ARA VA DE BANCS

Sembla que faci quatre dies que estàvem asseguts en un banc públic, dalt de tot de la Rambla de Catalunya, a Barcelona. Allà fèiem projectes enormes, teníem grans il·lusions. Parlàvem poc del poc que sabíem i molt del molt que ignoràvem i delíem.

Aquell banc era una cistella de globus que ens oferia una efímera i voluble perspectiva. Era el pont de comandament de l'Entrerprise de l'Star Treck, era el Delorian de Regreso al Futuro.

Teníem la vida per davant. Gaudíem de l'empenta sobrada per canviar el món, que prou que calia fer-ho. Confiàvem absolutament amb el 99 per cent del gènere humà. Aquells que necessitàvem  fer un cop de timó. Segur que ningú no decebria, arribat el moment.

Quan passo per davant del banc no puc creure que faci tant de temps que hi seiem amb el meu germà Lluís, fins que es feia de dia. Xerra que xerraràs, somnia que somniaràs.

Conservo en el meu esperit, com un tresor, aquelles nits senceres al banc. M'acompanyen i em donen forces.

A cops, però, llegint el diari o escoltant la ràdio rebo una mena de sotragades. L'últim cop, ha estat fa pocs dies. Ja portàvem una sèrie de notícies desastroses una darrere l'altra. I, per reblar el clau, vaig mirar un reportatge sobre el transport marítim de mercaderies. Explicava les seves conseqüències socials i el devastador cost mediambiental. Em va espantar el poder gegantí d'aquestes navilieres, que els permet no retre comptes absolutament a ningú en tot el món.

Estava encara llegint els crèdits del documental quan ja vaig començar a sentir un subtil fred per la part dels lloms. En un instant, la sensació de gelor va ser intensa, m'entrava al cos i portava intencions paralitzants. Vaig girar el coll per mirar d'on venia tot plegat. I vaig veure que, a traïció se m'acostava pel darrere un enorme, pesant i gèlid banc de pedra. Molt diferent a l'acollidor banc de fusta que us parlava abans. Aquest era un imponent banc de granet d'una sola peça que portava el fred dels anys a dins. Se m'acosta a vegades, aprofitant els meus moments baixos per intentar que m'hi assegui i xuclar-me l'energia.

És el banc del “si no fos”, el banc del “deixem-ho córrer”, del “és el que hi ha”. És el banc que ens anul·la i ens deixa fora de combat. Està patrocinat per les grans multinacionals i gestionat pels governs dèbils dels països que governen per ordre i a favor de l'1 per cent , i d'esquenes i en contra del 99 per cent de la població.

Fan servir la doctrina del xoc, ens espanten com a conills enlluernats, i llavors ens ofereixen descans en els seus bancs, on s'hi pot llegir: “ja seuràs, ja. Tothom acaba rendint-se, perdent les forces i accedint, passiu, a unes engrunes de repòs enverinat.”

Us explico tot això per si encara no us ha passat mai, estigueu alerta. Si en una ràpida diagnosi descarteu un atac sobtat d'artrosi, un mal gest vertebral o un cop d'aire, no baixeu la guàrdia i, a l'instant, fugiu del banc de pedra.

Jo, de moment, encara tinc forces per a reaccionar. Quan després de la fiblada de gelor, veig de cua d'ull el banc de pedra que s'acosta, salto com una molla a tocar alguna peça de fusta, que em porta ràpidament amb en Lluís, a la Rambla de Catalunya.

Respiro fons i segueixo la vida, que és lluita o no és vida.

Silvestre Entredàlies

REVISITANT ESPRIU

  

El que anomenem Europa està indubtablement en hores baixes. Els organismes europeus ens deceben. Les seves maquinàries gegantines no funcionen com ens agradaria, ni donen respostes adequades. En la gestió de la crisi dels refugiats, en la corrupció, en la falta de cohesió dels representants dels països membres. Com a conseqüència creixen postulats i partits ultranacionalistes, xenòfobs i antieuropeistes.

