ESQUERDES, TASCONS I MALLS

No és pas per esguerrar-vos el final de les festes nadalenques però us faig arribar unes reflexions, un pèl espesses, i una recomanació de bons propòsits per al nou any.

Ens dicten a cop de campanya publicitària com hem de gestionar les ànsies consumistes que ells mateixos ens inculquen.

Hem de malbaratar els recursos naturals i explotar la capacitat de treball d’altres països d’una manera cada cop més accelerada en una cursa cap a enlloc, en un creixement constant cap a la desigualtat i la inestabilitat Nord-Sud.

El conglomerat de les grans empreses, multinacionals i transnacionals formen un bloc massís i compacte.

Aquestes macroempreses són ja més poderoses que molts estats, estan fora del seu control. Campen per tot el món com pel pati de casa seva.

Però, com tot organisme complex en creixement desbocat pateix tensions i friccions internes, que es tradueixen en esquerdes a la seva pell de roca. És el que té la duresa, li manca elasticitat.

Apareixen, llavors, agents interns encarregats de dissimular les clivelles, per tal que no copsem aquests punts dèbils. Malgrat tot, sembla que no donen abast.

Així doncs, i si part de la seva fortalesa fos només fictícia, producte del maquillatge?

I si una altra part de la seva fermesa fos la nostra pròpia actitud acomodatícia?

Ens cal, doncs, prendre confiança en la nostra força, en la nostra traça, en el potencial que tenim de canviar les inèrcies. Hem d’escrutar la pell de la roca, palpant-la, escoltant-la amb atenció. Hi ha clivelles a la roca. N’hi ha de profundes i antigues, i també de més recents, encara incipients, gairebé inapreciables. Totes són bones, hem de trobar la nostra.

A tall d’exemple faig esment de dues de les falles importants que mostren l’interior vergonyant del sistema.

La primera és que algunes indústries agroalimentàries estan portant deliberadament a la misèria i a la dependència exterior a països que havien tingut o haurien pogut assolir una certa sobirania alimentària; casos flagrants són les corporacions que exploten el cafè, el cacau, el sucre i la soja.

La segona esquerda profunda és la de la banca. Molts dels nostres bancs i caixes, lluny d’afavorir el desenvolupament, financien empreses d’espoliació de recursos naturals en països pobres amb governs submisos o corruptes i financien negocis armamentístics o bèl·lics.

Doncs bé, per atacar el monòlit de poder, en aquestes dues esquerdes hi ha clavats dos potents tascons a l’abast dels nostres malls. Són el Comerç Just i la Banca Ètica. Dues bones eines pel reequilibri mundial.

Us convido aquest nou any 2008 a fixar-vos en una dels milers de fissures o en els centenars de tascons que ja hi ha instal·lats, i a picar amb constància amb el vostre mall. Semblarà una feina titànica, desigual, però recordeu que creure això es ja part del triomf del sistema dominant.

Feliç any nou, i que la força us acompanyi!

Silvestre Entredàlies

L’INEVITABLE HOME BLANC

Va haver-hi un escàndol al Txad.

Uns nens van ser trets de casa seva amb enganys i diners per a les seves famílies, funcionaris i altres espavilats.

La canalla anaven, entre espantats i nerviosos, participant de l’ensarronada; engrescats amb el paradís que els esperava a l’altra banda del món, a la banda blanca, del triomf fàcil, dels gossos lligats amb llonganisses.

Deixaven enrere lleganya, pols i mosques. Ja vestien Nike i Reebok, ja eren una mica Eto’o.

També, però, s’allunyaven del nucli familiar, del seu carrer, dels seus amics, dels avis ja morts, que tantes rondalles els van explicar. Giraven, potser per sempre, l’esquena a un país que, com tots, vol tirar endavant amb les mans i l’esforç de la seva gent, dels seus fills que estimen la seva terra com ningú.

Quan l’expedició ja era a punt de tocar el cel, el globus es va punxar. La llarga cadena de suborns, enganys i complicitats es va trencar.

