diumenge, 21 de setembre de 2014


EL MOTOCULTOR I L’ESCALA (2a part)

 

El dimecres que arribava semblava normal. Però aquella nit els gossos havien estat bordant hores senceres, va córrer un vent sec i laminat constant; les gallines estaven neguitoses i feia dies que no ponien ni un ou. Aquella matinada la Font del Lleó cremava com mai, i els gats del carrer s’amagaven espantats pels racons.
Abans de trenc d’alba, per esquitllar-se de la calorada de migdia, els dos amics ja eren a la feina. En Raül a llaurar la terra i en Gabriel a lligar tomaqueres. En Raül concentrat clavant les pales de la màquina ben fons, ben fons. - Quina força té, aquest motocultor -. I en Gabriel, dalt de l’últim graó de l’escala, extasiat fent un nus i un altre, lligant branques a les canyes, com en un mantra, ben alt, ben alt.
Una alenada de sofre i electricitat estàtica va cobrir la vall. Tot d’una, el cable de l’accelerador del motocultor es va travar a tota màquina, i l’eina anava clavant-se en la terra perillosament, imparable, en Raül va lluitar per parar-lo o desclavar-lo, però era difícil, i a més, sentia les mans com clavades al manillar.
En Gabriel, al mateix instant va perdre peu de l’escala, la qual li va marxar de costat contra les plantes.
En Raül patia i patia, cada cop amb el solc més fons i el motocultor entestat en clavar-se terra endins. Ja només treia les banyes on en Raül estava soldat. Suava pels descosits, tenia els ulls en blanc.
En Gabriel, en marxar-li l’escala, estirat com estava cap al cel amb el cordill  a la mà, quan l’escala va caure, ell no la va seguir i es va quedar agafat al cordill, penjat ingràvid, com si un globus de fira invisible el mantingués suspès en l’aire. S’hi va agafar ben fort i va mirar el terra, llunyà, estable. Hipnotitzat per la situació s’enlairà commogut, en passar per damunt del camp d’en Raül va veure’l en una histriònica posició. Semblava estar-se capbussant al mar, ja tenia mig cos immers en la terra.
 
Al cap d’una estona, aquell vent sec i sulfurós es va calmar, va sortir el sol i tot va quedar en tranquil, com si no hagués passat res. Quan baixaven els primers hortolans els va estranyar el fet de trobar-se un profund solc que acabava en sec, al bell mig del terreny d’en Raül, just en el punt on hi havia una sabata seva amb la sola mirant-los, amb un què d’interrogació.
I al costat de les tomaqueres d’en Gabriel, una escala mig tombada i un feix de cordills també formaven una postal ben estorada.
Van esperar, a veure si venien en Raül i en Gabriel, els van buscar pels voltants. - Potser han anat a esmorzar - , deien sense convenciment. – Potser han anat a dinar -, digueren més tard. Però no els van veure en tot el dia.
A hores d’ara encara no n’han sabut res. En Ramon i en Manel en saben alguna cosa més, però no piulen, els prendrien per ben bojos.
 
Silvestre Entredàlies