Però les altes esferes de la política a vegades no són un reflex de la seva població. Els ciutadans europeus són gent civilitzada, respectuosa i cabal. La situació política actual és circumstancial i de ben segur que no representa el tarannà general.  Aquestes reflexions m'anava fent a mi mateix l'altre dia, caminant per Barcelona, pujant pel carrer Roger de Flor.

Vet aquí, però que quan ja em tenia gairebé convençut, vaig recordar-me dels aldarulls entre els aficionats de les seleccions de futbol durant la celebració de l’Eurocopa. Salvatges batalles campals sense cap motiu acabaren amb destrosses a les ciutats i gran quantitat de ferits. Però no, no cauré en el parany. Quatre brètols que no saben beure ni comportar-se n'hi ha a tots els països, no en són representatius. Silvestre, tot va bé, tot està com sempre, els europeus són un poble exemplar en el qual ens hem d'emmirallar. Sempre ha sigut així i sempre ho serà. Vaig intentar tranquil·litzar-me, i que no em caigués més avall el mite europeu. Un cop autoestabilitzada la meva percepció de l'europeu mitjà, vaig travessar el carrer.

Llavors, en el xamfrà els vaig veure. Dos exemplars autèntics de joves nord europeus, dos rossets d'Erasmus o fent unes petites i merescudes vacances. Dues promeses dels estudis que feien, potser, un respir en les seves carreres. Ens havien premiat triant la nostra ciutat per fer-hi una visita i aportar civilitat i cultura al nostre provincianisme mediterrani. El mètode escollit per tal d'enriquir la nostra realitat em va sorprendre, vaig haver d'acostar-m'hi per comprovar-la. El més panotxa dels dos, brandant un gruixut retolador permanent estava perpetrant una extensa pintada en uns suposats caràcters orientalitzants damunt el banc, en una marquesina de parada d'autobús. No vaig poder aguantar-me, em va venir al cap tot allò que havia reflexionat moments abans. Ara que ja m'havia reconfortat amb la idealitzada Europa, aquest parell m'ho fotien tot en l'aire. Els vaig preguntar que què se suposava que estaven fent, embrutant el mobiliari urbà, que a nosaltres, simples, ja ens agradava el banc sense el seu toc artístic. Em contestaren que jo no n'havia de fotre res, que si la marquesina era meva, i els vaig contestar que evidentment que ho era, i com a meva la respectava i defensava. Amb una tímida disculpa van marxar, dubtant si s'havien trobat amb un extraterrestre o amb el boig de la ciutat. Trenta metres després un altre conciutadà del nord llençava a un solar una llauna de refresc, tot passant pel costat d'una paperera. Aquest se'm va espantar més, calent com anava jo i mitjacerilla que era ell. Davant la meva irada recriminació va ajuntar les mans, sorry, sorry, murmurava.

Decebut amb les institucions, preocupat amb els holligans i emprenyat amb aquest tres visitants, vaig reconciliar-me amb el meu entorn proper i amb mi mateix. Comparant, no estem tan malament.

A veure si encara haurem de revisar Espriu quan deia:

“Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure...”

Silvestre Entredàlies

UN JOC MOLT PERILLÓS

En altres temps, érem altres persones, adolescents en construcció. Llavors, a l’institut escollíem al delegat de la classe. I aquest fet, com gairebé tots, oferia l’oportunitat de fer sortides de to.

En un acte en el que ara en diríem “bulling”, votàvem al menys capacitat per al càrrec. Al més tímid, al menys empàtic, a l’ase dels cops. Ho perpetràvem per pura i primitiva diversió.

Era com una broma de mal gust, com un linxament al diferent, i de passada reflectia menyspreu cap a la institució del delegat, als òrgans de representació als quals pertanyia, i a l’estament de l’Institut en general. Aquestes paperetes amb el nom del més inadequat i xocant dels companys constituïen una petita acció punk. Oferien catarsi, pertinença a la tribu, però sobretot, exercien les nostres ganes de riure’ns del mort i del que el vetlla. Pollastres com érem, aquest pinso ens sadollava.

