SI NO FOS
TANT CURT
Tinc dinou anys, estic enmanillat i un
policia em vigila dins una habitació tancada i sense mobles. Tinc sang als
artells. Estic encegat.
En el meu tou cervell piquen onades de
ràbia. Són la ressaca d'una tempesta que s'hi ha desfermat ara fa unes hores.
Desenvoluparia un seguit de reflexions,
com les que llegireu més avall, però sóc curt de mena. Ni he estat capaç ni ho
seré.
Potser de ben petit no era tan curt. Però
una escolarització discriminant, una llar desestructurada i un barri deprimit
varen ser un bon inici en la meva diplomatura en mediocritat. Amb la televisió,
les discoteques, els videojocs violents, les pelis d'en Van Dame i la boxa he
completat el Màster.
Vaig buscar-me una nòvia que em
convingués, que no em ratllés. La primera va ser un desastre. La Mireia, la
molt gafapastes volia reconduir-me (deia ella). Volia separar-me dels meus
amics de l'ànima, amb la de porros que ens unien des de petits.
Ja vaig passar prou disgust quan ens va
abandonar l'Abdislam. Érem ànimes bessones. De ben nens ja feiem bestieses
plegats. Amb ell tot es va acabar el dia que vàrem anar amb la colla a la
discoteca i no el van deixar entrar. A tots els altres els va semblar normal.
Al cap i a la fi és un moro de merda, i salta a la vista, deien. Va tornar-se'n
cap al barri amb la vista clavada a la vorera. Ja no va tornar a sortir amb
nosaltres. Deien que freqüentava la mesquita, i al cap de poc ja no el vàrem
veure més. Però això és una altra història.
Després vaig conèixer a la Jèssica en un
botellón. Aquesta si que va ser la bona. La vaig impressionar amb la meva
tauleta de xocolata, els meus tatoos i el meu posat de perdonavides. Un cop la
vaig tenir al pot em creia en tot i es deixava dominar com un gosset. Just com
en els videoclips de la MTV. Ja m'hi veia, jo repapat amb les cadenes d'or i
les ulleres de mirall, ella de quatre grapes, amb la boca oberta.
Li controlo el mòbil, la roba que porta,
els horaris i les amigues. Ja no sóc l'últim mono, ja tinc algú a qui amenaçar. A ella també li agrada que li
demostri així el meu amor. Se'm desfà en veure'm tan bèstia.
Avui, però, es veu que he sobrepassat un
límit molt prim que se m'havia marcat, i la societat em castiga durament. Només
se me n'ha anat una mica la mà. Massa alcohol, massa pastilles. Tampoc li he
fet tan mal a ella, una cella partida i el nas trencat.
Però malgrat això, en línies generals sóc
com volen que sigui, com els convé. Treballo per pocs diners, consumeixo tant
com puc. Sóc tan ruc com ells m'han fet. No em poso en política, ni en
qüestions socials. Malgrat ser jove i ple d'energia, no vull ni em plantejo
canviar absolutament res d'aquest món que tant em perjudica a mi i als meus.
Ho han aconseguit. Sóc el seu producte
ideal. I així m'ho paguen a la primera relliscada?
Aquest grapat de reflexions i records
inconexos gairebé em venen al cervell, s'acosten des de la llunyania,
desdibuixats, però no acaben de ser meus, ja us ho he dit, sóc massa curt.
I aquesta malaputa de la Jèssica, quan
surti d'aquí, sabrà el que és rebre de valent. Amb qui m'he de desofegar, si
no. També podria anar a apallissar magribins, però no m'hi veig en cor, em
vindria al cap el meu amic Abdislam.
