AQUEST HOME EM PREOCUPA

El xoc de civilitzacions, de la qual tan es parla ara, és potser una característica intrínseca de la raça humana. Portem dintre l’agressivitat contra el veí, contra l’estrany. El veiem, subconscientment, animalment, com a un competidor, un possible adversari. Són diversos els graus en els que s’ha manifestat aquest fenòmen al llarg del temps i en diferents territoris, però, en més o en menys mesura, sempre està present.

Doncs bé, aquest xoc de civilitzacions interessa a uns pocs, el promouen per què els hi és rendible en el plànol econòmic, polític o social. Però la majoria de ciutadans o bé en som afectats directament o bé ens en sentim avergonyits.

Passa una cosa similar amb la sobreexplotació dels recursos naturals i amb el maltractament del medi ambient. Només uns quans en surten falsament beneficiats. A la resta de l’espècie, aquests comportaments l’únic que fan és perjudicar-nos (sobretot a les generacions que encara han de venir).

La capacitat armamentista i tecnològica del humans que creix de manera exponencial, fa que sigui esfareïdora la capacitat destructora dels exèrcits i la indústria actuals.

El cost econòmic, ambiental i convivencial d’aquesta vertiginosa espiral fa ineludible la solució al problema.

Les hostilitats Nord-Sud, Orient-Occident; així com el maltractament sistemàtic al medi ambient s’han d’acabar, hi estem abocats si no volem desaparèixer com a espècie i si volem que el món segueixi sent el que més o menys coneixem ara.

Aquest posar fre, doncs, és innegociable, per pura supervivència. El que es tracta de negociar  és el moment de posar-lo en pràctica i la cadència del canvis a fer.

Aquest mes de setembre, José Luís Rodríguez Zapatero, el qual no tinc pas en cap altar, va promoure a l’ONU el seu projecte d’aliança de civilitzacions que segons ell vol, precisament, evitar el xoc entre Occident i el món islàmic. La iniciativa pretén impedir la consolidació de la incomprensió i el recel, que a alguns tan els afavoreix; així com plantejar la necessitat d’obrir camins d’entesa i d’establir lligams entre aquestes societats històricament enfrontades.

El projecte va avalat pels divuit noms que formen el grup de treball d’alt nivell designat per Nacions Unides. Entre aquests noms es pot remarcar el de Federico Mayor Zaragoza, Desmond Tutu o Mohammad Khatami.

Davant una proposta d’aquestes característiques es pot pensar que és ingènua, que no és convençuda, que és d’aparador; fins i tot es pot pensar que és un brindis al sol.

El que és del tot imperdonable és que es demani a Zapatero davant els mijans de comunicació que es deixi de “tonteries d’aliances de civilitzacions” perquè amb l’enemic “no es pot ni dialogar ni pactar”. Menys perdonable és si aquestes declaracions són fetes per algú que representa a deu milions de votants, que és el cap de l’oposició al Congrés dels Diputats, i que es diu Don Mariano Rajoy.

Ara veïeu per què aquest home em preocupa.

Silvestre Entredàlies

QUIN JOC MÉS BÈSTIA 

 

Ens diuen, ens repeteixen i ens recalquen els mitjans de comunicació que hem d’estar espantats. Hem d’estar acoquinats per un país que intenta, de manera incipientment i amb pocs mitjans, desenvolupar tecnologia nuclear destinada a l’ús civil per a la producció d’energia elèctrica.

Hem de témer per la possibilitat que aquesta tecnologia, en principi pacífica, no es pugui transformar en el futur en un embrió per a la fabricació d’armament atòmic.

L’actitud actual d’aquest país, l’Iran, s’ajusta totalment al Tractat de No Proliferació Nuclear, que va entrar en vigor l’any 1970, i que en la seva última reunió d’aquest mes de maig va ser qualificada de fracàs . El fracàs va venir, no precisament per culpa dels països aspirants al club de l’àtom, sinó pel no compliment de les potències nuclears reconegudes de reduir el seu arsenal. El que han fet aquests, en lloc de limitar el seu poder destructor, és accelerar el desenvolupament de noves armes i construir fins a un total de 30.000 caps nuclears.