Està clar que el personatge que rebia els vots no estava dotat per a convertir-se en un bon representant del col·lectiu. En realitat, ni un sol dels capsigranys que el votàvem o en fèiem campanya el volíem per a delegat, de fet, no el volíem ni per a delegat ni per a res.

Sortosament per al col·lectiu i per al protagonista, aquests processos, passada la pujada del sidral, acabaven bé. El tutor comptava fins a deu, tornava a comptar, bufava uns quants cops el seu ja escàs serrell, i quan creia que havia aplicat prou màniga ampla, posava tot el seu mestratge en marxa. Apel·lava a la maduresa que deia que teníem i ens donava oportunitat i confiança per tal que a l’hora de la veritat recuperéssim el seny i escollíssim un representant digne i capaç. I així era cada cop. Sabíem rectificar a temps i no fotre’ns autogols amb un cap de ramat que ens hagués dut pel pedregar.

Vist en perspectiva, de fet ens hi jugàvem poca cosa, amb la tria del delegat, i el sidral que haguéssim muntat només ens afectava a nosaltres. Tot i això i que érem personetes a mig acabar, carn hormonada d’institut, ho sabíem reconduir a temps.

Vosaltres, ciutadans adults dels Estats Units d’Amèrica, segur que també podreu evitar que el vostre enorme sidral surti del got.

Ànims, si dieu ser el pot de les essències de les democràcies més avançades del món lliure, demostreu-ho!

Coratge, sou ciutadans capaços, madurs defensors del menys dolent dels sistemes de govern!

Sembla que us ho esteu passant d’allò més bé, però a hores d’ara ja ens teniu prou espantats. Penseu que la vostra decisió afecta tot el món. L’equilibri de l’economia mundial, i el que és més important, el rumb de les tensions i conflictes armats d’arreu del món està en joc. Esteu votant un boig amb una caixa de petards. I està a punt d’entrar dins l’arsenal. Confio que domineu els tempos de les vostres bromes de mal gust, però no les acabo de tenir totes.

Encara sou a temps d’aturar aquesta broma macabra de projectar cap a la Sala Oval de la Casa Blanca un espècimen com en Donald Trump.

 

Silvestre Entredàlies

NO ELS DEIXEU OBERTS

Hi ha relats que semblen inamovibles, sobretot si els llegeixes, com és el cas, en el Costumari de Joan Amades. Doncs bé, no sempre és així. Feu-me cas, i no deixeu mai sol un llibre obert, amb les pàgines exposades a l'aire.

Els personatges poden impregnar-se del món exterior, i transformar-se, de manera que després és molt difícil fer-los entrar en raó i tornar el relat com estava.

Després de llegir-hi la llegenda de Sant Jordi, vaig deixar el Costumari obert i vaig anar a fer el sopar.

A mig tallar les patates per a fer una truita em va semblar sentir un repicar de talons que entrava a la cuina. Ella va dir:

- Es pot saber quin pocasolta m'ha triat com a princesa? Se suposa que haig de ser una tendra i desvalguda filla de rei. Una fleuma amb una pinta d'or a la mà, llucant, vistaperduda, pel porticó de la torre, muralles enllà.

Que tinc un ai al cor, una tremolor a les cames i a mig camí un pessigolleig que em desmaia somicant per un cavaller desconegut i fatxenda.

Ell m'ha de rescatar d'un gran mal. D'un drac, una fera que entre el meu pare i altres reis de contrades veïnes han creat i alimentat per atemorir el seu poble i per que no s'esvaloti ningú. Que no es corqui el tro ni s'inquieti la cort.

M'hi veieu en aquest paper? -

Al cap d'un moment sento un renill de cavall, soroll de ferramenta i una veu d'home jove que diu:

- Es pot saber quin tanoca m'ha triat com a Sant Jordi? Potser és que vinc de Nord enllà, on els hiverns són llargs. La neu encara omple els camins i els borrons són ben adormits.

Potser és per això que per escometre primer al Drac i despès a la Princesa, no sento ni l'espasa ni la pixa prou trempades.