Llavors, la ignomínia va saltar ràpidament a primera plana. La premsa, els governants francesos i espanyols, l’opinió pública es va posar les mans al cap.

Ens varem preocupar moltíssim pels detinguts en l’operació, pels membres de l’ONG, per la tripulació de l’avió; per la seva seguretat, pel seu estat físic i psicològic. Sobretot a França se’n va fer una qüestió d’Estat. Varem estar molt pendents dels vols de Supersarkozy amb els calçotets per damunt dels pantalons i la capa tricolor. Ell, amb l’arrogància de ranci cap de metròpoli i deslliurat de tota vergonya va anar a alliberar els seus blanquets compatriotes (“fossin culpables o no”) . Es va passar per l’arc del triomf la sobirania del Txad i el seu poder judicial.

Sembla, però, que aquesta fos la única part de l’afer que ens interessava.

Què ha passat amb els nens? On són ara? Sabran on és casa seva? Podran retrobar-se amb les seves famílies? Què porta a aquestes situacions? Va ser aquest un fet excepcional i aïllat o bé és una pràctica habitual? Quanta gent està implicada? En quins països es produeixen fets similars? Fins a quin punt les famílies i els estats receptors són conscients d’aquests mètodes indecents? I, sobretot, què cal fer per tal que no es repeteixi?

Sembla que en totes aquestes qüestions no s’ha volgut aprofundir, no fos cas que ens féssim mala consciència.

En altres temps ja varem buidar el continent africà de la seva gent més forta, més sana i més apta pel treball. Els varem arrencar de la terra i els varem vendre com a esclaus.

Actualment les migracions i la sida també va llimant el territori de la seva joventut.

Hem d’estar, doncs, molt amatents que aquest nou fenomen de tràfic de nens, legal o il·legal, no representi un altra via de buidatge de capital humà  i de futur d’aquells territoris tan necessitats de la seva gent.

L’inevitable home blanc no hi té cap dret.

Silvestre Entredàlies

VISTA CANSADA

La vista cansada, tard o d’hora, ens afecta gairebé a tots. El cristal·lí perd elasticitat i ja no enfoquem com abans. Aquest fenomen fa que les realitats properes es desdibuixin, que les veiem borroses. D’altra banda, però, ens permet percebre amb nitidesa les realitats més allunyades.

Aquesta patologia, lluny de ser exclusiva de l’ull humà, podria atribuir-se a col·lectius o pobles.

Com a societat, no veiem clar que certes opcions polítiques puguin estar representades en els arcs parlamentaris, ens diem que són encobridors, còmplices o directament part integrant de banda armada.

Se’ns enterboleix la vista quan, en la distància curta, es dialoga o es pretén fer-ho amb una organització terrorista amb la finalitat d’acabar amb la violència i les hostilitats. Per més que estirem els braços, no enfoquem.

Per contra, en la distància llarga (ja sigui física o temporal) veiem clar i correcte que antics militants de moviments armats o terroristes es reconverteixin a la política i passin a defensar els seus idearis mitjançant el debat democràtic sempre que comptin amb el recolzament de part dels votants d’una comunitat. Ho trobem encertat. Totes les idees han de poder debatre’s en democràcia. És bo per la societat que es canviïn fusells per escons, morters per faristols, pistoles per micròfons. Què millor?

De lluny es veu aquesta solució com a impecable, per més greu que sigui la nostra presbícia.

Abdelaziz Buteflika, antic responsable del FLN va esdevenir president del seu país, Argèlia.

Nelson Mandela, excap de la ANC, també va ser president de Sudàfrica i a més, premi Nobel de la Pau.

Yasser Arafat fou organitzador de la OAP, posteriorment va ser president de l’Autoritat Nacional Palestina i també premi Nobel de la Pau.

Tampoc la recent, i encara tendra resolució del conflicte a Irlanda del Nord no és motiu de polèmica ni d’enterbolinament del nostre castigat cristal·lí.