L’Índia té entre 35 i 95 caps nuclears, Israel, uns 200; el Regne Unit, uns 200; França, uns 350, China, uns 400; els Estats Units, més de 10.000; i Rússia, uns 18.000.

Totes aquestes armes nuclears en actiu, avalades per més de seixanta anys d’investigació, i per més de 2000 explosions atmosfèriques i subterrànies, aquestes, repetim-ho, no són de témer. Estan en bones mans, ja ho sabem.

Podria fer-nos por aquest arsenal, però al capdavant d’aquestes potències hi ha la Democràcia més Gran del món, el País de les Llibertats. El país de Rambo, Terminator, i sobretot de l’admirat Capità Amèrica. Podem estar tranquils, ells els han adjudicat la patent de cors.

El que ens ha de fer perdre el son, és l’Iran. Fonts ben informades asseguren que el país el controlen els mul·làs, personatges amb barbes llargues que es cobreixen el cap amb turbants, calcen sandàlies polsegoses i, a sobre, parlen llengües inintel·ligibles.

Tota persona assenyada sap que en mans d’aquesta gent no està segur ni un embrionari projecte de central nuclear.

Tot cervell ben moblat, també coneix que els 10.000 caps nuclears dels Estats Units, incloent-hi les noves armes atòmiques de butxaca i l’anomenat programa de “Gerra de les Galàxies” estan ben custodiats i no representen absolutament cap perill.

Als Estats Units no hi ha lloc per a diabòlics mul·làs. Per a preservar el pot de les essències estan els capellans ultraconservadors. Aquests sí que donen confiança, ben afaitadets, tocats pels seus lluents birrets i calçats amb sabata italiana, d’aquella que només trepitja marbre, parlen clar i americà, i fins i tot saben llatí.

Hi ha per això dos indicatius que m’omplen definitivament de convençuda confiança.

El primer és que l’home que governa aquell gran país conserva la calma i es permet fer cinc setmanes seguides de vacances al seu ranxo de Texas.

El segon és que rubrica totes les seves elocucions públiques amb la frase: Déu beneeixi Amèrica.

Silvestre Entredàlies

LA FILANTRÒPICA D’ENSURTS

En l’article passat us vaig parlar de com un fet traumàtic, com pot ser el veure la mort d’ a prop,  pot transformar un individu egoista i malcarat en una persona més dedicada als altres, més humà.

Vaig fer aquell article pensant en un afer que ja fa mesos que dubto si explicar-vos-el o no. La difusió d’aquest cas podria comportar conseqüències nefastes per als seus protagonistes; però és clar, només si el receptor del missatge el creu verídic, cosa del tot impensable.

Fetes aquestes reflexions prèvies, ja podem començar el relat.

Vaig tenir coneixement, mitjançant uns canals que no venen al cas, d’una societat, diem-ne, secreta. Aquesta organització formada per professional diversos connectava més o menys directament amb les societats científiques i filantròpiques de la burgesia europea del segle XIX.

En la fase larvària d’aquest grup de pensadors, els seus integrants van teoritzar i discutir molt sobre el fenomen de la transformació de personalitat post-traumàtica que parlàvem a l’inici de l’article. No va ser fins anys després de la seva fundació, que, animada pels nous membres, més joves i pràctics, la llavors  rebatejada Filantròpica d’Ensurts va decidir passar a l’acció.

Hem quedat que un individu gris pot transformar-se en un ésser capaç de fer el bé només amb un ensurt i el posterior i adequat contacte amb la realitat a canviar. Si l’atzar no proporciona aquestes circumstàncies, bé que podem provocar una perfecta, encara que teatral, crisi. Ja està dit, mans a l’obra.

No es tractava, però, d’anar espantant a la gent a tort i a dret. Calia filar molt prim per triar l’objectiu, planificar l’acció al mil·límetre i dur-la a terme amb precisió de rellotger. Aquesta és una feina interdisciplinària, i fràgil com un castell de cartes. Les accions havien de ser, sense risc real per la integritat de l’espantat, sense perill de desemmascarar l’engany i la Societat, i evidentment, havien de ser exitoses.

