RICARD, M’HAN FET FORA

M’ha dit el meu germà assenyat, en Ricard, que, en aquest article procuri no faltar el respecte a les persones que esmenti. Que estic molt esverat, que no s’hi pot fer res, que si baixo de l’hort, que les coses són així...

Fer-li cas amb resultats favorables em costa un gran esforç, esforç que faig, això sí, atentament i de bon grat, perquè està carregat de raó.

Entenc que no puc molestar en la seva sensibilitat a uns representants del poble que treballen amb afany per una societat millor per a tots. Però el que no entenc, i espero mai compartir, són segons quin tipus de pacte post electoral.

No entenc com partits i coalicions nacionalistes i de forta tradició democràtica facin servir els vots dels seus electors per incorporar a l’equip de govern del consistori un partit obertament espanyolista, i de claríssima dreta.

Un partit que (corregeix-me, Ricard) ha portat a l’estat espanyol a esperonar als Estats Units a la guerra, la ocupació, la destrucció d’un país i la mort de més de 600.000 persones; de moment.

Un partit que (corregeix-me Ricard) fomenta la confrontació social, territorial i racial, a vegades obertament, com en el cas de Badalona amb el seu vídeo de campanya electoral.

Un partit que (corregeix-me Ricard) menteix sistemàticament en qüestions tan delicades com la llengua, la convivència i el terrorisme.

Ens volien fer creure que la democràcia consistia en anar a votar un cop cada quan toca, i prou, que ells ja administrarien aquest capital, essent fidels a l’encàrrec dels seus votants.

És amb aquest tipus de pactes que defensen l’ideari de qui els ha fet confiança?

Tan si hem estat usurpats directament com si n’hem estat estorats espectadors; tindrem estómac desprès d’això per triar una altra opció que no sigui el vot en blanc?

Jo, Silvestre Entredàlies, em sento expulsat d’aquesta particular interpretació que estan fent entre tots de la democràcia. Jo, com tants d’altres.

Buscarem altres camins, en tinc el ferm convenciment. Seran camins llargs i plens d’entrebancs. Potser ens llagarem els peus, però el cap el podrem portar ben alt, i serem capaços de mirar a la gent als ulls.

I, finalment, podrem tornar a escriure la paraula democràcia amb majúscula.

Silvestre Entredàlies

LES LLIÇONS DELS CIUTADANS

No us parlaré de les recents eleccions, ni de la pesada (com totes) campanya electoral.

He procurat abstreure’m tan com he pogut de l’ assetjament i la persecució del marketing publicitari dels partits polítics. Semblarà una pura llicència que em prenc, però és ben cert que a escassos cinc minuts d’escriure aquesta línia he obert la porta de casa a un esforçat militant d’un partit que m’ha intentat lliurar una lluent bossa de plàstic farcida de pura propaganda (ell n’ha dit informació, programa de govern, projecte).

És en el treball diari, durant tota la legislatura, on s’han de guanyar la confiança del ciutadà, allà demostren el seu tarannà, i el rumb que porten les seves actuacions. No en els cartells on hi ha aquelles cares terses, aquells noiets que tenen una retirada als candidats; tampoc en els passos zebra d’última hora ni en els carrers asfaltats a corre cuita.

Prou! He dit que no en parlaria i ja ho he hagut de fer.

Potser, d’altra banda, en aquests articles oblido massa sovint temes propers, dedicant-me més al cap i casal de Catalunya, però es que és una font inesgotable de situacions i sensacions susceptibles de reflexió, i no me’n se estar,. Ja em sabreu disculpar.

El Bicing. És un nou sistema de transport públic engegat per l’ajuntament de Barcelona. Està basat en una xarxa d’aparcaments, on hi ha  ancorades un seguit de bicicletes municipals, i on els ciutadans, mitjançant un mòdic abonament, poden utilitzar-les per els seus desplaçaments urbans, agafant-les en un lloc i deixant-les en un altre. És un àgil i ecològic complement  d’altres mitjans de transport més tradicionals.

