diumenge, 8 de juny de 2014


 EL MANUAL DEL BON CIUTADÀ

 

M’agrada el civisme, i que pel carrer tot rutlli amable i plàcid. Per aquest motiu estic recopilant informació de cara a confeccionar un Manual del Bon Ciutadà, per què ens sigui més fàcil assolir una bona convivència.

Quan el tingui enllestit m’entrevistaré amb les autoritats municipals, comarcals, nacionals i estatals per què ells , un cop l’exposin a Qui Mana, me’n donin el vistiplau, tot fent-m’hi les correccions que els semblin oportunes.

Ells ens mostren exemples i ens llancen missatges per què inferim i anem confeccionant un nou codi de conducta. Els casos exemplaritzants que ens brinden, és clar, fan patir molt als ciutadans afectats directament. És per què així ens quedi prou clar als altres.

La feina que m’he proposat és analitzar a fons els missatges, optimitzant-ne el rendiment, i fer un manual eminentment pràctic, una eina en la línia dels tan exitosos llibres d’autoajuda.

D’aquesta manera estalviarem molts dels dolorosos “avisos per a navegants”, i a la vegada, el nostre comportament millorarà abans, estalviant-nos mals tràngols, disgustos i feina feixuga als estaments policials, judicials, als polítics i a la premsa.

 

Quan tots tinguem ben clara la nostra nova situació i rol social, i l’assumim, la convivència serà més plàcida i gaudirem d’un llarg període de pau social, una mena de “cuarenta años de paz” en versió 2.0.

I en acabat, a mi m’erigiran un bust en un parc públic, on la ciutadania em podrà lloar i els coloms se’m podran cagar.

El meu manual es podrà, en un futur, utilitzar a les escoles substituint tots els pesats llibres de text i els seus sempre polèmics temaris. D’aquesta manera, pobres criatures, no els ompliran el cap amb idees que vés a saber cap on derivaran en aquells cervellets immadurs.

 

Bé, com a primícia us presentaré les primeres anotacions desendreçades que he pres pel Manual.

 

1. Pel que fa a les manifestacions, evidentment les hem d’evitar, només podem prendre-hi mal, però si ens hi trobem immersos, i mentre en sortim, un sobtat impacte ens buida un ull, hem de marxar cap a casa, discretament, sense fer-ne escarafalls. Ens aplicarem una mica de tintura de iode i pensarem amb encert que el causant ha estat un esternut mal controlat o un mal cop d’aire.

2. Si, al barri del Raval, un seguit d’uniformats ens sembla que ens atonyinen fins la mort, marxem tranquils cap a la Casa del Pare. Per més que ens ho sembli i les càmeres ens vulguin enganyar, els servidors públics van actuar correctíssimament i d’acord amb els protocols establerts.

3. Si ens trobem a la Plaça Molina i volem tenir un atac, que sigui de cor, immediatament vindran els serveis sanitaris a reanimar-nos. Si per el contrari, l’atac fos de tipus nerviós o psíquic es podria interpretar com un atac a la convivència o al sistema, comportant-nos conseqüències funestes.

4. Les senyores de Terrassa, quan assisteixin a Primeres Comunions i es trobin un prohom de la pàtria en plena campanya, l’hauran de lloar inequívocament i amb testimonis, i sobretot, mantenint una distància de seguretat.

5. Al Twitter, eina diabòlica, només piularem afalacs i rodolins pastorils i demanarem que es tanqui per si algú se li acut escriure-hi coses lletges. Ja veurem com ho fem amb els cafès dels  pobles i els bars dels barris.

6. I, finalment, és molt desaconsellable tenir un blog a internet i alimentar-lo periòdicament amb escrits i conyetes que poden incomodar a la gent de bé i esperonar eixelebrats, o pitjor, despertar en algú el perillosíssim esperit crític.

 

 

 

Silvestre Entredàlies