Hi ha més exemples en el segle XX de terroristes que han passat a ser la clau de la pacificació en molts conflictes. Però per això és indispensable que es deixi parlar a qui està disposat a deixar les armes, les ha deixades ja o a qui no havent-les agafades mai, no les condemna explícitament.

Potser el que ens caldria acceptar que les coses no són a vegades tal i com les veiem.

Que desprès de constatar la diferència d’enfocaments entre el que és proper i el que és llunyà, hauríem de demanar hora a l’oftalmòleg, buscar-nos una òptica i fer-nos unes bones ulleres.

Ja veureu que un cop ens les haguem calçat ho veurem tot més clar. Guanyarem en amplitud de mires i la solució serà possible, això sí, si hi ha ganes i bona voluntat.

Silvestre Entredàlies

L’EUGENI I L’ESTEL

L’Eugeni, un bon amic, fa temps que, cansat de castigar el comandament a distància del seu televisor buscant senyals de vida més o menys intel·ligent, va desar-lo en un calaix, d’on no n’ha sortit més.

Tampoc va mai al cinema, diu que veient els cartells que anuncien les pel·lícules cada cop més comercials i més buides, ja en té prou per saber que no l’interessa ni la violència sectària i descerebrada de Van Damme, ni les capdesurades de Jim Carrey.

Amb aquestes actituds, l’Eugeni no aprèn que hem de ser partícips de l’alegria patriotera i altament pecuniària de les victòries de l’Alonso, que hem de burxar en la pornografia emocional del cas de la nena anglesa desapareguda a Portugal, i que hem de gaudir, amb la cervesa a la mà, de les ordinàries frivolitats d’en Pocholo Martínez-Bordiú.

Ell, cada cop ignora més aquests tipus de fenòmens, però és clar, no per aquest motiu deixen d’existir, i a voltes a l’Eugeni li cau un gerro d’aigua freda i el deixa ben amarat de realitat.

Aquest matí, tot esmorzant, m’explicava que ahir al vespre va patir una d’aquestes dutxes escoceses. Va ser en forma de reunió de veïns. Me la va explicar fil per randa, de marcat que va quedar. El que havia de ser una trobada de tràmit entre gent civilitzada i més o menys normal, va acabar en un fantàstic ball de bastons.

Passo, tot seguit a relatar l’escena principal: l’Ana Obregón del 2n 1a estirava els cabells de Letícia Sabater, la del 3r 2a (es veu que havia dit alguna cosa sobre el comportament del seu fill). El Bruce Willis del 1r 3a bramava frases inconnexes contra els moros, afirmava categòricament que ell faria net en un plis-plas, si el deixessin. El Pocholo del 1r 1a, arrepapat, com a cal sogre, bevia un cubata, emetia prodigiosos rots i gaudia de l’espectacle. El del 1r 2a, Giménez Losantos, escalfava una mica més l’ambient, a veure si finalment podia haver-hi sang, i així no hauríem perdut la tarda.

En recordar-ho, em preguntava cap a quin tipus de societat anàvem. És conscient que els individus de la seva escala no són una excepció i que més o menys a tot arreu és igual.

Anem així cap a una societat millor? Cap a l’harmonia social, l’equilibri i la comprensió intercultural, el respecte al medi ambient?

-Eugeni, -li he dit- són moltes preguntes per enfrontar-les només amb un cafè amb llet i una ensaïmada. Hem tornat a la feina i en aquest punt ha quedat la conversa.

Al migdia he anat a comprar-li un estel, a la tarda l’hi regalaré. No hi ha com anar a la platja, ara que comença la tardor, i fer volar un estel per carregar energia. La necessitem per mantenir encesa la nostra petita flama si el que volem és donar el tomb algun dia a aquesta societat que, no ho oblidem, és la nostra.

Silvestre Entredàlies

BONES VACANCES, LLUÍS MARIA

Vull pensar que has marxat de vacances, Lluís Maria, com va marxar l’Ovidi, com marxen els homes bons: sense escarafalls, humanament.