I això a que ve? Ve per que és un exemple de com quan les administracions, a cops tenen bones idees, funcionen amb escreix. Em sembla que l’ajuntament ha implantat aquest sistema pensant en que tindria una dimensió discreta, fins i tot anecdòtica. Tot i que la difusió s’ha fet amb la boca petita per por a un excessiu èxit, la ciutadania ha respost d’una manera aclaparadora. En els tres primers mesos, i una xarxa incipient, el bicing ja compta amb 22.000 abonats, la xifra que s’esperava per tot el primer any.

Aquest èxit que té i que tindrà el Bicing humanitzarà els carrers, descongestionant el trànsit. ,

Farà que molts automobilistes o vianants, enfrontats fins ara amb els del pedal, passin a ser ciclistes ocasionals, empatitzant amb ells, i respectant-los més.

El consistori, sorprès i superat per l’acollida i l’empenta que el ciutadà l’hi ha donat al assumpte, es veurà obligat a replantejar-se la mobilitat al conjunt de Barcelona.

Aviat tindrem una capital més educada i més neta, en gran part gràcies a l’actitud dels ciutadans.

Els administrats, sovint menystinguts estan donant una lliçó a uns administradors que es pensen que ho saben tot i que son els únics que empenyen el país endavant.

Que exagero? Potser sí, deu ser que s’acosta l’estiu, deixeu-me que per un cop tingui una hemorràgia d’optimisme.

Silvestre Entredàlies

ÉS FICCIÓ, SEGUR

Ja fa uns dies que vaig escriure aquest article, però també podria ser d’avui.

Llegeixo el diari, escolto la ràdio i miro la caixa atontadora (que de tonta no en te res).

El meu cervell rep un bombardeig d’informacions en les què es barregen pel·lícules, novel·les històriques, històries novel·lades, reality-shows, publicitat directa, publicitat encoberta i, fins i tot notícies. Potser sempre ha estat així, però, al meu parer, cada cop més.

Em costa discernir realitat de ficció, els espais de notícies són una escudella on, entre les notícies verídiques, ens colen fantasies. Segur, vet aquí uns exemples:

-          La primera tinent d’alcalde de Lepe exhibeix les seves carns als lectors (o mirons) de l’Interviu.

      No pot ser veritat, un càrrec públic d’una pròspera població de vint-i-quatre mil habitants, una membre d’un gran partit polític conservador no pot ser tan frikie.

-          El PP encarrega a una impremta de Melilla centenars d’impresos de sol·licitud de vots per correu.

Ficció segura. Són “democratas de toda la vida”.

-          Es denuncien possibles empadronaments fraudulents, encaminats a modificar els resultats en les eleccions municipals en poblacions de Castelló. En un dels casos, al municipi de Cabanes, on s’ha d’ampliar Marina d’Or, fins i tot el mateix alcalde ha empadronat a casa seva trenta-nou persones.

Això és broma. És impossible que s’alteri amb aquesta poca vergonya el joc democràtic i no passi res.

-          Recordo, també al que era llavors President del Govern d’Espanya quan desprès dels atemptats del onze de març, a Madrid, va telefonar personalment als directors del diaris més importants de l’estat per assegurar-los que l’autoria de la matança era inequívocament d’ETA, quan ell sabia que estava mentint.

La memòria em deu enganyar, és impossible aquest extrem, d’altra manera el partit del  bigotis no tindria un coixí de deu milions de votants; no pot haver-hi tanta gent que doni suport a aquests cràpules.

-          Em sembla que el PP no ha condemnat oficialment el franquisme, tampoc en els seus estatuts abomina explicitament del dictador.

Aquest record deu ser inexacte, si no, se li hauria aplicat la llei de partits i no es podria presentar a les eleccions, segur.

-          Per acabar, he llegit que ahir, en un sol dia, van morir cent setanta persones a l’Iraq en accions armades; que el país te 2.300.000 desplaçats a altres països i 1.900.000 desplaçats interns; i que en aquest conflicte ja han mort més de 600.000 persones.

Tot això sí que segur que són invencions, que no és real, podem pujar-hi de peus, perquè Bush, Blair i Aznar van per tot arreu amb la cara ben alta i els mandataris i les institucions els reben amb les mans esteses, i dormen tranquils cada nit, i no han anat a cap Tribunal Penal Internacional.

