ÉS FICCIÓ, SEGUR

Ja fa uns dies que vaig escriure aquest article, però també podria ser d’avui.

Llegeixo el diari, escolto la ràdio i miro la caixa atontadora (que de tonta no en te res).

El meu cervell rep un bombardeig d’informacions en les què es barregen pel·lícules, novel·les històriques, històries novel·lades, reality-shows, publicitat directa, publicitat encoberta i, fins i tot notícies. Potser sempre ha estat així, però, al meu parer, cada cop més.

Em costa discernir realitat de ficció, els espais de notícies són una escudella on, entre les notícies verídiques, ens colen fantasies. Segur, vet aquí uns exemples:

-          La primera tinent d’alcalde de Lepe exhibeix les seves carns als lectors (o mirons) de l’Interviu.

      No pot ser veritat, un càrrec públic d’una pròspera població de vint-i-quatre mil habitants, una membre d’un gran partit polític conservador no pot ser tan frikie.

-          El PP encarrega a una impremta de Melilla centenars d’impresos de sol·licitud de vots per correu.

Ficció segura. Són “democratas de toda la vida”.

-          Es denuncien possibles empadronaments fraudulents, encaminats a modificar els resultats en les eleccions municipals en poblacions de Castelló. En un dels casos, al municipi de Cabanes, on s’ha d’ampliar Marina d’Or, fins i tot el mateix alcalde ha empadronat a casa seva trenta-nou persones.

Això és broma. És impossible que s’alteri amb aquesta poca vergonya el joc democràtic i no passi res.

-          Recordo, també al que era llavors President del Govern d’Espanya quan desprès dels atemptats del onze de març, a Madrid, va telefonar personalment als directors del diaris més importants de l’estat per assegurar-los que l’autoria de la matança era inequívocament d’ETA, quan ell sabia que estava mentint.

La memòria em deu enganyar, és impossible aquest extrem, d’altra manera el partit del  bigotis no tindria un coixí de deu milions de votants; no pot haver-hi tanta gent que doni suport a aquests cràpules.

-          Em sembla que el PP no ha condemnat oficialment el franquisme, tampoc en els seus estatuts abomina explicitament del dictador.

Aquest record deu ser inexacte, si no, se li hauria aplicat la llei de partits i no es podria presentar a les eleccions, segur.

-          Per acabar, he llegit que ahir, en un sol dia, van morir cent setanta persones a l’Iraq en accions armades; que el país te 2.300.000 desplaçats a altres països i 1.900.000 desplaçats interns; i que en aquest conflicte ja han mort més de 600.000 persones.

Tot això sí que segur que són invencions, que no és real, podem pujar-hi de peus, perquè Bush, Blair i Aznar van per tot arreu amb la cara ben alta i els mandataris i les institucions els reben amb les mans esteses, i dormen tranquils cada nit, i no han anat a cap Tribunal Penal Internacional.

Ni la pena, ni el càrrec de consciència, ni la vergonya d’haver engegat aquesta guerra els ha menjat per dintre; se’ls veu tan llustrosos... És impossible que puguin ser tan malvats i el món els ho permeti.

ÉS FICCIÓ, SEGUR.

Silvestre Entredàlies

ABAIXAR PISTONS

Semblava bona la idea dels biocarburants. Una energia sortida de les plantes. Deslocalitzada i no dependent de països concrets. Imaginàvem que les guerres pel control dels territoris petrolers podrien acabar. Aquesta alternativa apuntava també a una relació més cordial amb el medi ambient. En no cremar combustibles fòssils no desequilibraríem el balanç de CO2 lliure a l’atmosfera.

Tot sembla molt bonic i engrescador fins que topem amb les xifres.

Estats Units, està veient els costos inassolibles i imprevisibles d’intentar exercir el control en les àrees petroleres. La guerra d’Iraq i altres aventures els fan trontollar l’economia, l’estabilitat i el liderat mundial (les vides humanes no els importen, ja van dir que la seva feina no era comptar morts).

Sembla que exploren la possibilitat d’apostar pels biocombustibles. Bush comença així una gira per Llatinoamèrica per intentar aconseguir tractes de favor per la compra de quantitats ingents de cereals per a la fabricació de bioetanol i biodièsel.

