dissabte, 9 d’abril de 2016


VERGONYA DE GÈNERE

 
Com gairebé cada matí, pujo al cotxe de línia per anar a la feina. Els passatgers deuen formar, si fa no fa, una petita mostra de la societat, dic jo. Hi ha dones que llegeixen, que prenen notes planificant alguna feina, n’hi ha altres que parlen, canvien impressions, debaten.
Hi ha també homes. Homes que fullegen desmenjadament la premsa esportiva, altres que s’endormisquen contra el vidre, també n’hi ha que orquestralment s’escuren la gargamella, s’enfilen els mocs fins el cervell o estosseguen nicotina, un goig per els sentits de la resta del passatge.
La impressió que m’enduc en baixar a terra és que els homes, com a gènere, estem en clar declivi, ensorrats en el fang de la nostra testosterona.
En busco els motius. L’única superioritat que històricament hem tingut amb les dones és la de la força física i la capacitat d’exercir la violència. Això sempre ens havia reportat un avantatge i ens mantenia en la cúpula del poder. Però les regles del joc estan canviant, aquests són valors a la baixa, mal vistos, i més que inútils, han passat a ser contraproduents.
Companys, hem de ser resilients, o ens anem reinventant, que diuen ara, o ho tenim tot perdut.
Arreglar l’escalfador de l’aigua, penjar una estanteria, són els petits àmbits on encara mantenim una certa utilitat. I és on apliquem petites revenges i míseres rebequeries amb pell de mandra per dir demà, de demà no passa. Som uns inútils i ens amaguem en la Champions Leage, en la Play Station. Allà trobem cau i evasió a l’hora. Pobre del qui no encerti la seva vàlvula d’escapament, pot acabar explotant, estomacant, escanyant.

M’aclapara un sentiment de vergonya de gènere. Fora cabòries, tinc un vespre atapeït.
Primer he quedat amb una gent de l’AMPA, per uns temes urgents, després a classe d’anglès, i per  acabar, una xerrada sobre literatura lligada als viatges.
Surto de la llibreria-cafè lleugerament aclaparat, faig fondes respiracions i m’aturo al semàfor. I és en aquell minut quan m’entra un cap de fibló al mig del cervell.
A l’AMPA, a l’anglès i a la xerrada, eren tot dones i jo com a únic representant del sexe masculí. Ara, al carrer no hi veig ningú. M’espanto. Potser avui és el dia que tard o d’hora havia d’arribar, el dia en què eliminaran la meitat sobrant i paràsita de la humanitat, els mascles. El dia que només quedaran una petita selecció d’homes tancats en sales higienitzades, amb una mà a la probeta i l’altra a l’eina, amb la sola funció de perpetuar l’espècie. El dia que les dones s’hauran afartat i es trauran definitivament el pes de sobre.
Tinc por pels carrers que conec des que era petit. És fosc, no veig cap home. Passa un cotxe patrulla, instintivament m’amago darrere un contenidor. He fet bé, la parella d’agents són dues dones. La suor m’amara la camisa. Em sento un conill en mig d’una macabra batuda. Vaig enganxat a les façanes, llucant nerviós a dreta i esquerra. La raó em diu que no pot ser, però l’instint em fa ser prudent. Busco indicis de normalitat, no les trobo. La set em crema la gola.
De sobte veig llum que surt d’un local, m’hi acosto amb prudència, hi reconec una fressa reconfortant i corro cap a la porta. Dins, una gegantina pantalla amb un verd encisador on uns individus en calça curta encalcen una pilota. Salto cap a la barra, m’aboco una cervesa glaçada gallet avall, i crido tan fort com puc un alliberador GOOOOOL!

 

 

Silvestre Entredàlies