dissabte, 4 d’abril de 2015


ELS 8 DEL PARLAMENT

 

Ja fa gairebé quatre anys dels fets del quinze de juny de 2011. Aquell matí, al Parlament de Catalunya hi havia sessió plenària. S’havien d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, els anomenats pressupostos de les retallades. Dues setmanes abans s’havia desallotjat els indignats concentrats a la Plaça Catalunya.

La polèmica actuació policial que posà fi a l’acampada va provocar 200 ferits entre els concentrats.

Indignats, desallotjats i atonyinats. Aquest era el context en el qual  aquell matí de juny s’havia convocat una acció a les portes del Parc de la Ciutadella amb el lema “aturem el Parlament”.

Vint dels participants detinguts varen ser jutjats ni més ni menys que per la dubtosa institució de l’Audiència Nacional, els va absoldre en veure’s impossibilitada per sostenir que els detinguts fossin els autors de les accions concretes que es jutjaven.

Fiscalia, Manos Límpias, Generalitat i Parlament varen recórrer la sentència. Ara, el Tribunal Suprem, sense noves diligències, condemna a vuit dels vint acusats a tres anys de presó per delicte contra institucions de l’Estat. I qualifica els fets de violents.

La sentència de l’Audiència Nacional cercava la justícia, i en no poder identificar els autors, deixa els delictes impunes, evident.

En la segona sentència, la del Tribunal Suprem, sembla que el que es busca, més que la justícia, és la revenja, l’escarment. Castiga els fets en general, sobre les espatlles que té a mà, dels caps d’esquila, en siguin o no els autors dels actes concrets que es tractaven. I fent ús d’un procediment ben poc ortodox, per dir-ho suau.

I pel que fa a la qualificació dels actes con a violents, si ens posem en situació d’aquelles dates de precarietat en augment, de desnonaments creixents i de retallades dràstiques, es pot afirmar que en aquella jornada hi va haver violència? On són els cotxes bolcats, els contenidors cremats, els comerços saquejats? No fotem. Els manifestants no van tocar ni un pèl a ningú.

L’Estat actua en nom nostre. I és així com condemna desproporcionadament a tres anys de presó a vuit conciutadans que el que volien era millorar la nostra societat. I els condemna sabent que potser són innocents.

 
Quan el poder es troba legitimat i recolzat pel poble no li cal alçar-los la veu. Ni fer aquestes demostracions d’autoritarisme. En el moment en què el poder  força les seves pròpies normes per actuar contra els ciutadans, mostra la seva debilitat.

La bèstia se sent ferida i acorralada. Ensenya les dents. La bèstia sembla que digui amb aquesta sentència: qui vulgui jugar a fer-me pessigolles, a partir d’ara, el nou reglament és que jo me’l salto quan vulgui. Qui es manifesti, qui surti de casa quan hi hagi convocada  alguna concentració o acte a la via pública ja sap a què s’exposa, a falses acusacions que els poden dur fins i tot a la presó.

L’avís està fet. Estem en lluita i això no és un videojoc. L’Estat es legitima a provocar baixes ostentosament injustes entre els seus vassalls. Preneu-ne nota, i sobretot, foteu-vos.

 

 

Silvestre Entredàlies