Ni la pena, ni el càrrec de consciència, ni la vergonya d’haver engegat aquesta guerra els ha menjat per dintre; se’ls veu tan llustrosos... És impossible que puguin ser tan malvats i el món els ho permeti.

ÉS FICCIÓ, SEGUR.

Silvestre Entredàlies

ABAIXAR PISTONS

Semblava bona la idea dels biocarburants. Una energia sortida de les plantes. Deslocalitzada i no dependent de països concrets. Imaginàvem que les guerres pel control dels territoris petrolers podrien acabar. Aquesta alternativa apuntava també a una relació més cordial amb el medi ambient. En no cremar combustibles fòssils no desequilibraríem el balanç de CO2 lliure a l’atmosfera.

Tot sembla molt bonic i engrescador fins que topem amb les xifres.

Estats Units, està veient els costos inassolibles i imprevisibles d’intentar exercir el control en les àrees petroleres. La guerra d’Iraq i altres aventures els fan trontollar l’economia, l’estabilitat i el liderat mundial (les vides humanes no els importen, ja van dir que la seva feina no era comptar morts).

Sembla que exploren la possibilitat d’apostar pels biocombustibles. Bush comença així una gira per Llatinoamèrica per intentar aconseguir tractes de favor per la compra de quantitats ingents de cereals per a la fabricació de bioetanol i biodièsel.

Desplacen doncs, la demanda de pous petrolers a la de terrenys agrícoles de primera categoria. Conseqüentment el preu del blat i el blat de moro s’incrementa notablement i ràpida.

Aquest fet té repercussions nefastes en la suficiència alimentària de milions de persones que basen la seva alimentació, la seva supervivència, en aquests cereals.

A Mèxic ja hem començat a veure els efectes perversos d’aquestes relacions comercials. En pocs mesos el preu del blat de moro s’ha incrementat un trenta per cent, i bona part de la població se les veu i se les desitja per poder menjar “tortitas”, la base de l’alimentació per a gran part de les famílies. La revolta popular està latent i la fam guanya terreny. Ja es parla de “etanolinflació”.

En aquest costat de l’Atlàntic també hi ha conflicte amb els biocarburants.

Europa s’ha proposat per al 2020, mitjançant una directiva comunitària, que un 5,75 % de l’energia demandada pel transport provingui del biodièsel. Per produir aquesta enorme quantitat de biocombustible calen 17 milions d’hectàrees de conreu, la cinquena part de la superfície agrícola europea actual. És evident que la major part d’aquest producte s’haurà d’importar.

Sabedors d’aquesta circumstància, Malàisia i altres països del sud-est asiàtic estan devastant grans superfícies de selva primigènia per implantar conreus intensius de palmera destinada a la fabricació de biodièsel. La destrucció d’aquests boscos és afegida a altres desgavells ecològics.

No és doncs el petroli la causa dels mals actuals, ni el biocombustible l’origen de mals futurs.

És la manera de fer de l’home “civilitzat”. Aquest comportament agressiu amb els seus congèneres més dèbils. Aquest tarannà destructor amb un medi ambient que encara creu que és seu i que té el dret a destruir-lo. Aquest poc respecte pel lloc on viu, que no li pertany. Aquesta voracitat cap a la destrucció.

És això el que hem de canviar a l’hora que busquem alternatives al petroli, d’altra manera de poc ens servirà.

Silvestre Entredàlies

METEO-PALAU... O NO

De tant en tant cal reflexionar i saber interpretar els senyals que ens venen de l’entorn. Alguns ens assenyalen camins que fins ara creiem adients i que se’ns tornen perjudicials o perillosos.

Començo a estar convençut que abans de publicar aquests articles n’hauria de passar còpia a l’Audiencia Nacional, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional, sense oblidar dos exemplars més: al Foro de Ermua i a la Conferencia Episcopal Española. Aquests assenyadíssims organismes em donarien el vist-i-plau i el salconduit en cas que trobessin l’escrit adequat i convenient; i només si es complís aquesta premissa publicaríem el text.

Otamendi, de Juana, Eric Bertran, Rubianes i Oleguer no ho van fer i així els van les coses.