Van començar per casos senzills, per assajar i perfeccionar sistemes i mètodes.

Animats per els èxits, per una fantàstica política de captació de socis, i una altíssima discreció els seus xocs han anat guanyant en gosadia. Ara, el seu ventall d’accions va de la més domèstica, amb influència d’àmbit veïnal, fins grans muntatges amb repercussions a nivell internacional.

Mai no s’han deixat pressionar per altres interessos que no siguin els de buscar el bé comú, i l’ajut als més desfavorits.

Veritat que no us heu cregut ni una paraula? Tant de bo, això dona seguretat a la Filantròpica d’Ensurts.

Doncs bé, nosaltres no cal que esperem un ensurt de mort sigui espontàni i real, o planificat i fabricat, per a ser millors persones i per recobrar la pau amb la nostra consciència.

Apa, i ara ja podeu anar a fer la migdiada canicular i us desitjo que, com jo, tingueu uns bons somnis.

Silvestre Entredàlies

LES ORELLES DEL LLOP

Setmanes enrere em va impressionar una notícia que remarcaven diaris i televisions.

En una via pública de les terres de Lleida, en creuar-se dos cotxes, un d’ells va caure dins un  canal de reg i va quedar sota l’aigua.

En el vehicle anaven cinc persones. Uns quants testimonis van presenciar la caiguda, i van veure com els accidentats no podien sortir de l’interior de l’habitacle. Els segons corrien i l’aire s’acabava pels presoners.

Es va haver d’anar bastant lluny per trobar auxili; pel que sembla l’accident va tenir lloc en mig de molta gent, però poques persones.

La notícia, segons els mitjans de comunicació va ser que, in extremis, dos nois, magribins, donessin ajut i salvessin la vida a les cinc persones. Com si l’actuació dels altres assistents, que passivament miraven com s’ofegaven, fos d’allò més lògic i natural.

Si aquesta actitud d’espectadors aliens davant la vida i la mort la trobem normal, i la prestació d’auxili ens sembla excepcional i noticiable; és que alguna cosa en la nostra societat no funciona.

Estem tendint a veure el proïsme, i el seu sofriment com una realitat llunyana, potser no del tot existent; una qüestió que ni ens incumbeix ni ens afecta.

En la nostra realitat quotidiana els malalts no existeixen, els amaguem als hospitals.

Els vells també són invisibles, o els tenim aparcats en geriàtrics, o aïllats en la soledat dels seus pisets sense ascensor.

La mort, aquesta sí que ha desaparegut del tot de la nostra realitat. Els traspassats s’extirpen ràpidament de les llars familiars per dur-los a estranys i gèlids laboratoris d’art floral on fan de complement ideal de grans formacions de crisantems i llorers.

Vivim cadascú en una urna protectora on el dolor ens és aliè i la mort inexistent; ens tornem egoistes i covards, en el nostre búnker.

Però, el que des de dins sembla un gruixut vidre blindat, de cop i volta i sense avisar pot tenir la fragilitat d’una bombolla de sabó.

És llavors, quan el dolor ens abraça com un ós, i la parca ens fita al fons dels ulls, quan quedem perplexos i atordits. Pensàvem que això només passava fora de la vitrina, o dins el televisor.

Sovint, persones que han passat per aquest tràngol, canvien la manera de concebre la vida. Alteren positivament la seva relació amb els amics i amb els desconeguts.

Es tornen més generosos, més vitalistes, més comprensius, i aprenen a valorar les petites coses i els grans intangibles que han estat a punt de perdre.

Empatitzen més amb el que pateix, i aquest és el primer pas per ajudar-lo, o com a mínim per no perjudicar-lo amb la nostra ignorància.

El nostre tan competitiu entorn social ens va apartant poc a poc, discretament, de la categoria de persona, de germà dels nostres germans.

Seria molt bo que per recuperar una mica l’estadi de bonhomia no haguéssim de veure les orelles al llop. 

Silvestre Entredàlies

CONFLICTE A PALESTINA

- QUE HI HA PER SOPAR?

Quan un mal resulta irremeiable o una situació negativa és inamovible, el que fem és adaptar-nos a la nova situació, a les limitacions que comporta; i per pura supervivència psíquica, seguim endavant, salvant els mobles.

