diumenge, 8 de març de 2015


SI NO FOS TANT CURT


Tinc dinou anys, estic enmanillat i un policia em vigila dins una habitació tancada i sense mobles. Tinc sang als artells. Estic encegat.
En el meu tou cervell piquen onades de ràbia. Són la ressaca d'una tempesta que s'hi ha desfermat  ara fa unes hores.
Desenvoluparia un seguit de reflexions, com les que llegireu més avall, però sóc curt de mena. Ni he estat capaç ni ho seré.
 
Potser de ben petit no era tan curt. Però una escolarització discriminant, una llar desestructurada i un barri deprimit varen ser un bon inici en la meva diplomatura en mediocritat. Amb la televisió, les discoteques, els videojocs violents, les pelis d'en Van Dame i la boxa he completat el Màster.
 
Vaig buscar-me una nòvia que em convingués, que no em ratllés. La primera va ser un desastre. La Mireia, la molt gafapastes volia reconduir-me (deia ella). Volia separar-me dels meus amics de l'ànima, amb la de porros que ens unien des de petits.
Ja vaig passar prou disgust quan ens va abandonar l'Abdislam. Érem ànimes bessones. De ben nens ja feiem bestieses plegats. Amb ell tot es va acabar el dia que vàrem anar amb la colla a la discoteca i no el van deixar entrar. A tots els altres els va semblar normal. Al cap i a la fi és un moro de merda, i salta a la vista, deien. Va tornar-se'n cap al barri amb la vista clavada a la vorera. Ja no va tornar a sortir amb nosaltres. Deien que freqüentava la mesquita, i al cap de poc ja no el vàrem veure més. Però això és una altra història.
 
Després vaig conèixer a la Jèssica en un botellón. Aquesta si que va ser la bona. La vaig impressionar amb la meva tauleta de xocolata, els meus tatoos i el meu posat de perdonavides. Un cop la vaig tenir al pot em creia en tot i es deixava dominar com un gosset. Just com en els videoclips de la MTV. Ja m'hi veia, jo repapat amb les cadenes d'or i les ulleres de mirall, ella de quatre grapes, amb la boca oberta.
 
Li controlo el mòbil, la roba que porta, els horaris i les amigues. Ja no sóc l'últim mono, ja tinc algú  a qui amenaçar. A ella també li agrada que li demostri així el meu amor. Se'm desfà en veure'm tan bèstia.
Avui, però, es veu que he sobrepassat un límit molt prim que se m'havia marcat, i la societat em castiga durament. Només se me n'ha anat una mica la mà. Massa alcohol, massa pastilles. Tampoc li he fet tan mal a ella, una cella partida i el nas trencat.
Però malgrat això, en línies generals sóc com volen que sigui, com els convé. Treballo per pocs diners, consumeixo tant com puc. Sóc tan ruc com ells m'han fet. No em poso en política, ni en qüestions socials. Malgrat ser jove i ple d'energia, no vull ni em plantejo canviar absolutament res d'aquest món que tant em perjudica a mi i als meus.
Ho han aconseguit. Sóc el seu producte ideal. I així m'ho paguen a la primera relliscada?
Aquest grapat de reflexions i records inconexos gairebé em venen al cervell, s'acosten des de la llunyania, desdibuixats, però no acaben de ser meus, ja us ho he dit, sóc massa curt.
 
I aquesta malaputa de la Jèssica, quan surti d'aquí, sabrà el que és rebre de valent. Amb qui m'he de desofegar, si no. També podria anar a apallissar magribins, però no m'hi veig en cor, em vindria al cap el meu amic Abdislam.
 
 
 
Silvestre Entredàlies