Per que no hagin de gastar tanta tinta vermella corregint-me matusseries, potser que només els enviï un esbós o millor simplement l’enunciat del tema. Que ells mateixos redactin i donin forma a la composició. Serà perfecta, rodona. No pendrem mal, no llegireu incomoditats i la meva vida serà plàcida i reposada com surant en un gran riu en arribar al seu delta.

En la teoria, aquest mètode podria funcionar però la agilitat no seria el seu fort. Dubto que cada mes tinguéssim l’article a punt. No se m’interpreti amb aquesta frase que poso en dubte l’abnegació, serietat i capacitat de treball d’aquests magnes estaments.

Una alternativa més senzilla, per no molestar tan altes personalitats, seria reconduir la secció en un apartat de meteorologia. Hauria de ser meteorologia recreativa. O millor meteorologia observativo-poètica, o fins i tot meteorologia nimbo-pastoril. Una meteorologia instantània, sense connexió amb dades del passat ni connectada amb models de l’esdevenidor atmosfèric. He d’aconseguir allunyar-me de l’anàlisi climatològica. No podré parlar de l’estiu que hem passat infestat de meduses i d’aquest hivern sense fred ni pluja ni neu. No hi ha d’haver cap referència, sobretot al terme ‘canvi climàtic’; hauria d’obviar aquest fenomen si no em veig en cor de  tractar-lo dins les més estrictes formes del què és políticament neutre. Res que apunti cap a l’arrel del problema: el malbaratament energètic i de recursos. D’altra manera les còpies de l’article per a l’obtenció del corresponent certificat de correcció les hauria d’enviar a Repsol, Exxon, Shell entre d’altres. I a aquesta gent tampoc els agraden les pedres a la sabata, per petites que siguin.

Que n’és de complicada i perillosa aquesta feina d’escriure, si no vols acabar com el rosari de l’Aurora!

Al final la solució potser serà que l’article surti en blanc i que cada lector escrigui el que li sembli bé. Us aconsellaria però, que un cop us haguéssiu autollegit destruíssiu immediatament el document sense testimonis ni altres lectors.

No vull per a vosaltres el que no vull per mi.

Silvestre Entredàlies

EL PREU DELS MORTS

Va haver-hi un atemptat terrorista a la terminal T-4 del flamant aeroport de Madrid.

Després de tres anys sense un sol mort per ETA, dues persones van morir. Dues famílies van quedar marcades per tota la vida.

Aquells dos xicots van deixar d’existir sense saber ni per què ni per qui, no hi tenien res a veure, eren del tot innocents.

Després de la sotragada rebuda per la societat, han corregut rius de tinta en tots els diaris. Polítics, analistes i periodistes. han opinat, han interpretat, han investigat i explicat a tort i a dret aquesta barbàrie.

A les televisions i a les emissores de ràdio s’han omplert hores i hores de programació sobre la qüestió. No s’han escatimat minuts ni mitjans per a cobrir aquesta informació, a vegades a costa d’altres.

Posteriorment la població s’ha solidaritzat enormement amb els afectats i han sortit al carrer a manifestar el seu dolor. Dues-centes mil persones a Madrid i vuitanta mil a Bilbao.

A continuació hi ha hagut intensos i agres debats entre els polítics de primera línia de l’Estat Espanyol, i també d’Euskadi.

La conclusió pot ser que entre tots plegats no hem fet prou per evitar aquesta realitat, que tots aquests esforços són pocs per tal que no es torni a repetir. Tenim clar que polítics i societat civil hem de treballar amb fermesa i determinació en aquest sentit. Dues vides humanes valen molt més que tot això.

Malgrat el monotemàtic allau informatiu altres realitats conviuen amb aquesta.

Hi ha indigents que moren alcoholitzats en els carrers de les nostres capitals, hi ha avis que havien estat de bona família i ara moren de soledat i desatenció.

Hi ha milers d’immigrants il·legals que moren en l’intent de fugir de la misèria, enlluernats pels neons occidentals. (Un de cada tres “cayucos”, durant l’any 2006 no ha arribat al seu destí).

Aquest any passat també ens ha deixat 34.452 civils morts violentament a l’Iraq “pacificat” tan estupendament per l’Oncle Sam.

