VERGONYA DE
GÈNERE
Com gairebé cada matí, pujo al cotxe de línia per anar a la feina. Els passatgers deuen formar, si fa no fa, una petita mostra de la societat, dic jo. Hi ha dones que llegeixen, que prenen notes planificant alguna feina, n’hi ha altres que parlen, canvien impressions, debaten.
Hi ha també homes. Homes que fullegen
desmenjadament la premsa esportiva, altres que s’endormisquen contra el vidre,
també n’hi ha que orquestralment s’escuren la gargamella, s’enfilen els mocs
fins el cervell o estosseguen nicotina, un goig per els sentits de la resta del
passatge.
La impressió que m’enduc en baixar a
terra és que els homes, com a gènere, estem en clar declivi, ensorrats en el
fang de la nostra testosterona.
En busco els motius. L’única superioritat
que històricament hem tingut amb les dones és la de la força física i la
capacitat d’exercir la violència. Això sempre ens havia reportat un avantatge i
ens mantenia en la cúpula del poder. Però les regles del joc estan canviant,
aquests són valors a la baixa, mal vistos, i més que inútils, han passat a ser
contraproduents.
Companys, hem de ser resilients, o ens
anem reinventant, que diuen ara, o ho tenim tot perdut.
Arreglar l’escalfador de l’aigua, penjar
una estanteria, són els petits àmbits on encara mantenim una certa utilitat. I
és on apliquem petites revenges i míseres rebequeries amb pell de mandra per
dir demà, de demà no passa. Som uns inútils i ens amaguem en la Champions
Leage, en la Play Station. Allà trobem cau i evasió a l’hora. Pobre del qui no
encerti la seva vàlvula d’escapament, pot acabar explotant, estomacant,
escanyant.
M’aclapara un sentiment de vergonya de
gènere. Fora cabòries, tinc un vespre atapeït.
Primer he quedat amb una gent de l’AMPA,
per uns temes urgents, després a classe d’anglès, i per acabar, una xerrada sobre literatura lligada
als viatges.
Surto de la llibreria-cafè lleugerament
aclaparat, faig fondes respiracions i m’aturo al semàfor. I és en aquell minut
quan m’entra un cap de fibló al mig del cervell.
A l’AMPA, a l’anglès i a la xerrada, eren
tot dones i jo com a únic representant del sexe masculí. Ara, al carrer no hi
veig ningú. M’espanto. Potser avui és el dia que tard o d’hora havia d’arribar,
el dia en què eliminaran la meitat sobrant i paràsita de la humanitat, els
mascles. El dia que només quedaran una petita selecció d’homes tancats en sales
higienitzades, amb una mà a la probeta i l’altra a l’eina, amb la sola funció
de perpetuar l’espècie. El dia que les dones s’hauran afartat i es trauran
definitivament el pes de sobre.
Tinc por pels carrers que conec des que
era petit. És fosc, no veig cap home. Passa un cotxe patrulla, instintivament
m’amago darrere un contenidor. He fet bé, la parella d’agents són dues dones.
La suor m’amara la camisa. Em sento un conill en mig d’una macabra batuda. Vaig
enganxat a les façanes, llucant nerviós a dreta i esquerra. La raó em diu que
no pot ser, però l’instint em fa ser prudent. Busco indicis de normalitat, no
les trobo. La set em crema la gola.
De sobte veig llum que surt d’un local,
m’hi acosto amb prudència, hi reconec una fressa reconfortant i corro cap a la
porta. Dins, una gegantina pantalla amb un verd encisador on uns individus en
calça curta encalcen una pilota. Salto cap a la barra, m’aboco una cervesa glaçada
gallet avall, i crido tan fort com puc un alliberador GOOOOOL!
Silvestre
Entredàlies