gestos de Matamoros, vaig ensumar-hi un tuf de Belén Esteban.

 És bo això per a la societat? És bo per les cadenes de televisió que presentant esperpents tenen més audiència i els anunciants paguen més. Se'ls en refot embrutir el telespectador, no és problema seu la qualitat de la convivència social i de la moral del ciutadà.

 Un cas extrem que no puc suportar és el tipus de tractament que fan servir algunes cadenes televisives de casos de pederàstia i similars.

Els fan servir per treure la part morbosa de l'espectador. Fan aflorar la vessant macabra de la gent, i la fomenten només per tenir més guanys econòmics.

He vist per la televisió vídeos casolans de nens corrent, rient i jugant projectats com a fons de plató, des d’on expliquen amb una música sinistra i un posat truculent que ara aquests infants estan desapareguts o esbudellats.

He vist primers plans llarguíssims de mares desencaixades plorant fora de sí, mentre la locutora furgava i furgava en els cadàvers dels seus fills.

He vist com periodistes que es diuen professionals van fins a Escòcia a picar la porta d'un presumpte pederasta i assassí (acusat només per la premsa), li fan una entrevista a peu de porta, mostrant la seva cara i expliquen quin és el seu nom i quin és el poble, el carrer i la casa on viu. Per si algú vol anar a linxar-lo o a cremar-lo viu.

He sentit parlar fins a sentir arcades de “semen en las braguitas”.

I he sentit fastigoses tertúlies rebolcant-se en la misèria de pobres famílies que estan passant un infern. La televisió ho està transmetent, com aquell que diu, en directe.

He vist persones afeblides, com nines de drap en estat de xoc a qui el periodisme-voltor els remena les vísceres i ens les empastifa contra la pantalla.

 Tenen dret a embrutir-nos d'aquesta manera, a trasbalsar les llars i a mortificar les tardes dels nostres jubilats, a tornar-los àvids de detalls forenses, a afamar-los de misèria aliena?

Porta a algun lloc tot això?

Fa algun bé a la resolució del cas en qüestió, ajuda a minimitzar la freqüència de posteriors casos similars, o més aviat és sang-i-fetge gratuït?

S'ha de permetre aquest estil periodístic? Aquest mètode per fer-nos mirar anuncis?

O sóc jo el primmirat?

Silvestre Entredàlies