En més o menys grau, tots som infeliços i ignorants.
Hi ha gradacions en el fet de ser infeliç,
com en el fet de ser ignorant.
Les podríem classificar en: gens, poc,
mitjà, bastant, totalment.
El mercat ja fa temps que té calculat
quin dels graus d’infelicitat necessita en els seus clients, per què siguin
unes autèntiques màquines del consum. El grau és: “bastant”.
A la política mediocre li costa més
entendre el seu entorn, per raons que ara no entro, però també ha entès quin
tipus d’ignorància li fa falta entre la ciutadania (anem al gra, entre els
votants). Ja sap també quin grau d’ignorància li convé per tal de governar còmodament,
sense revoltes, i satisfer a l’hora els mandats del mercat. El grau
d’ignorància necessari en la població és, també: “bastant”.
De manera que si ens sentim bastant
infeliços i som bastant ignorants podem concloure que estem perfectament integrats,
i som una bona peça dins el conjunt. Consumirem bé i votarem adequadament.
I com és fàcil de comprendre, un tema tan
crucial no pot deixar-se en mans de l’atzar, la genètica o de les circumstàncies
sobrevingudes de manera espontània sobre cada individu.
Tenint a mà eines potents com la
publicitat, els mitjans de comunicació, i en últim extrem, la legislació seria
ruc no fer-les servir. Al cap i a la fi és per un bé comú, pel progrés i el
benestar.
No és casual el grau d’afectació que ens
provoquen les generalment males notícies que rebem. La mort de centenars
d’immigrants camí de Lampedusa o la mort amb ballesta d’un alumne al seu
professor. Si ens afecta massa i ens sentim molt infeliços, no sortirem a
comprar ni tindrem ganes d’anar de creuer ni de canviar-nos el cotxe. Si les
desgràcies ens rellisquen i ens sentim feliços i en pau tampoc tindrem
necessitat de reconfortar-nos amb l’ajut de la targeta de crèdit.
La programació televisiva ens ha de
portar cap a una lobotomia mesurada, ens ha de buidar el cervell amb la justa
mesura, fins al “bastant” ignorants. El punt precís que ens torna passius.
Aquest és el tractament a curt termini.
Per al llarg termini ja està la
legislació en matèria educativa que va fent el seu camí. Això farà que votem el
que calgui que votem, quan toqui, i que mentrestant els deixem fer. La política
ens ha de provocar el fàstic suficient per no entrar-hi. Però tampoc massa, per
no revoltar-nos.
Però sempre hi ha un petit grup que
escapa a la teràpia. Així que si us sentiu que raoneu prou bé, i sobretot si us
sentiu feliços, sou un ull de poll, una pedra a la sabata. Sou dissidents
incòmodes.
Només amb intel·ligència, i sobretot des
de l’optimisme i la felicitat serem capaços de fer canviar en positiu aquesta
realitat que ens envolta.
Hem de veure’ns amb força de fer el camí
de retorn. I deixar de ser només consumidors-votants i tornar a ser éssers
humans complets.
S'acosta el cent cinquantè aniversari d’El Centre, Ateneu Democràtic i Progressista de
Caldes de Montbui. I em fa pensar en el seu lema, la cita de Josep Anselm Clavé:
Instruïu-vos i sereu lliures,
associeu-vos i sereu forts,
estimeu-vos i sereu feliços.
Silvestre
Entredàlies