Desplacen doncs, la demanda de pous petrolers a la de terrenys agrícoles de primera categoria. Conseqüentment el preu del blat i el blat de moro s’incrementa notablement i ràpida.

Aquest fet té repercussions nefastes en la suficiència alimentària de milions de persones que basen la seva alimentació, la seva supervivència, en aquests cereals.

A Mèxic ja hem començat a veure els efectes perversos d’aquestes relacions comercials. En pocs mesos el preu del blat de moro s’ha incrementat un trenta per cent, i bona part de la població se les veu i se les desitja per poder menjar “tortitas”, la base de l’alimentació per a gran part de les famílies. La revolta popular està latent i la fam guanya terreny. Ja es parla de “etanolinflació”.

En aquest costat de l’Atlàntic també hi ha conflicte amb els biocarburants.

Europa s’ha proposat per al 2020, mitjançant una directiva comunitària, que un 5,75 % de l’energia demandada pel transport provingui del biodièsel. Per produir aquesta enorme quantitat de biocombustible calen 17 milions d’hectàrees de conreu, la cinquena part de la superfície agrícola europea actual. És evident que la major part d’aquest producte s’haurà d’importar.

Sabedors d’aquesta circumstància, Malàisia i altres països del sud-est asiàtic estan devastant grans superfícies de selva primigènia per implantar conreus intensius de palmera destinada a la fabricació de biodièsel. La destrucció d’aquests boscos és afegida a altres desgavells ecològics.

No és doncs el petroli la causa dels mals actuals, ni el biocombustible l’origen de mals futurs.

És la manera de fer de l’home “civilitzat”. Aquest comportament agressiu amb els seus congèneres més dèbils. Aquest tarannà destructor amb un medi ambient que encara creu que és seu i que té el dret a destruir-lo. Aquest poc respecte pel lloc on viu, que no li pertany. Aquesta voracitat cap a la destrucció.

És això el que hem de canviar a l’hora que busquem alternatives al petroli, d’altra manera de poc ens servirà.

Silvestre Entredàlies

METEO-PALAU... O NO

De tant en tant cal reflexionar i saber interpretar els senyals que ens venen de l’entorn. Alguns ens assenyalen camins que fins ara creiem adients i que se’ns tornen perjudicials o perillosos.

Començo a estar convençut que abans de publicar aquests articles n’hauria de passar còpia a l’Audiencia Nacional, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional, sense oblidar dos exemplars més: al Foro de Ermua i a la Conferencia Episcopal Española. Aquests assenyadíssims organismes em donarien el vist-i-plau i el salconduit en cas que trobessin l’escrit adequat i convenient; i només si es complís aquesta premissa publicaríem el text.

Otamendi, de Juana, Eric Bertran, Rubianes i Oleguer no ho van fer i així els van les coses.

Per que no hagin de gastar tanta tinta vermella corregint-me matusseries, potser que només els enviï un esbós o millor simplement l’enunciat del tema. Que ells mateixos redactin i donin forma a la composició. Serà perfecta, rodona. No pendrem mal, no llegireu incomoditats i la meva vida serà plàcida i reposada com surant en un gran riu en arribar al seu delta.

En la teoria, aquest mètode podria funcionar però la agilitat no seria el seu fort. Dubto que cada mes tinguéssim l’article a punt. No se m’interpreti amb aquesta frase que poso en dubte l’abnegació, serietat i capacitat de treball d’aquests magnes estaments.

Una alternativa més senzilla, per no molestar tan altes personalitats, seria reconduir la secció en un apartat de meteorologia. Hauria de ser meteorologia recreativa. O millor meteorologia observativo-poètica, o fins i tot meteorologia nimbo-pastoril. Una meteorologia instantània, sense connexió amb dades del passat ni connectada amb models de l’esdevenidor atmosfèric. He d’aconseguir allunyar-me de l’anàlisi climatològica. No podré parlar de l’estiu que hem passat infestat de meduses i d’aquest hivern sense fred ni pluja ni neu. No hi ha d’haver cap referència, sobretot al terme ‘canvi climàtic’; hauria d’obviar aquest fenomen si no em veig en cor de  tractar-lo dins les més estrictes formes del què és políticament neutre. Res que apunti cap a l’arrel del problema: el malbaratament energètic i de recursos. D’altra manera les còpies de l’article per a l’obtenció del corresponent certificat de correcció les hauria d’enviar a Repsol, Exxon, Shell entre d’altres. I a aquesta gent tampoc els agraden les pedres a la sabata, per petites que siguin.

