diumenge, 5 d’octubre de 2014


QUÈ FAN AQUELL PARELL?


En Raül i en Gabriel van desaparèixer de les Hortes de Caldes aquell dimecres insòlit ben d'hora al matí. L'un va marxar terra endins arrossegat pel maleït motocultor, l'altre se'n va anar navegant ingràvid cel enllà agafat al cordill d'una tomaquera.
 
Les primeres hores van ser d'incredulitat i d'incertesa. Els primers dies, de recerca. Les primeres setmanes, de tristor i de dol.
 
Ells dos també van passar per fases similars a les que van experimentar els d'aquest costat de la realitat. Al principi, en Gabriel es marejava amb el més mínim canvi de vent i no estava gens còmode sempre amb la postura de braç enlaire i de puntetes, com si anés a abastar un ramellet de cireres. En Raül, per la seva part, també les passava magres, s'ofegava, i cada cop que obria la boca se li omplia de pedres, li costava suportar la pressió de la terra damunt seu. Però, poc a poc i mentre intentaven contactar amb algú de l'altra banda, van anar familiaritzant-se amb l'entorn. En Gabriel va fer amistat amb els xerraires estornells, que el posaven al dia de les xafarderies més etèries. També va conèixer altres latituds amb el que li explicaven flamencs i cigonyes. Fins i tot, si en la soledad de les primeres nits passava por, el xot i el duc li venien a fer companyia.
En Raül va anar aprenent també dels seus nous companys d'habitat. Els talps li ensenyaren a obrir-se camí en un terreny tan espès i a orientar-se en la foscor. Els cucs li van ensenyar a treure profit d'un material com la terra. Les mussaranyes li feien companyia i el feien riure d'allò més fent-li passigolles. I agradant-li com li agradaven els bolets a en Raül, va aprendre com es collien des de sota. Ja n'és un expert.
 
Va ser llavors quan, no em pregunteu com, en Raül i en Gabriel van poder establir contacte amb en Ramon, i el van posar al corrent de la seva nova situació.
I en Ramon també se'ls va sincerar. I els va explicar que passades les setmanes tot s'havia calmat, i  Caldes tornava a funcionar més o ménys com abans del fatídic dimecres.
En Gabriel li va preguntar com s'ho feien allà on ell treballava, doncs hi era del tot imprescindible, l'empresa el necessitava sempre al cent per cent. En Ramon li va contestar que ja havien posat al seu lloc un altre de més jove i amb menys nòmina i que se'n sortia prou bé. Les coses d'en Gabriel ja les havien entaforat en una caixa de cartró i cap a casa seva, que les llencin ells.
En Raül li va preguntar per la seva família, per com estava la seva dona, que deuria tenir un disgust i una depressió monumental; i pels seus fills que tant l'estimaven. En Ramon, una mica avergonyit va dir-li que no patís per la dona que s'havia quedat ben tranquila sense les seves Raülades, i els fills, petits com són, s'han adaptat fabulosament al canvi, i que avui eren a Port Aventura amb els tiets.
 
Saps què, Ramon? Que no tornem, que ja no fem cap falta, i encara faríem nosa si tornàvem. I que aquí on som tot és més senzill i clar.
 
Jo, en Silvestre, per la meva part, torno demà mateix, que només estic de vacances. Però creieu-me, si marxeu per gaires dies, rellegiu-vos el conte i vigileu.
Ara ja esteu avisats. Bona nit.

 

Silvestre Entredàlies