CARGOLS SÓN
CARGOLS
Dies enrere va fer un temps temperat,
però plujós i rúfol. Ideal per què els cargols sortissin dels seus amagatalls i
campessin fent la seva vida.
A l'hort de casa, justament acabàvem de plantar enciams. Tan tendres els tornen bojos. De manera que en successives batudes els vaig anar capturant. Amb un test de fang buit i un plat al damunt vaig improvisar una cargolera. I allà els vaig anar confinant a tots. Ja podeu imaginar el destí que els esperava.
Allà estaven, dins el petit món, fent
voltes al mateix cercle, purgant no sé quins pecats i finalment enquistant-se
esperant, ingenus, temps millors, seguint un patró de conducta ancestral. No
s'escaparien, la tapa era prou pesada per la força d'un cargol. A més els vaig
explicar ben clarament que res d'escapar-se. Els vaig dir: “ni puc ni vull
deixar-vos marxar, però sobretot, no vull. La llei no ho permet, i punt”.
Encara, damunt de la tapa, per assegurar
l'ordre, vaig posar-hi una pedra, una roca granítica.
Així doncs, segons la meva manera de
veure les coses i segons la interpretació que faig de les lleis de les quals
tots ens hem dotat, els cargols s'havien d'esperar allà dins fins que jo
determinés el seu destí.
Va passar el que no havia vist mai, i
encara no m'explico, tan curts de gambals que són, aquests cargols. Un vespre
humit van reunir-se, i l'endemà, i l'altre; i van entendre on era la seva
força, en la raó, en la determinació i en el conjunt. També, que ningú des de
l'exterior els vindria a ajudar, doncs els de fora eren amics, socis o parents
de qui els tenia tancats. Finalment es van posar d'acord, aixecarien la tapa
empenyent entre tots, cadascú aportant les seves habilitats per a l'objectiu
comú. Van estudiar i acordar l'estratègia i van triar dia i hora per l'acció.
Mentrestant jo, des de la meva òptica de
superioritat inqüestionable sobre ells, fullejava llibres de receptes i blogs
de cuina, tranquil·lament. Anava triant com els cuinaria. Un cop a taula ja no
donarien més maldecaps amb les seves recurrents dèries de viure a la seva
manera i de voler ser com són.
Un matí, en sortir al pati, no podia
creure el que veia. Ho havien fet. No hagués pensat mai que uns éssers tan
simples fossin capaços de tal gesta. Havien fugit de la cargolera, unint-se en
el seu anhel. N'hi havia per tot arreu, en plena fuga. Però alguna cosa els
havia anat malament. Només començar la operació els deuria agafar pànic. Molts
encara eren dins, com adormits, esperant potser, il·lusos, la meva clemència
pels dòcils. Altres, un cop fora els va sorprendre un cop de sol i un vent sec
que els va obligar a aturar la marxa. A més, eren fora de la cargolera, però no
fora del meu jardí, així que mentre amb una mà brandava la llei, amb l'altra
els anava tornant allà d'on no s'haurien d'haver mogut mai. Vaig esbroncar els
esvalotadors, i no se'n parli més. On s'és vist!
Han passat els dies, ara semblen una mica
més calmats, però no les tinc totes. Tinc dos factors en contra. El primer és
que no tinc tot el dia per estar vigilant uns éssers tan tossuts i el segon i
més determinant és que no entenc els seus raonaments ni la seva manera de veure
el món. “Ni puc ni vull, però sobretot, no vull”.
Ja m’ho diuen els veïns: primer els
ensenyes com han de votar, llavors, que votin; i després els cuines. Si no hauràs
de pensar en canviar de menú.
Silvestre
Entredàlies
