REVISITANT
ESPRIU
El que anomenem Europa està
indubtablement en hores baixes. Els organismes europeus ens deceben. Les seves
maquinàries gegantines no funcionen com ens agradaria, ni donen respostes adequades.
En la gestió de la crisi dels refugiats, en la corrupció, en la falta de
cohesió dels representants dels països membres. Com a conseqüència creixen
postulats i partits ultranacionalistes, xenòfobs i antieuropeistes.
Però les altes esferes de la política a
vegades no són un reflex de la seva població. Els ciutadans europeus són gent
civilitzada, respectuosa i cabal. La situació política actual és circumstancial
i de ben segur que no representa el tarannà general. Aquestes reflexions m'anava fent a mi mateix
l'altre dia, caminant per Barcelona, pujant pel carrer Roger de Flor.
Vet aquí, però que quan ja em tenia
gairebé convençut, vaig recordar-me dels aldarulls entre els aficionats de les
seleccions de futbol durant la celebració de l’Eurocopa. Salvatges batalles
campals sense cap motiu acabaren amb destrosses a les ciutats i gran quantitat
de ferits. Però no, no cauré en el parany. Quatre brètols que no saben beure ni
comportar-se n'hi ha a tots els països, no en són representatius. Silvestre,
tot va bé, tot està com sempre, els europeus són un poble exemplar en el qual
ens hem d'emmirallar. Sempre ha sigut així i sempre ho serà. Vaig intentar tranquil·litzar-me,
i que no em caigués més avall el mite europeu. Un cop autoestabilitzada la meva
percepció de l'europeu mitjà, vaig travessar el carrer.
Llavors, en el xamfrà els vaig veure. Dos
exemplars autèntics de joves nord europeus, dos rossets d'Erasmus o fent unes
petites i merescudes vacances. Dues promeses dels estudis que feien, potser, un
respir en les seves carreres. Ens havien premiat triant la nostra ciutat per
fer-hi una visita i aportar civilitat i cultura al nostre provincianisme
mediterrani. El mètode escollit per tal d'enriquir la nostra realitat em va
sorprendre, vaig haver d'acostar-m'hi per comprovar-la. El més panotxa dels
dos, brandant un gruixut retolador permanent estava perpetrant una extensa pintada
en uns suposats caràcters orientalitzants damunt el banc, en una marquesina de
parada d'autobús. No vaig poder aguantar-me, em va venir al cap tot allò que
havia reflexionat moments abans. Ara que ja m'havia reconfortat amb la
idealitzada Europa, aquest parell m'ho fotien tot en l'aire. Els vaig preguntar
que què se suposava que estaven fent, embrutant el mobiliari urbà, que a
nosaltres, simples, ja ens agradava el banc sense el seu toc artístic. Em
contestaren que jo no n'havia de fotre res, que si la marquesina era meva, i
els vaig contestar que evidentment que ho era, i com a meva la respectava i
defensava. Amb una tímida disculpa van marxar, dubtant si s'havien trobat amb
un extraterrestre o amb el boig de la ciutat. Trenta metres després un altre
conciutadà del nord llençava a un solar una llauna de refresc, tot passant pel
costat d'una paperera. Aquest se'm va espantar més, calent com anava jo i
mitjacerilla que era ell. Davant la meva irada recriminació va ajuntar les
mans, sorry, sorry, murmurava.
Decebut amb les institucions, preocupat
amb els holligans i emprenyat amb aquest tres visitants, vaig reconciliar-me
amb el meu entorn proper i amb mi mateix. Comparant, no estem tan malament.
A veure si encara haurem de revisar
Espriu quan deia:
“Oh, que cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria allunyar-me'n, nord enllà, on
diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure...”
Silvestre
Entredàlies
