ELS 8 DEL
PARLAMENT
Ja fa gairebé quatre anys dels fets del
quinze de juny de 2011. Aquell matí, al Parlament de Catalunya hi havia sessió
plenària. S’havien d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, els anomenats
pressupostos de les retallades. Dues setmanes abans s’havia desallotjat els indignats
concentrats a la Plaça Catalunya.
La polèmica actuació policial que posà fi
a l’acampada va provocar 200 ferits entre els concentrats.
Indignats, desallotjats i atonyinats.
Aquest era el context en el qual aquell
matí de juny s’havia convocat una acció a les portes del Parc de la Ciutadella
amb el lema “aturem el Parlament”.
Vint dels participants detinguts varen
ser jutjats ni més ni menys que per la dubtosa institució de l’Audiència
Nacional, els va absoldre en veure’s impossibilitada per sostenir que els
detinguts fossin els autors de les accions concretes que es jutjaven.
Fiscalia, Manos Límpias, Generalitat i
Parlament varen recórrer la sentència. Ara, el Tribunal Suprem, sense noves
diligències, condemna a vuit dels vint acusats a tres anys de presó per delicte
contra institucions de l’Estat. I qualifica els fets de violents.
La sentència de l’Audiència Nacional
cercava la justícia, i en no poder identificar els autors, deixa els delictes
impunes, evident.
En la segona sentència, la del Tribunal
Suprem, sembla que el que es busca, més que la justícia, és la revenja,
l’escarment. Castiga els fets en general, sobre les espatlles que té a mà, dels
caps d’esquila, en siguin o no els autors dels actes concrets que es tractaven.
I fent ús d’un procediment ben poc ortodox, per dir-ho suau.
I pel que fa a la qualificació dels actes
con a violents, si ens posem en situació d’aquelles dates de precarietat en
augment, de desnonaments creixents i de retallades dràstiques, es pot afirmar
que en aquella jornada hi va haver violència? On són els cotxes bolcats, els
contenidors cremats, els comerços saquejats? No fotem. Els manifestants no van
tocar ni un pèl a ningú.
L’Estat actua en nom nostre. I és així
com condemna desproporcionadament a tres anys de presó a vuit conciutadans que
el que volien era millorar la nostra societat. I els condemna sabent que potser
són innocents.
Quan el poder es troba legitimat i
recolzat pel poble no li cal alçar-los la veu. Ni fer aquestes demostracions
d’autoritarisme. En el moment en què el poder
força les seves pròpies normes per actuar contra els ciutadans, mostra
la seva debilitat.
La bèstia se sent ferida i acorralada.
Ensenya les dents. La bèstia sembla que digui amb aquesta sentència: qui vulgui
jugar a fer-me pessigolles, a partir d’ara, el nou reglament és que jo me’l
salto quan vulgui. Qui es manifesti, qui surti de casa quan hi hagi
convocada alguna concentració o acte a
la via pública ja sap a què s’exposa, a falses acusacions que els poden dur
fins i tot a la presó.
L’avís està fet. Estem en lluita i això
no és un videojoc. L’Estat es legitima a provocar baixes ostentosament injustes
entre els seus vassalls. Preneu-ne nota, i sobretot, foteu-vos.
Silvestre
Entredàlies
