dijous, 5 de maig del 2016


NO ELS DEIXEU OBERTS


Hi ha relats que semblen inamovibles, sobretot si els llegeixes, com és el cas, en el Costumari de Joan Amades. Doncs bé, no sempre és així. Feu-me cas, i no deixeu mai sol un llibre obert, amb les pàgines exposades a l'aire.
Els personatges poden impregnar-se del món exterior, i transformar-se, de manera que després és molt difícil fer-los entrar en raó i tornar el relat com estava.

Després de llegir-hi la llegenda de Sant Jordi, vaig deixar el Costumari obert i vaig anar a fer el sopar.
A mig tallar les patates per a fer una truita em va semblar sentir un repicar de talons que entrava a la cuina. Ella va dir:
- Es pot saber quin pocasolta m'ha triat com a princesa? Se suposa que haig de ser una tendra i desvalguda filla de rei. Una fleuma amb una pinta d'or a la mà, llucant, vistaperduda, pel porticó de la torre, muralles enllà.
Que tinc un ai al cor, una tremolor a les cames i a mig camí un pessigolleig que em desmaia somicant per un cavaller desconegut i fatxenda.
Ell m'ha de rescatar d'un gran mal. D'un drac, una fera que entre el meu pare i altres reis de contrades veïnes han creat i alimentat per atemorir el seu poble i per que no s'esvaloti ningú. Que no es corqui el tro ni s'inquieti la cort.
M'hi veieu en aquest paper? -

Al cap d'un moment sento un renill de cavall, soroll de ferramenta i una veu d'home jove que diu:
- Es pot saber quin tanoca m'ha triat com a Sant Jordi? Potser és que vinc de Nord enllà, on els hiverns són llargs. La neu encara omple els camins i els borrons són ben adormits.
Potser és per això que per escometre primer al Drac i despès a la Princesa, no sento ni l'espasa ni la pixa prou trempades.
Tampoc sóc prou cràpula com per deixar la princesa enamorada, i llavors marxar prest acudint a una altra crida divina.
Ni em veig en cor de matar un drac que ni de bon tros és tan ferotge ni sanguinari com el pinten els interessats xerraires de la cort. A aquestes alçades del conte ja ens coneixem tots com si ens haguéssim parit els uns als altres.
Li hauria de dir al rei que es busqués un altre cavaller. Que li ofereixi com a recompensa, a més del paradís celestial, també un petit bocí de paradís fiscal. Això, si més no fins ara, no havia fallat mai. -

I finalment, en mig d'una flamarada que entra aquest cop per la finestra de la cuina, sento una veu rogallosa i animal:
- Es pot saber quin cap de pardals m'ha triat com a drac?
Se suposa que he de ser malvat, que el vostre rei, i els altres han volgut fer de mi un dimoni a la terra. Han provat a fons de convertir-me en un ésser venjatiu i sanguinari.
Collonades.
La premsa fidel al reialme ha sabut exagerar les meves flamarades fins atemorir el poble.
Però els súbdits, que diu ell, ja no són com abans, quan el rei era jove. Ara ja no ho controla tot, el poble no és temorós de Déu, i escolten altres veus.
A més, no tinc cap ganes de cruspir-me una pricesa sencera, quina fartanera. I per que ho tingueu clar, sóc vegetarià estricte! -

 

El que us dic, no deixeu mai un llibre obert, és un perill.

Silvestre Entredàlies