LES
BALANCES
No crec gaire en l’astrologia, però
potser perquè vaig néixer sota el signe de Balança tot ho sospeso. Cada
realitat amb la que topo la sotmeto al judici dels platerets.
Les petites coses de la vida les valoro
amb aquesta eina. En quantifico els pros i els contres. Res de dogmatismes. Res
perquè sí. Res perquè no.
Un dels gestos més senzills és prendre’s
un cafè. Abans d’aturar-me en un bar a fer-lo, valoro per una banda que
m’aclarirà les idees, i què carai, que m’agrada; i per l’altra, que arribo tard
i que ja en prenc prou de cafès, i avui no tinc l’estómac gaire fi. Doncs bé,
poso raons a un i a l’altre platet de la balança i decideixo.
Un dels aspectes més complicats i
primordials amb els que ens encarem en la nostra existència és la religió. La
religió ens ha determinat com a individus i com a societat, en l’actualitat i
en la història. Aquí i gairebé arreu del món.
Aquesta supremacia, aquesta importància
majúscula que tenen les religions les fa estar per damunt del raciocini. Es
blinden amb misteris i altres artilugis per evitar les balances. La seva
superioritat, jo fins i tot en diria supèrbia, ens fa sentir ridículs amb la
nostra balanceta a la mà.
Aquesta circumstància permet la seva
perpetuació i dóna peu a que els més espavilats les manipulin, ens donin gat
per llebre i ens recordin que qui posi el gat a la balança cometrà pecat
mortal.
Aquest blindatge, aquesta inviolabilitat
ha estat garantia de continuïtat de les religions. Aquesta mateixa
autoprotecció pot provocar desprestigi, i propiciar que irreverents com jo
gosin disseccionar-ne els argumentaris.
Dons bé, jo, descregut de mena,
iconoclasta plaent, i nascut sota el signe de Balança, desobeeixo i poso la
“nostra” i totes les religions, una per una, i en conjunt als platerets de la
meva discreta balança.
La religió pot reconfortar, d’acord, però
també pot reprimir.
M’ha fet escriure sobre això una foto que
van portar els diaris dies enrere. La imatge mostrava com, en nom de la
religió, una colla de creients (islamistes d’ISIL) tenien lligats i amuntegats
en una fosa, una altra colla de creients (chiís), que morien santament metrallats
per Kalashnikovs beneïts.
Fent moviola podem recordar que aquest no és un fet puntual ni anecdòtic. Ni
en el temps ni en l’espai. És el pa de cada dia des que l’home és home, o més
ben dit, des que la humanitat és religiosa.
Reconec que a l’altre plateret de la
balança també hi ha hagut molt de pes. I, d’altra banda, no hi ha dues balances
calibrades exactament. Però tinguem com tinguem tarada la nostra balança
personal, l’important és que la fem servir per tot, no només per si ens bevem o
no un cafè. I que tot, absolutament tot, per sagrat que sigui, té material per
els dos platets, i hem de tenir la gosadia d’analitzar-ho.
Potser cal valorar si la religió ha estat
un bé per a la humanitat i s’ha de seguir promovent o si pel contrari, ja ha fet
prou mal i és hora d’anar-la superant per criteris més humanístics i menys
dogmàtics.
I com deia Martí i Pol: “en acabat que
cadascú es vesteixi com bonament li plagui”.
Silvestre
Entredàlies