És el cas del que va patir poliomelitis de petit, i ara és ben coix, per sempre. Ha après a conviure amb les seves cames de filferro. Pot tirar endavant amb dignitat, però mai serà un bon ciclista.

Una situació ben diferent és la de qui, tot i tenir una bona salut de fons, estossega cada dia des que es lleva fins a mig matí i s’ofega pujant un curt tram d’escales; tot gràcies a la seva arrelada addicció al tabac.

La solució per aquest segon personatge, de fora estant, és ben senzilla. El seu metge ho veu de la mateixa manera: -Senyor meu, deixi de fumar.

Però aquesta no és, ni de bon tros la única opinió sobre aquest cas. Si preguntem a Philip Morris o a Altadis (antiga Tabacalera Española) ens diran que el pacient, que segons ells no ho és, tampoc estossega tant als matins i que el seu ofec és del tot normal en una persona de la seva edat i complexió. També ens faran veure, ara indirectament, que la situació no té volta enrere, ni falta que fa! Que és gairebé impossible deixar de fumar. (el de la polio ho tingués tan fàcil!)

El fumador contumaç es farà el suec en rebre les recomanacions mèdiques adients, i davant les advertències governamentals desviarà l’atenció tot dient: -Què hi ha per sopar?

Al nostre planeta, tots els fenòmens, per llunyans que semblin estan, en una o altra mesura, relacionats. Cada cop més un fet local té repercussions mundials. Sovint s’ha comparat la terra amb un ésser viu, indivisible. Doncs bé, aquest organisme també té problemes de salut; com la polio, com el tabaquisme.

Gaia pateix la polio de les erupcions volcàniques, dels terratrèmols.

I també arrossega el tabaquisme de tants conflictes humans, de tantes guerres, de tantes injustícies, que en veure-les a la televisió o al diari, premem el botó, passem la plana i, fastiguejats, cridem, passadís enllà: -Què hi ha per sopar?

El poderós sap que en els conflictes que té empantanegats per tot arreu, és molt important provocar el cansament i el posterior rebuig de l’opinió pública en vers informacions sobre el tema en qüestió. Que el problema s’oblidi, que marxin dels fronts càmeres i bolígrafs.

Però sempre hi ha tossuts, sempre hi ha obstinats que ens resistim a creure l’amo. Per això us oferim una exposició del 9 al 16 de juny sobre la construcció del mur de Palestina i una xerrada el dia 10 de juny sobre els antecedents i la situació actual del conflicte palestino-israelí.

Ah, i si ho voleu saber, per sopar hi ha gripaus, sopa freda i pedres de molí.

Silvestre Entredàlies

APRENDRE DELS NOSTRES COSINS

M’agrada passejar pel zoològic, observar les bèsties, sobretot els primats, els nostres cosins.

M’ho passo pipa fixant-me en els monos i el seu comportament. Som tan semblants!

Els ximpanzés s’organitzen en famílies, en grups cohesionats.

Més o menys com nosaltres.

En cada grup hi ha un líder que dirigeix, reparteix doctrina i manté l’ordre i la jerarquia. Aquest individu és a l’hora respectat i qüestionat contínuament o de manera periòdica.

Més o menys com nosaltres

S’ajuden entre els membres d’una mateixa comunitat, s’especialitzen i es complementen, cadascú aporta les seves aptituds.

Més o menys com nosaltres.

En èpoques en què els recursos són escassos i les necessitats del grup no estan cobertes es poden barallar amb grups veïns per aconseguir els recursos necessaris.

Més o menys com nosaltres.

Tanmateix, en períodes en les quals el menjar és abundant i el grup no pateix privacions ni dificultats no es presenta cap tipus de conflicte amb els veïns. Tothom a casa seva i en pau.

Moltíssim millor que nosaltres.

L’home modern, com a individu, com a grup, com a país, no considerem mai prou ben cobertes les nostres necessitats.

Com més poderós és un estat, sembla que menys tranquil està, a diferència dels ximpanzés, que no han perdut el senderi.