2.3 milions de nens menors de quinze anys són portadors del virus de la SIDA, la meitat d’ells no passaran del dos anys. 15.2 milions de menors de divuit anys són orfes de pare o mare a causa també de la SIDA.

Però centenars de rodamóns i ancians, milers de sud-africans indocumentats, desenes de milers d’iraquians i milions d’africans no deuen valer tant ni deuen ser tant innocents com dos víctimes d’una bomba d’ETA.

Si fos d’altra manera imagineu-vos la dedicació que equitativament s’hagués dedicat a evitar aquestes desgràcies.

Com deia el pel-roja: “No ho entenc. Però potser és així perquè sóc un salvatge i no puc comprendre les coses”.

Silvestre Entredàlies

EL CONSELLER DELEGAT

Estem al gener de 2027, estranyament fa fresca i em poso a les espatlles un jerseiet damunt la màniga curta.

M’espera el xofer a la porta de l’edifici emblemàtic on la nostra estimada Enterprise Global Company té la delegació municipal de Palau-solità i Plegamans. Recordo quan al PsiP d’aquells temps anàvem amb abric; encara en guardo un, no sé per què.

Veig per la finestreta el que va ser veí meu durant anys. Em fa pensar en aquells anys, ara en fa vint, al voltant del 2007, quan encara la classe política s’esforçava en fer veure que tenia algun poder i que vetllava pels seus administrats, quan al món hi havia moltes empreses de tota mida, encara l’Enterprise Global Company no havia començar a absorbir-les totes, totes.

Ara fa vint anys ell era un jove (no tant) de trenta-cinc anys. Havia acabat ja feia un temps uns destacables estudis universitaris, era el que se’n deia un noi preparat, amb les celles cremades i els colzes en carn viva de tant d’estudi. Després va treballar en varies empreses, amb sous i condicions laborals cada cop més demencials. Havia tingut grans projectes personals,  il·lusionat com un nen agafat al cordill del seu globus de fira. Volia formar una família, però un mal dia va veure com  els preus dels pisos marxaven cel amunt, i de retruc, farta i pansida, la xicota de tota la vida. Algú havia tallat el cordill. Plorava patètic a sota la ja magra ala dels seus pares pensionistes. Desfet, sense futur i cansat.

 Hi havia, en aquells temps, molta gent en aquestes circumstàncies. Els que remenem les cireres teníem tres opcions per treure la societat, i el mercat, d’aquest atzucac.

-          Podíem afluixar la corda, temporalment, és clar, per tal que la gent respirés. Evitant així  una possible revolta global, i el conseqüent refredament del client.

-          Podíem forçar la situació, acarnissar-nos en el seu dèbil estat d’ànim i fer-los cremar desesperadament tot l’inútil estalvi dels projectes frustrats. Recolliríem fabulosos i ràpids beneficis empresarials, i al primer símptoma de naufragi social abandonaríem el vaixell. El que vingui darrera que es foti.

-          O bé, amb la vista més llarga,  podíem transformar el gastat capitalisme de consum en un lluent i llaminer capitalisme de ficció. Oferiríem a la gent una nova realitat, o virtualitat, que els permetria fugir de la fosca realitat a la que els havíem abocat. De passada no intentarien capgirar-la amb cap intent mínimament organitzat de rebel·lia.

Com ja sabeu, la tercera opció va ser la escollida encertadament. La opció més perversament intel·ligent. Els primeres assaigs d’aquesta estratègia van ser els parcs temàtics, les drogues lúdiques de disseny, els I-pods, les consoles de video-jocs, la televisio-escombraries. Després vindria la sofisticació dels mètodes, fins arribar al món tal i com el percebem ara, a finals de la tercera dècada del segle XXI.

¡ No perdeu el temps intentant canviar la vostra frustrant existència,  Enterprise Global Company us en crea una altra a mida. Esteu en mans de professionals!

Silvestre Entredàlies

P.D. Per que quan trobem aquest exercici de ciència-ficció ple de pols d’aquí a vint anys podem confirmar el seu total desencert hem de començar a lluitar avui mateix. Arrenca’t les ulleres de sol, rentat la cara amb aigua fresca i comencem a lluitar.