Tampoc sóc prou cràpula com per deixar la princesa enamorada, i llavors marxar prest acudint a una altra crida divina.

Ni em veig en cor de matar un drac que ni de bon tros és tan ferotge ni sanguinari com el pinten els interessats xerraires de la cort. A aquestes alçades del conte ja ens coneixem tots com si ens haguéssim parit els uns als altres.

Li hauria de dir al rei que es busqués un altre cavaller. Que li ofereixi com a recompensa, a més del paradís celestial, també un petit bocí de paradís fiscal. Això, si més no fins ara, no havia fallat mai. -

I finalment, en mig d'una flamarada que entra aquest cop per la finestra de la cuina, sento una veu rogallosa i animal:

- Es pot saber quin cap de pardals m'ha triat com a drac?

Se suposa que he de ser malvat, que el vostre rei, i els altres han volgut fer de mi un dimoni a la terra. Han provat a fons de convertir-me en un ésser venjatiu i sanguinari.

Collonades.

La premsa fidel al reialme ha sabut exagerar les meves flamarades fins atemorir el poble.

Però els súbdits, que diu ell, ja no són com abans, quan el rei era jove. Ara ja no ho controla tot, el poble no és temorós de Déu, i escolten altres veus.

A més, no tinc cap ganes de cruspir-me una pricesa sencera, quina fartanera. I per que ho tingueu clar, sóc vegetarià estricte! -

 

El que us dic, no deixeu mai un llibre obert, és un perill.

Silvestre Entredàlies

VERGONYA DE GÈNERE

 
Com gairebé cada matí, pujo al cotxe de línia per anar a la feina. Els passatgers deuen formar, si fa no fa, una petita mostra de la societat, dic jo. Hi ha dones que llegeixen, que prenen notes planificant alguna feina, n’hi ha altres que parlen, canvien impressions, debaten.

Hi ha també homes. Homes que fullegen desmenjadament la premsa esportiva, altres que s’endormisquen contra el vidre, també n’hi ha que orquestralment s’escuren la gargamella, s’enfilen els mocs fins el cervell o estosseguen nicotina, un goig per els sentits de la resta del passatge.

La impressió que m’enduc en baixar a terra és que els homes, com a gènere, estem en clar declivi, ensorrats en el fang de la nostra testosterona.

En busco els motius. L’única superioritat que històricament hem tingut amb les dones és la de la força física i la capacitat d’exercir la violència. Això sempre ens havia reportat un avantatge i ens mantenia en la cúpula del poder. Però les regles del joc estan canviant, aquests són valors a la baixa, mal vistos, i més que inútils, han passat a ser contraproduents.

Companys, hem de ser resilients, o ens anem reinventant, que diuen ara, o ho tenim tot perdut.

Arreglar l’escalfador de l’aigua, penjar una estanteria, són els petits àmbits on encara mantenim una certa utilitat. I és on apliquem petites revenges i míseres rebequeries amb pell de mandra per dir demà, de demà no passa. Som uns inútils i ens amaguem en la Champions Leage, en la Play Station. Allà trobem cau i evasió a l’hora. Pobre del qui no encerti la seva vàlvula d’escapament, pot acabar explotant, estomacant, escanyant.

M’aclapara un sentiment de vergonya de gènere. Fora cabòries, tinc un vespre atapeït.

Primer he quedat amb una gent de l’AMPA, per uns temes urgents, després a classe d’anglès, i per  acabar, una xerrada sobre literatura lligada als viatges.

Surto de la llibreria-cafè lleugerament aclaparat, faig fondes respiracions i m’aturo al semàfor. I és en aquell minut quan m’entra un cap de fibló al mig del cervell.

A l’AMPA, a l’anglès i a la xerrada, eren tot dones i jo com a únic representant del sexe masculí. Ara, al carrer no hi veig ningú. M’espanto. Potser avui és el dia que tard o d’hora havia d’arribar, el dia en què eliminaran la meitat sobrant i paràsita de la humanitat, els mascles. El dia que només quedaran una petita selecció d’homes tancats en sales higienitzades, amb una mà a la probeta i l’altra a l’eina, amb la sola funció de perpetuar l’espècie. El dia que les dones s’hauran afartat i es trauran definitivament el pes de sobre.