Els països rics sobredimensionen els seus exèrcits per augmentar el seu fals benestar i la diferència amb els països pobres. D’això en diuen Seguretat (i en majúscula).

El pressupost espanyol de l’any 2004 per a mantenir l’estructura militar és de 15185 milions d’euros, o el que és el mateix 42 milions d’euros diaris.

Aquestes quantitats representen un 2% del PIB, xifra que l’Informe de Desenvolupament humà denomina com a país militaritzat.

Podem creure que hi ha una altra manera de trobar l’equilibri entre comunitats? Es pot pensar en deixar que els veïns pobres es desenvolupin sense amenaçar-los contínuament amb el nostre armament?

Si vols ho podem provar. Aviat caldrà fer la declaració de renda, allà és on destinem part del nostres impostos a l’exèrcit espanyol, i allà és on podem expressar la nostra disconformitat amb el sistema armamentístic. Podem treure un grapat d’euros a la cursa armamentista i desviar-los cap a organitzacions de pau i solidaritat.

Fem Objecció Fiscal a la Despesa Militar.

(Trobaràs informació teòrica i pràctica a: www.justiciaipau.org/siof.  www.solidaries.org/ofiscal)

Silvestre Entredàlies

VISCA LA PRIMAVERA !

 Les reunions anuals d’amics de joventut són un fenomen comú i no menys curiós.

 Els camins que un cop ens van unir i que després ens han anat distanciant, tornen a ser tangents per unes hores. Per recordar, per compartir...

 Érem a la cita, vermutejant a l’aire lliure. L’Eliseu era el centre d’atenció, com ho havia estat en els temps de la efervescència. Senyorejava la colla, dominava l’escena. Cada any grallava un nou èxit, crescut, cregut, insolent.

 Un any, al Martí i als seus pares els van fer fora del seu piset del barri de la Ribera, en un clar cas d’assetjament immobiliari. No tenien on anar sense feina. L’Eliseu, en el dinar anual, li explicava detalls del seu flamant principal rehabilitat al Passeig de Gràcia, per fi havien fotut aquells vells a l’asil.

El Martí es va mossegar la llengua, per vergonya.

En una altra de les trobades, l’Eliseu va portar una trentena de fotos del seu nou nebodet acabat de néixer. Sobretot li ensenyava a la Miquela, un mes després d’haver patit el segon avortament. Li va caure una llàgrima damunt d’una foto, l’Eliseu ni la va veure.

La Miquela es va mossegar la llengua, per educació.

A l’Oriol, amb les seves feines esporàdiques li costa Deu i ajuda mantenir la seva atrotinada C-15 de més de divuit anys. Doncs bé, l’any passat, l’Eliseu li desgranava els avantatges de tenir dos cotxes, un familiar i un altre esportiu, i sobretot anar-los canviant cada tres anys, es fan vells.

L’Oriol es va mossegar la llengua, per prudència.

Aquest any no sé que estava explicant, es trobava en plena apoteosi d’egocentrisme i a punt d’espatllar la festa un altre cop. Quan la Dolors, en un atac de sinceritat, va oblidar la prudència, va arraconar l’educació i va perdre la vergonya tot dient-li a l’Eliseu:

- Escolta, rei, pots anar a buscar les setrilleres? I ja que estàs de camí, fes-nos a tots un altre favor, ves-te’n al bosc i perde’t!

Va ser a l’hora dels cafès va tornar sense les setrilleres, no sé es va perdre al bosc, va muntar en el seu descapotable gris, es va calçar les seves ulleres de sol, i va endur-se amb ell el seu pedestal.

Va quedar una tarda fabulosa, radiant, vam parlar a gust i vam riure distesos, tal com raja, com feia anys que no passava, ens havíem tret un bon pes del damunt.

A vegades només cal determinació i un bon cop d’efecte per acabar amb situacions continuades d’atropellament i ofec, per rutinàries i establertes que siguin.

La vida és curta i massa bonica per malbaratar-la aguantant insolències de gent tan fàtua. Siguem francs, sincers, gaudim de l’amistat i deixem-nos de compromisos i de compliments, que ja som grandets.

Bon vent t’empenti, Eliseu !

Silvestre Entredàlies