EL MANUAL DEL BON CIUTADÀ
M’agrada el civisme, i que pel carrer tot
rutlli amable i plàcid. Per aquest motiu estic recopilant informació de cara a
confeccionar un Manual del Bon Ciutadà,
per què ens sigui més fàcil assolir una bona convivència.
Quan el tingui enllestit m’entrevistaré
amb les autoritats municipals, comarcals, nacionals i estatals per què ells ,
un cop l’exposin a Qui Mana, me’n donin el vistiplau, tot fent-m’hi les
correccions que els semblin oportunes.
Ells ens mostren exemples i ens llancen
missatges per què inferim i anem confeccionant un nou codi de conducta. Els
casos exemplaritzants que ens brinden, és clar, fan patir molt als ciutadans
afectats directament. És per què així ens quedi prou clar als altres.
La feina que m’he proposat és analitzar a
fons els missatges, optimitzant-ne el rendiment, i fer un manual eminentment
pràctic, una eina en la línia dels tan exitosos llibres d’autoajuda.
D’aquesta manera estalviarem molts dels
dolorosos “avisos per a navegants”, i a la vegada, el nostre comportament
millorarà abans, estalviant-nos mals tràngols, disgustos i feina feixuga als
estaments policials, judicials, als polítics i a la premsa.
Quan tots tinguem ben clara la nostra
nova situació i rol social, i l’assumim, la convivència serà més plàcida i
gaudirem d’un llarg període de pau social, una mena de “cuarenta años de paz”
en versió 2.0.
I en acabat, a mi m’erigiran un bust en
un parc públic, on la ciutadania em podrà lloar i els coloms se’m podran cagar.
El meu manual es podrà, en un futur,
utilitzar a les escoles substituint tots els pesats llibres de text i els seus
sempre polèmics temaris. D’aquesta manera, pobres criatures, no els ompliran el
cap amb idees que vés a saber cap on derivaran en aquells cervellets immadurs.
Bé, com a primícia us presentaré les primeres
anotacions desendreçades que he pres pel Manual.
1. Pel que fa a les manifestacions,
evidentment les hem d’evitar, només podem prendre-hi mal, però si ens hi trobem
immersos, i mentre en sortim, un sobtat impacte ens buida un ull, hem de marxar
cap a casa, discretament, sense fer-ne escarafalls. Ens aplicarem una mica de
tintura de iode i pensarem amb encert que el causant ha estat un esternut mal
controlat o un mal cop d’aire.
2. Si, al barri del Raval, un seguit
d’uniformats ens sembla que ens atonyinen fins la mort, marxem tranquils cap a
la Casa del Pare. Per més que ens ho sembli i les càmeres ens vulguin enganyar,
els servidors públics van actuar correctíssimament i d’acord amb els protocols
establerts.
3. Si ens trobem a la Plaça Molina i volem
tenir un atac, que sigui de cor, immediatament vindran els serveis sanitaris a
reanimar-nos. Si per el contrari, l’atac fos de tipus nerviós o psíquic es
podria interpretar com un atac a la convivència o al sistema, comportant-nos
conseqüències funestes.
4. Les senyores de Terrassa, quan
assisteixin a Primeres Comunions i es trobin un prohom de la pàtria en plena
campanya, l’hauran de lloar inequívocament i amb testimonis, i sobretot,
mantenint una distància de seguretat.
5. Al Twitter, eina diabòlica, només
piularem afalacs i rodolins pastorils
i demanarem que es tanqui per si algú se li acut escriure-hi coses lletges. Ja
veurem com ho fem amb els cafès dels
pobles i els bars dels barris.
6. I, finalment, és molt desaconsellable
tenir un blog a internet i alimentar-lo periòdicament amb escrits i conyetes
que poden incomodar a la gent de bé i esperonar eixelebrats, o pitjor, despertar
en algú el perillosíssim esperit crític.
Silvestre
Entredàlies
