EL
MOTOCULTOR I L’ESCALA (2a part)
El dimecres que arribava semblava normal.
Però aquella nit els gossos havien estat bordant hores senceres, va córrer un
vent sec i laminat constant; les gallines estaven neguitoses i feia dies que no
ponien ni un ou. Aquella matinada la Font del Lleó cremava com mai, i els gats
del carrer s’amagaven espantats pels racons.
Abans de trenc d’alba, per esquitllar-se
de la calorada de migdia, els dos amics ja eren a la feina. En Raül a llaurar
la terra i en Gabriel a lligar tomaqueres. En Raül concentrat clavant les pales
de la màquina ben fons, ben fons. - Quina força té, aquest motocultor -. I en
Gabriel, dalt de l’últim graó de l’escala, extasiat fent un nus i un altre,
lligant branques a les canyes, com en un mantra, ben alt, ben alt.
Una alenada de sofre i electricitat
estàtica va cobrir la vall. Tot d’una, el cable de l’accelerador del motocultor
es va travar a tota màquina, i l’eina anava clavant-se en la terra
perillosament, imparable, en Raül va lluitar per parar-lo o desclavar-lo, però
era difícil, i a més, sentia les mans com clavades al manillar.
En Gabriel, al mateix instant va perdre
peu de l’escala, la qual li va marxar de costat contra les plantes.
En Raül patia i patia, cada cop amb el
solc més fons i el motocultor entestat en clavar-se terra endins. Ja només
treia les banyes on en Raül estava soldat. Suava pels descosits, tenia els ulls
en blanc.
En Gabriel, en marxar-li l’escala,
estirat com estava cap al cel amb el cordill
a la mà, quan l’escala va caure, ell no la va seguir i es va quedar
agafat al cordill, penjat ingràvid, com si un globus de fira invisible el
mantingués suspès en l’aire. S’hi va agafar ben fort i va mirar el terra,
llunyà, estable. Hipnotitzat per la situació s’enlairà commogut, en passar per
damunt del camp d’en Raül va veure’l en una histriònica posició. Semblava
estar-se capbussant al mar, ja tenia mig cos immers en la terra.
Al cap d’una estona, aquell vent sec i
sulfurós es va calmar, va sortir el sol i tot va quedar en tranquil, com si no
hagués passat res. Quan baixaven els primers hortolans els va estranyar el fet
de trobar-se un profund solc que acabava en sec, al bell mig del terreny d’en
Raül, just en el punt on hi havia una sabata seva amb la sola mirant-los, amb
un què d’interrogació.
I al costat de les tomaqueres d’en
Gabriel, una escala mig tombada i un feix de cordills també formaven una postal
ben estorada.
Van esperar, a veure si venien en Raül i
en Gabriel, els van buscar pels voltants. - Potser han anat a esmorzar - ,
deien sense convenciment. – Potser han anat a dinar -, digueren més tard. Però
no els van veure en tot el dia.
A hores d’ara encara no n’han sabut res.
En Ramon i en Manel en saben alguna cosa més, però no piulen, els prendrien per
ben bojos.
Silvestre
Entredàlies