Tens ben merescut aquest descans; has treballat amb perseverància fins el dia del teu setanta-cinquè   aniversari. Has lluitat per la pau, pel país, per les llibertats. Has fet sempre costat als perseguits, als desafavorits.

La teva vida i la teva mort han estat d’una coherència absoluta. La teva enteresa i la teva llengua sense pèls han neguitejat sempre als mediocres remenadors de cireres.

Potser perquè mai has acceptat un plat de llenties has estat sempre incòmode a tants i tants deglutidors d’aquest llegum.

Potser els has fet por, tu que vas ser candidat al Premi Nobel de la Pau, tu que en les primeres eleccions al Senat Espanyol vas ser el senador amb més vots de tota la cambra.

Potser els va fer por que el poble madurés  amb les teves ensenyances i el teu exemple; si et deixaven fer, hauries pogut ser un impediment per a la construcció del país tal i com el coneixem: mesell, pactista, acomodatici; i com deia el poeta, ple de dubtes i renúncies.

Pacifisme, assemblearisme... eren conceptes que els posaven els pèls de punta. Aquests termes no podien sentir-se en un país modern, occidental, ansiós d’OTAN i de Unió Europea.

T’has mantingut al racó de les trompades, i t’hi han deixat sol quan aquestes han estat més fortes i han caigut de més amunt, ja en la teva vellesa. Quan per ajudar-te haurien pres mal, molts han xiulat, han mirat al cel i s’han fet el desentès.

 

Finalment, cansat de perseguir la vertadera justícia, la pau ben fonamentada i la democràcia real, t’has plantat com tan bé saps fer. Els has deixat amb un pam de nas sobre les seves llenties fredes i de pot.

Alguns, però, tot i que els has dit ben clar que no hi eren benvinguts, han tingut la gosadia d’anar al teu comiat, a les primeres fileres, prop dels objectius fotogràfics, ara que els afavoreixen.

Si hi ha algú en aquest país que en els últims cinquanta anys hagi estat en política i se’n pugui anar tranquil d’esperit i satisfet amb tots els dies de la seva trajectòria, aquest ets tu, sens dubte Xiri.

Allà on siguis vigila molt amb els colzes esmolats dels poca-vergonyes, em sembla que n’hi ha a tot arreu.

La història, que l’escriuen els homes, s’encarregarà com ja ha començat a fer, de diluir la força del teu mestratge, el valor del teu testimoni. Malgrat això, alguns tossuts mai t’oblidarem.

Molt bon viatge, Lluís Maria.

Silvestre Entredàlies

PER LLENÇAR EL BARRET AL FOC

Raimon Panikkar va ser convidat a comparèixer al Parlament de Catalunya en una sessió de la Comissió d’Afers Institucionals.

La compareixença l’havien demanat els diputats per tal que el filòsof, pensador i teòleg els donés llum sobre la manera d’encarar la futura creació de l’Institut Intgernacional Català per la Pau.

Els escollita prohoms del país van bocabadar-se sense excepció ni distinció de colot¡rs polítics davant la classe magistral del Doctor Panikkar.

El Ponent parla clar. La seva tranquilitat d’esperit, la seva austeritat pels móns materials i els seus noranta-un anys d’edat li confereixen una sinceritat extrema, mai vista en ambients polítics.

“La Pau és un tema molt seriós, no n’hi ha prou en voler-la, tothom la vol, cal estar disposat a sacrificar-se per ella” els va dir.

Els va fer veure, també, que els que formessin part d’aquests Institut Internacional Català per la Pau haurien de ser persones disposades a donar fins i tot la vida per aquesta causa. Que d’altra manera no alia la pena que es posessin a crear un aparell més, un altre niu de buròcrates que surten a les fotos dels bons de la pel·lícula.

L’audiència va somriure a mitja boca i va recol·locar les natges al seient.