Tinc por pels carrers que conec des que era petit. És fosc, no veig cap home. Passa un cotxe patrulla, instintivament m’amago darrere un contenidor. He fet bé, la parella d’agents són dues dones. La suor m’amara la camisa. Em sento un conill en mig d’una macabra batuda. Vaig enganxat a les façanes, llucant nerviós a dreta i esquerra. La raó em diu que no pot ser, però l’instint em fa ser prudent. Busco indicis de normalitat, no les trobo. La set em crema la gola.

De sobte veig llum que surt d’un local, m’hi acosto amb prudència, hi reconec una fressa reconfortant i corro cap a la porta. Dins, una gegantina pantalla amb un verd encisador on uns individus en calça curta encalcen una pilota. Salto cap a la barra, m’aboco una cervesa glaçada gallet avall, i crido tan fort com puc un alliberador GOOOOOL!

 

 

Silvestre Entredàlies

INDESITJABLES CICLISTES

 

En Gilbert hi ha dies que porta unes sabates negres de cordons. Li agraden força, li són còmodes.

Les va combinant amb unes altres, uns mocassins marrons. Depèn dels pantalons que dugui, de si ha plogut el dia abans i s'ha mullat els peus, o de si les té embetumades o brutes, es calça unes sabates o altres. No te més rellevància ni explicació.

 

Per l'entretemps, vesteix una americana creuada, una mica antiquada, però de bona confecció. L'alterna amb una jaqueta més informal, més còmoda; depenent d'on hagi d'anar o amb qui s'hagi de veure. Així va circulant per Barcelona, treballant, anant al cinema amb la xicota, o a la Barceloneta a fer un arròs amb els companys.

 

Té un coneixement profund dels carrers, els seus sentits de circulació, els aparcaments. De les xarxes de metro i autobús, de la malla de carrils bicicleta, les estacions del Bicing. Aquestes eines li permeten bellugar-se per Barcelona d'una manera pràctica, elàstica i molt racional, combinant els mitjans de transport.

 

Hi ha però, una característica en la qual en Gilbert destaca sobre manera per damunt de moltíssims dels nostres conciutadans. En Gilbert, un dia qualsevol pot anar calçat amb mocassins o sabata de cordons, pot portar l'americana o la jaqueta, pot anar al cine o a la feina, pot moure's en cotxe, a peu o en bici; però el que sempre, sempre és, en qualsevol circumstància, és un grandíssim mal educat. És el campió dels grollers, el nombre u dels incívics, el far i guia dels caragirats. Arreu i en tot moment, fins i tot quan dorm, en Gilbert és un malparit.

Per sort, d'individus com ell, comptat i debatut, n'hi han ben pocs, d'altra manera la convivència se'ns faria molt més difícil. Però, és clar, tot i ser minoria, es fan notar massa. La gent ben educada i cívica, que configura la gran majoria, passa més desapercebuda, discretament.

 

El fet és que quan un ciutadà creua el seu camí amb el d'en Gilbert, sempre en rep una patacada emocional, verbal, o fins i tot física.

 

I sembla que aquest ciutadà no relaciona mai aquesta mala llet d'en Gilbert al fet que pertany al grup de persones amb mocassins marrons, ni a la seva condició de portar una jaqueta d'esport.

 

Quan en Gilbert, anant en cotxe se salta perillosament un semàfor o escup ostentosament a l'andana del metro, ningú no entra en còlera demanant la fi de la circulació automobilística ni el tancament de la línia 1. En canvi, quan en Gilbert la fa grossa damunt d'una bicicleta, el ciutadà, té una forta tendència d'incloure'l automàticament, al col·lectiu dels ciclistes. I extrapola a tot al grup, sense miraments, el sentiment de rebuig que provoquen les accions de l'individu en qüestió. D'aquesta manera tots, quan anem amb bicicleta, passem a ser uns indesitjables, un perill per a les ancianes, una amenaça pel fràgil equilibri social.

