DONEU-LI
RECORDS
He comptat
pèsols amb Mendel. He esperat la collita, he separat els arrugats dels llisos,
els verds dels grocs. He escoltat les seves conclusions.
He fet de
grumet a bord del Beagle, on Darwin em va encisar organitzant tot el món viu i
la seva història evolutiva.
He ajudat
al taller de Leonardo da Vinci, i hauria pilotat qualsevol dels seus genials
artefactes.
D’altra banda
m’han adormit totes les misses a les que he assistit. Tots els sermons que he
entomat m’han indignat. I en tots els salms he perdut el to.
Sóc més de
rebel·lió que de resignació cristiana. Més d’assaig-error que de misteris. Més
de teoremes que de dogmes. Més de biologia que de mística.
Que
l’estructura mental de cadascú sigui més o menys científica i menys o més
cristiana no depèn de la nostra voluntat. És fruit del tarannà previ i de les
circumstàncies vitals.
N’hi ha
que es consideren fills de Déu, i altres ens tenim per micos amb camisa. Però
hi ha dies de tot.
A cops,
llegint el diari, escoltant la ràdio, o llegit els ulls d’un amic ens
assabentem de la mort d’una persona respectada, admirada o estimada. I una
part, petita o gran, del nostre món s’ensorra.
La
impressió que ens queda és que sempre marxen els millors. Deu ser per la
indiferència que ens provoca la mort d’algú que no ha suposat res de positiu en
la nostra vida.
Aquests
són els moments en els quals enyoro la fe que mai he conegut. La fe és
selectiva en el seu conhort i no acomboia a tothom. Només dona escalf a qui
l’ha abraçat prèviament, així ha funcionat sempre, i no ens en podem
sorprendre.
És llavors
quan m’agradaria creure, tenir una sòlida fe. D’aquesta manera la pèrdua no
seria per sempre. Al contrari, en poc temps ens reuniríem en la vida eterna, un
cop superada aquesta transitorietat incerta que és la vida terrenal.
La fe no
és cosa que es pugui tenir una setmana si i una no, a conveniència de les
circumstàncies canviants. Tampoc es pot aprendre en un master, un cicle
formatiu o un curs on-line.
Aquest
racionalisme científic que m’omple el dia a dia em desconsola en les pèrdues,
en el meu convenciment que són per sempre més.
Però no em
puc fer trampes al solitari. No puc fer-me creure que els comiats són un fins
aviat, o un ja ens retrobarem. Ni prendre’m seriosament al sorneguer Ovidi
Montllor quan ens va dir que marxava de vacances.
I així és
com vàrem acomiadar en Joan Barril.
Ens
quedarà la seva obra: collonades. Els simis espavilats com jo no el veurem mai
més, ni sentirem la seva veu, ni en llegirem nous articles.
De ben
segur que algú de vosaltres tindrà la sort de tornar-lo a trobar. Espero que
trigueu molts anys, però tranquils que el coneixereu, estarà igual.
És en aquest
punt que us vull demanar un favor. Treieu-vos el barret davant d'ell de part
meva, i doneu-li records d'un orfe que no podrà mai saludar-lo.
Silvestre
Entredàlies
