diumenge, 11 de maig del 2014


EL LLENYATAIRE DE FRIGERBURG

En Vladimir és el llenyataire de Frigerburg.
Ell ha estat l’únic, en aquests últims anys que baixa llenya al poble en quantitats abundoses i a un preu més o menys assumible. Ha fet tractes amb el llop, s’espanten mútuament i la por els fa respectar-se.
Totes les famílies de Frigerburg s’han acostumat a tenir la casa calenta els llargs hiverns continentals. No fan cas de les xafarderies que parlen d’un Vladimir poc honrat i dels seus negocis obscurs amb les feres del bosc. L’escalfor de les llars depèn de l’arbitrarietat de Vladimir.
Com més fred fa, més cofoi es passeja Vladimir per Frigerburg, embriagat per l’olor acre dels carrers, mira enlaire i compta les xemeneies que fumegen, trepitja fort les llambordes conscient del seu poder. Saluda als vilatans i vilatanes amb una simpatia proporcional a la temperatura interior de les seves cases i a la flama de les seves calderes. Els veïns vinclen l’esquena. Com més fredolics, més gran i més tremolós és el somriure que li dediquen, recordant els penellons.
A en Vladimir se li permet tot. Alguns diuen amb la boca petita, i sobretot a l’estiu, que no paga prou bé als seus treballadors del bosc, que els explota, que els té amenaçats. També es xiuxiueja que casa seva és l’infern, que crida a la dona i pega als nens. Però amb l’arribada de les primeres neus tot se li perdona, al bo del llenyataire.
Se l’ha vist en festasses amb amigots seus, amb noietes que de tan distretes no saben ni l’edat que tenen. Tot, tot se li disculpa, no fos cas que pugés un cèntim el preu del combustible.
Hi ha veïns díscols, que parlen que és possible passar l’hivern sense la llenya d’en Vladimir, els altres se’ls miren encuriosits, sense que se’ls noti gaire l’interès.
Diuen que els boscos d’allà dalt s’estan quedant sense fusta, tothom ho sap i ningú ho vol sentir. I que la combustió d’estufes, llars de foc i calderes està fent malbé l’atmosfera.
Potser ha arribat el moment de buscar alternatives, de potenciar les ja existents. Hi ha altres maneres més netes, i més locals i honrades d’obtenir energia.
Un tipus nou i respectuós d’energia ens lliuraria de reverenciar al vell Vladimir i ens permetria mirar als ulls als nostres fills. I dormir tranquils cada nit. I ens faria més lliures.
Però tot objectiu costa un esforç en aquesta vida. Molt sovint comoditat i dignitat tenen difícil coexistència.
Diuen alguns, a Frigerburg, que els mesos que venen ara de bonança climatològica cal aprofitar-los per adequar i fer millores en aquest sentit i de cara a l’hivern que ve.
Cal pensar globalment i actuar localment i els canvis esdevindran.
La política internacional, la geoestratègia i la gestió de recursos a nivell planetari és complexa, d’acord. Però només és complicada en la forma, en l’entramat de circumstàncies i teranyines d’interessos i relacions. Però el fons pot ser tan senzill com al poblet de Frigerburg.
La sobirania energètica proporciona llibertat a les comunitats. Quan la energia està en mans d'uns pocs  facilita tiranies i abusos per part de qui en gestiona el control.
Si en lloc de parlar de Frigerburg i de llenya, parlem d’Europa i de gas, ja sabem a quin Vladimir fem referència.
 
 
Silvestre Entredàlies