Que n’és de complicada i perillosa aquesta feina d’escriure, si no vols acabar com el rosari de l’Aurora!

Al final la solució potser serà que l’article surti en blanc i que cada lector escrigui el que li sembli bé. Us aconsellaria però, que un cop us haguéssiu autollegit destruíssiu immediatament el document sense testimonis ni altres lectors.

No vull per a vosaltres el que no vull per mi.

Silvestre Entredàlies

EL PREU DELS MORTS

Va haver-hi un atemptat terrorista a la terminal T-4 del flamant aeroport de Madrid.

Després de tres anys sense un sol mort per ETA, dues persones van morir. Dues famílies van quedar marcades per tota la vida.

Aquells dos xicots van deixar d’existir sense saber ni per què ni per qui, no hi tenien res a veure, eren del tot innocents.

Després de la sotragada rebuda per la societat, han corregut rius de tinta en tots els diaris. Polítics, analistes i periodistes. han opinat, han interpretat, han investigat i explicat a tort i a dret aquesta barbàrie.

A les televisions i a les emissores de ràdio s’han omplert hores i hores de programació sobre la qüestió. No s’han escatimat minuts ni mitjans per a cobrir aquesta informació, a vegades a costa d’altres.

Posteriorment la població s’ha solidaritzat enormement amb els afectats i han sortit al carrer a manifestar el seu dolor. Dues-centes mil persones a Madrid i vuitanta mil a Bilbao.

A continuació hi ha hagut intensos i agres debats entre els polítics de primera línia de l’Estat Espanyol, i també d’Euskadi.

La conclusió pot ser que entre tots plegats no hem fet prou per evitar aquesta realitat, que tots aquests esforços són pocs per tal que no es torni a repetir. Tenim clar que polítics i societat civil hem de treballar amb fermesa i determinació en aquest sentit. Dues vides humanes valen molt més que tot això.

Malgrat el monotemàtic allau informatiu altres realitats conviuen amb aquesta.

Hi ha indigents que moren alcoholitzats en els carrers de les nostres capitals, hi ha avis que havien estat de bona família i ara moren de soledat i desatenció.

Hi ha milers d’immigrants il·legals que moren en l’intent de fugir de la misèria, enlluernats pels neons occidentals. (Un de cada tres “cayucos”, durant l’any 2006 no ha arribat al seu destí).

Aquest any passat també ens ha deixat 34.452 civils morts violentament a l’Iraq “pacificat” tan estupendament per l’Oncle Sam.

2.3 milions de nens menors de quinze anys són portadors del virus de la SIDA, la meitat d’ells no passaran del dos anys. 15.2 milions de menors de divuit anys són orfes de pare o mare a causa també de la SIDA.

Però centenars de rodamóns i ancians, milers de sud-africans indocumentats, desenes de milers d’iraquians i milions d’africans no deuen valer tant ni deuen ser tant innocents com dos víctimes d’una bomba d’ETA.

Si fos d’altra manera imagineu-vos la dedicació que equitativament s’hagués dedicat a evitar aquestes desgràcies.

Com deia el pel-roja: “No ho entenc. Però potser és així perquè sóc un salvatge i no puc comprendre les coses”.

Silvestre Entredàlies

EL CONSELLER DELEGAT

Estem al gener de 2027, estranyament fa fresca i em poso a les espatlles un jerseiet damunt la màniga curta.

M’espera el xofer a la porta de l’edifici emblemàtic on la nostra estimada Enterprise Global Company té la delegació municipal de Palau-solità i Plegamans. Recordo quan al PsiP d’aquells temps anàvem amb abric; encara en guardo un, no sé per què.

Veig per la finestreta el que va ser veí meu durant anys. Em fa pensar en aquells anys, ara en fa vint, al voltant del 2007, quan encara la classe política s’esforçava en fer veure que tenia algun poder i que vetllava pels seus administrats, quan al món hi havia moltes empreses de tota mida, encara l’Enterprise Global Company no havia començar a absorbir-les totes, totes.

