dissabte, 6 de juny de 2015


NURIETA...?

En Pere Fornesa estava en aquella edat en la qual les noies tornen a existir als ulls dels nois, i ells per a elles.
La Núria va començar a anar darrere en Pere, li anava llançant els seus tendres encanteris. Els amics li deien: ”Pere, no badis, la tens al pot.” Des de l’edat madura, aquests episodis ens semblen foteses, però quan se n’és protagonista són el més important del món.
Tot i això, en Pere no estava receptiu. No podia dedicar part dels seus pensaments, de les seves voluntats i reflexions, cap al camí que li proposava la seva amiga. La Nuri va ser inoportuna al no respectar la seva total immersió en el joc de la FIFA de la  Play Station.
I, és clar, la Nuri es va haver de refer del disgust i buscar-se’n un que no tingués consola.
Més endavant, a en Pere va arribar-li l’edat d’anar encarrilant els seus estudis, i de madurar les seves preferències acadèmiques. Per això cal rumiar, cal proveir-se de períodes lliures d’interferències externes per reflexionar. Però ell estava absorbit pel Facebook totes les hores del dia. No en va treure l’aigua clara. Malgrat que ni la dissenyava ni la controlava, la seva vida va anar tirant endavant, ben bé d’esma.
Estranyament va sortir-li una feina, una bona feina. Ja sabeu com n’és de difícil un fenomen tan paranormal. Ell només havia de fer un petit curset previ, i la feina seria seva. Però havia de tenir-ho clar, dedicar-hi concentració i una mica de constància. No ho va aconseguir, no parava d’enviar i rebre whats-apps.

I aquí el tenim, als seus trenta tres anys i sembla un nen. Això si, és feliç a la seva manera. Ara fa uns dies estava absort seguint sèries per internet. Va ser llavors que tot va succeir.
Aquell seguit de decisions importants que havia d’haver pres al llarg de la seva existència van anar quedant-li dins el cervell, d’alguna manera no havien desaparegut, constaven com a “pendents”. Es van quedar allà fent cua, esperant el seu moment, com aquell que espera torn a la peixateria. Ja sabeu que la ment humana és molt complexa i els seus mecanismes força desconeguts.
En Pere va tenir la mala sort de  patir un atac d’hèrnia discal furibund que el va deixar clavat al llit. I com que les desgràcies mai venen soles, una tarda de tempesta va fer que es quedés sense llum a casa. Sense llum, sense televisor i sense internet. I per postres, sense bateria al mòbil. I ell allà, garratibat.
Va quedar-se sol amb els seus pensaments. Per primera vegada en molts anys va gaudir, o patir, d’unes hores per reflexionar sense interferències externes. I les seves decisions pendents l’assetjaven des de dins. Van aprofitar l’ocasió que tant havien desitjat. Segons el metge el fet que ara us descriuré va tenir alguna cosa a veure amb la forta medicació pel dolor que s’estava prenent. El cas és que en Pere, amarat de suor, i després d’una estona de forta activitat cerebral (cosa desacostumada en ell), va proferir alta i clara una curta frase. Va fer un gall indubtablement adolescent, tot preguntant: “Nurieta, vols sortir amb mi?”.

 

 

Silvestre Entredàlies