També els va preguntar si com a diputats no els tremolaven les cames quan prenien decisions importants en l’exercici de la funció de representants del poble. Que era una missió, la que sel’s encomenava de molta responsabilitat. Els va dir fins i tot que si no es posaven com un flam, una de dos o eren gent molt preparada i molt valenta o simplement eren una colla d’inconscients. Els diputats que l’escoltaven es van instalar mentalment en la primera de les opcions i van tornar a somriure. S’havien esquitllat a la manera infantil i per segona vegada de la fuetada del mestre.

Raimon Panikkar els va dir veritats com pedres aquella tarda.

Els va repetir que no només un altre mós és posible sinó que és l’únic factible, volent dir que amb el model actual la humanitat no té futur, i va cap al col·lapse, directe, sense possibilitat de sobreviure.

Durant el temps de precs i preguntes, els assistents van desfer-se en formals elogis a quiamb tanta autoritat moral els havia posat en qüestió.

Per acabar de reblà el clau, en els agraïments, la presidenta de la Comissió  va convidar als seus condeixebles diputats embadalits a baixar dels núvols, textualment a “tornar de la utopia” panikkariana i a posar-se a treballar en el món real.

O sigui, que després de tata una tarda de pura sinceritat i docta clarividencia demanada per ells, després d’haver-li fet la pilota in extremis, ara li diuen que tot això és molt bonic allà a Tavertet tot escoltant els ocellets, però que ells seguiran tossuts portant la societat cap al col·lapse i que “iaio vagi-se’n a dormir que repapieja”.

És ben bé que hi ha tardes, que quan es pon el sol, llençaries el barret al foc.

Silvestre Entredàlies

RICARD, M’HAN FET FORA

M’ha dit el meu germà assenyat, en Ricard, que, en aquest article procuri no faltar el respecte a les persones que esmenti. Que estic molt esverat, que no s’hi pot fer res, que si baixo de l’hort, que les coses són així...

Fer-li cas amb resultats favorables em costa un gran esforç, esforç que faig, això sí, atentament i de bon grat, perquè està carregat de raó.

Entenc que no puc molestar en la seva sensibilitat a uns representants del poble que treballen amb afany per una societat millor per a tots. Però el que no entenc, i espero mai compartir, són segons quin tipus de pacte post electoral.

No entenc com partits i coalicions nacionalistes i de forta tradició democràtica facin servir els vots dels seus electors per incorporar a l’equip de govern del consistori un partit obertament espanyolista, i de claríssima dreta.

Un partit que (corregeix-me, Ricard) ha portat a l’estat espanyol a esperonar als Estats Units a la guerra, la ocupació, la destrucció d’un país i la mort de més de 600.000 persones; de moment.

Un partit que (corregeix-me Ricard) fomenta la confrontació social, territorial i racial, a vegades obertament, com en el cas de Badalona amb el seu vídeo de campanya electoral.

Un partit que (corregeix-me Ricard) menteix sistemàticament en qüestions tan delicades com la llengua, la convivència i el terrorisme.

Ens volien fer creure que la democràcia consistia en anar a votar un cop cada quan toca, i prou, que ells ja administrarien aquest capital, essent fidels a l’encàrrec dels seus votants.

És amb aquest tipus de pactes que defensen l’ideari de qui els ha fet confiança?

Tan si hem estat usurpats directament com si n’hem estat estorats espectadors; tindrem estómac desprès d’això per triar una altra opció que no sigui el vot en blanc?

Jo, Silvestre Entredàlies, em sento expulsat d’aquesta particular interpretació que estan fent entre tots de la democràcia. Jo, com tants d’altres.

Buscarem altres camins, en tinc el ferm convenciment. Seran camins llargs i plens d’entrebancs. Potser ens llagarem els peus, però el cap el podrem portar ben alt, i serem capaços de mirar a la gent als ulls.

I, finalment, podrem tornar a escriure la paraula democràcia amb majúscula.

Silvestre Entredàlies