Ara fa vint anys ell era un jove (no tant) de trenta-cinc anys. Havia acabat ja feia un temps uns destacables estudis universitaris, era el que se’n deia un noi preparat, amb les celles cremades i els colzes en carn viva de tant d’estudi. Després va treballar en varies empreses, amb sous i condicions laborals cada cop més demencials. Havia tingut grans projectes personals,  il·lusionat com un nen agafat al cordill del seu globus de fira. Volia formar una família, però un mal dia va veure com  els preus dels pisos marxaven cel amunt, i de retruc, farta i pansida, la xicota de tota la vida. Algú havia tallat el cordill. Plorava patètic a sota la ja magra ala dels seus pares pensionistes. Desfet, sense futur i cansat.

 Hi havia, en aquells temps, molta gent en aquestes circumstàncies. Els que remenem les cireres teníem tres opcions per treure la societat, i el mercat, d’aquest atzucac.

-          Podíem afluixar la corda, temporalment, és clar, per tal que la gent respirés. Evitant així  una possible revolta global, i el conseqüent refredament del client.

-          Podíem forçar la situació, acarnissar-nos en el seu dèbil estat d’ànim i fer-los cremar desesperadament tot l’inútil estalvi dels projectes frustrats. Recolliríem fabulosos i ràpids beneficis empresarials, i al primer símptoma de naufragi social abandonaríem el vaixell. El que vingui darrera que es foti.

-          O bé, amb la vista més llarga,  podíem transformar el gastat capitalisme de consum en un lluent i llaminer capitalisme de ficció. Oferiríem a la gent una nova realitat, o virtualitat, que els permetria fugir de la fosca realitat a la que els havíem abocat. De passada no intentarien capgirar-la amb cap intent mínimament organitzat de rebel·lia.

Com ja sabeu, la tercera opció va ser la escollida encertadament. La opció més perversament intel·ligent. Els primeres assaigs d’aquesta estratègia van ser els parcs temàtics, les drogues lúdiques de disseny, els I-pods, les consoles de video-jocs, la televisio-escombraries. Després vindria la sofisticació dels mètodes, fins arribar al món tal i com el percebem ara, a finals de la tercera dècada del segle XXI.

¡ No perdeu el temps intentant canviar la vostra frustrant existència,  Enterprise Global Company us en crea una altra a mida. Esteu en mans de professionals!

Silvestre Entredàlies

P.D. Per que quan trobem aquest exercici de ciència-ficció ple de pols d’aquí a vint anys podem confirmar el seu total desencert hem de començar a lluitar avui mateix. Arrenca’t les ulleres de sol, rentat la cara amb aigua fresca i comencem a lluitar.

LES POMERES

Hi ha pomeres antigues, pomeres de marge, que passen la vida entre camps d’userda o prats de mitja muntanya. El seu tarannà és semblant al de les antigues figueres, al dels avellutats nesprers.

La història que porten escrita en els seus apretats anells, parla d’altres anells d’avantpassats que van viure en remotes èpoques. Aquests rebesavis es desenvolupaven pràcticament en el mateix ambient en el qual està avui la pomera borda, la figuera del rec, o el nesprer del marge. També s’esperava d’ells el mateix que s’espera ara dels rebesnéts: una mica d’ombra, un cistell de fruita molt de tant en tant, i un lloc on recolzar a l’hivern les canyes de les tomaqueres. Acompleixen amb escreix aquests laxes objectius. I els acompleixen sols. No cal que el pagès hi dediqui gaire atencions. Només caldrà que no hi cremi la pila de sarments sota la seva capçada, poca casa més.

Una situació ben diferent és la que viu la pomera red-chief de la què us vull parlar.

Ella és la número 14 de la filera 23, en un camp de 1,7 Ha. en règim d’explotació intensiu, amb reg automatitzat, enmig de centenars d’exemplars com ella perfectament arrenglerats en dotzenes d’espatlleres de filferro. De fora estant, la seva situació és envejable. Viu entre congèneres, en una comunitat neta i endreçada, on no falta mai el menjar ni l’aigua.

