diumenge, 9 de març de 2014


 NORD ENLLÀ


L'Albert fa molts anys que estudia sense descans. És tenaç, convençut de la seva opció. Ja des de petit l'entorn li ha fet veure que només si el dia de demà esdevé una persona preparada podrà desenvolupar-se com cal a la vida.
És d'aquesta manera que durant gran part de la seva vida no ha parat de sacrificar l'avui per les esperances posades en el demà.
Els anys clavant colzes, rosegant ungles, atipant-se de cafè i renunciant al lleure es fan llargs i cada cop la crisi es fa més cruenta. L'Albert s'agafa fort als seus llibres , la seva preparació el salvarà del naufragi.
Cada cop té més clar, però, que el futur és Nord enllà on diuen que la gent és neta i noble... com deia el poeta.

És trist deixar el país que t'ha fet créixer. Però quan la terra és eixorca i et crema sota els peus no pots estar-t'hi palplantat.
L'Albert ha anat afinant el seu pla. Ha estudiat idiomes del Nord, allà hi trobarà feina, una societat que l’acomboï, i fins i tot es penjarà de la noia que més l'estimi i en un tres i no res li hauran sortit tres criatures rosses, brots tendres que el faran arrelar en terra nova.
L'Albert mai abandonarà els seus orígens. Tornarà al seu carrer cada estiu, cada Nadal, a abraçar la mare i a discutir amb els cunyats.
 

Tot el què heu llegit fins ara és el que li passa pel cap a l'Albert ara que és a punt d'aterrar a l'aeroport de Düsseldorf. Ja ha fet el pas. Avui és el primer dia de la resta de la seva vida. Està mig endormiscat fa capcinades. Massa emocions en poques hores.
Però el que no sap és que li espera una última i duríssima prova.
En baixar de l'avió, de matinada els porten caminant per la pista cap a la vora d'un ample riu, el Rin. No entén res, està espantat. La terminal de l'aeroport i la duana son a l'altra riba. Ja té els peus a l'aigua. De cop i volta es llancen a nedar frenèticament, fan l'últim esforç per arribar a la terra promesa. La gelor de l'aigua li encarcara els muscles, estossega, empassa aigua. Amb les cames plenes de rampes neda i neda, està al límit de les seves forces, però ara no pot defallir després de tants anys. Ja pot veure a l'altra banda del riu uns homes uniformats que deuen ser els encarregats d'acollir-los, d'acompanyar-los en els seus primers tràmits.
Tot d'una aquells homes alcen el que haurien de ser llanternes. Són fusells amb una gran boca que apunta directament als impotents i agònics nedadors. Comencen a disparar. És un espectacle esfereïdor d'espetecs i fogonades. L'Albert veu un ull rebentar-se a la cara d'un company, veu com en pocs minuts al seu voltant suren l'Emili, la Judith, i aquell xicot que va conèixer a l'avió.
L'Albert rep una forta pilotada a la boca, i escup tres dents. Quan és a punt d'ofegar-se i lliurar-se per sempre al fred, una hostessa somrient li amanyaga lleument l'espatlla, el desperta i li diu que es cordi el cinturó, que estan a punt d'aterrar. Li somriu, entre còmplice i burleta, l'ha notat trasbalsat per un malson.

 

Heu patit per l'Albert? Per què tots en coneixem més d'un, oi?

No cal, podeu estar tranquils. Només dues coses l'hi han estat suficients per despertar del somni i salvar la vida. La primera és el color de la seva pell, blanca. I la segona son els 1965 quilòmetres que separen l'aeroport de Düsseldorf de la tanca de Ceuta.

 

 

Silvestre Entredàlies