Fins i tot, circulant correctament en bicicleta, ens diuen que tots som uns brètols com en Gilbert, i que si en aquest moment no infringim res és per puntual casualitat o per equivocació.

 

Misteris insondables de l'abstracció de la ment humana. Deu ser això. O potser és una altra cosa i ens ho hauríem de fer mirar.

 

Silvestre Entredàlies

PER AL BÉ COMÚ

En les relacions socials ens regeixen uns valors que ens han fet sobreviure i créixer com a grup i com a espècie.

L'honestedat, l'empatia, la confiança, l'estimació, la cooperació, la solidaritat i la voluntat de compartir ha fet de la nostra espècie el que som.

Sense aquestes característiques adquirides per la humanitat no hauríem sobreviscut. Com a animals som dels més dèbils, i les característiques citades abans ens han portat fins la cúspide del regne animal.

 

Bé, les normes amb les que ens dotem els grups humans premien aquests aspectes i castiguen la seva vulneració. Altra cosa és que s'apliquin amb més o menys encert o eficàcia, però les constitucions dels països i els principis de les religions van per aquest camí.

 

Si tornem a llegir aquesta llista aproximada de valors ens adonarem que això és cert en tots els àmbits de les relacions socials, excepte en un, l'economia.

En les relacions entre empreses o entre empreses i treballadors aquests principis no s'apliquen. I així ens va. Així li està anant al sistema productiu i econòmic mundial.

Aquesta manera d'actuar del món empresarial, només pensant en el benefici econòmic, és “contra natura”, i d'aquesta manera ho deia ja Aristòtil. No estic dient res nou.

Però potser és ara un moment en el que aquesta economia ens ha portat als últims metres d'un carreró aparentment sense sortida. Un atzucac de crisi econòmica, climàtica, de recursos. En definitiva, diferents cares d'un poliedre que és en essència una crisi de valors en l'economia productiva.

 

Per empitjorar la situació, aquesta no aplicació de principis bàsics socials en l'economia, ha contaminat greument els altres aspectes de les relacions humanes. I ja sembla de somiatruites, de bonista o de lliri-a-la-manista parlar de l'honestedat, l'empatia, la confiança, l'estimació, la cooperació, la solidaritat i la voluntat de compartir com a valors inherents a l'home.

 

Hi ha tendències del pensament que afirmen que l'home és el llop de l'home, que portem una bèstia individualista i egoista dins nostre. Que així ha funcionat sempre i així funcionarà.

Des que érem petits grups capaços de caçar mamuts, de guarir els nostres malalts i tenir cura dels ancians que no som així. No hauríem sobreviscut amb l’individualisme actual.

Altra cosa és que el fet de desconfiar del germà ens faci més dòcils al poder establert. Divideix i venceràs, diu la màxima.

 

On vull anar a parar, direu? Doncs a què s'ha fet l'hora d'aplicar l’ètica al món empresarial com a salvació de l'economia, que serà la salvació de l'espècie. Aplicar-la per evitar que ens mengem els uns als altres fins que no quedi ningú. Aplicar-la com l'apliquem en les nostres relacions personals pròximes.

Les empreses no ho aplicaran de franc ni de manera suïcida en un univers empresarial caníbal, sinó que s'ha de promoure una legislació que premiï el balanç del bé comú com acompanyant del balanç financer i que procuri avantatges fiscals i legals a les empreses i corporacions que cerquin un bé equitatiu, que siguin respectuoses amb els seus treballadors, amb el medi ambient, amb el client i amb les generacions futures.

 

Ja us he dit abans que jo no invento res, però sí que us ho explico. I si creieu que es pot avançar per aquest camí us recomano la lectura del llibre “L'economia del bé comú”, de Christian Felber.

No serà la solució definitiva, però és un dels nous corrents dels quals sortirà quelcom positiu per sortir del túnel.

Silvestre Entredàlies