Però, de fet, està sotmesa a una pressió molt alta, cada any ha de satisfer les previsions de producció i encaixar en un mercat de gustos cada cop més capriciosos. Ella sap del cert que l’estiu que no assoleixi les expectatives serà l’últim, aquell hivern li tallaran el coll i arrancaran les seves arrels de la terra.

Pot viure amb normalitat, així, la pomera? La resposta és sí.

Enganyat o no, gairebé tot el camp ho fa. Però per això cal que el pagès sigui curós, estigui sempre a l’aguait de plagues, gelades, pedregades, fins i tot d’atacs del senglar, ha de suplir la saviesa dels anells antics. La pomera 23-14 no du en els seus anells el recolzament dels seus avantpassats. Ells eren molt diferents, vivien en un entorn que no té res a veure i s’esperava d’ells molt menys. A més, mai ha conviscut amb ells, no poden transmetre-li saviesa, coneixements i comportament.

El que succeeix és que abandonem el camp de pomeres, no les adobem, no les tractem, no les reguem, no les escoltem, ni les ensenyem a viure en societat. Llavors, quan un mestre d’escola és agredit per alguna pomera; o en la última filera del camp, els exemplars més desatesos enregistren amb vídeo una pallissa a un exemplar dèbil, ens posem les mans al cap. La nostra societat ja no viu pels marjals, som en complexes i adverses societats en les que cal molta atenció, sobretot als joves per que es pugui viure en harmonia.

Silvestre Entredàlies

ELS TRES CÒDOLS

Estic tornant de la font. He estat llargues estones escoltant el murmuri de l’aigua, el xipolleig entre les pedres llimades pel corrent. Allà, entre les fulles mortes, m’he tornat pedra de riu. Sé prou bé que els passa a les pedres de riu quan s’assequen al sol., així doncs, jo també, en tornar a la qüotidianitat, perdré el tremp, la suavitat i la lluïssor.

El govern espanyol, va comprometre’s a revisar, entre altres casos, el consell de guerra que va portar a l’afusellament de Lluís Companys. Ha passat el temps, i el govern d’esquerres, el  govern amic ha traït la seva paraula. Donde dije digo, digo Diego, i de revisar el procés, res de res.

Per una altra banda, ja fa un temps que Televisió de Catalunya, la nostra (entre altres coses perquè el seu capital és públic) emet un programa de paròdia en el qual es caricaturitza la classe política. Tots sabem, els polítics els primers, que aquest tipus de programes, lluny de perjudicar la imatge del personatge imitat, el que fa és millorar-la; per això hi ha bufetades entre ells per assistir-hi i prendre-hi part activa. Doncs bé, un dels personatges humanitzats, afavorits en la seva imatge pública, és un eqüestre general Franco.

I per acabar d’eixugar la pedra, aquest matí, a la feina, m’he trobat amb un estol de companyes eufòriques explicant la seva recent i compartida experiència. Havien anat com a públic a la gravació d’un programa del primer canal de Televisió Espanyola (també pública, al servei del ciutadà). Aquest programa és un concurs de ball en el qual és coprotagonista, en hora de màxima audiència i cobrant astronòmiques sumes, doña Carmen Martínez Bordiu. Aquesta senyora, recordem’ho, té com a principal vàlua personal ser la néta de qui es va alçar en armes contra un govern democràtic; i desprès de tres anys de guerra fratricida es va instal·lar al poder, perpetuant-lo amb la por i els assassinats d’estat durant quaranta anys.

¿Quin concepte tenen el govern espanyol, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola de la recuperació de la memòria històrica? ¿Aquesta consolidada democràcia ha de tractar amb aquest guant de seda la imatge de qui va ser el seu aniquilador?

No sé a què juga la nostra societat. Dues generacions han patit molt, em fot malalt que es banalitzin quaranta anys de sofriment de tot un poble, que es valori tan poc l’estat de dret i que es defensi menys.

Mecànicament, com accionant un enginy d’autoprotecció, em poso la mà a la butxaca i jugo amb els tres còdols que vaig portar-me de la font, a l’hora que faig fondes respiracions. Em calmo, mantindré la serenitat.

Els tres còdols m’ajuden a pensar que només cal que torni a la font, per recuperar el tremp, la suavitat i la lluïssor que un dia vaig tenir, i d’aquesta manera no em caldrà fugir de la realitat per no parar boig.

Silvestre Entredàlies