DE DEMÀ NO PASSA

Anem atabalats, les qüestions immediates i menors ens tenen ocupats en escreix, amb la llengua fora. És un mal bastant generalitzat. Això fa que no tinguem temps ni estat d’ànim  per asseure’ns davant els temes importants que la vida ens planteja i solucionar-los, o com a mínim, tractar-los amb la dedicació i estudi que requereixen. El peix es mossega la cua; l’ambient ens porta de la poca atenció als temes crucials, passant per la seva insatisfactòria tramitació, cap a més dedicació als afers del dia a dia que ens treuen temps per als temes crucials... i ja hi som.

Un exemple d’aquest fenomen no puc tenir-lo més a prop. La necessària dedicació per escriure aquest article amb les condicions que es mereix ja fa dies que m’és negada per l’entorn de nímies però aclaparadores tasques diàries. M’he hagut de plantar, i alliberant-me de lligams propis i aliens, estic escrivint.

Aquest tenir-nos tan aclaparats per coses de poca volada que bé que els va als que els va bé. Els que maneguen els fils els convé com el caviar que mengen que no tinguem oportunitat ni temporal ni mental de desenvolupar i plantejar algun canvi en la societat, per petit que sigui. Si cal modificar alguna de les variables de l’actual sistema ja ens ho faran saber Ells. El que, el com i el quan. No volen sorpreses que els puguin treure un sol fil de les mans.

Tot aquest embolic ve a tomb per una feina que ens cau al damunt en aquestes dates. Un dia o altre, abans del termini marcat, haurem de fer la Declaració de la Renda. És clar que avui no tenim temps, però ja s’acosten aquells vespres en els quals tot recollint els plats del sopar i amb l’abatiment creixent per moments, ens direm gens convençuts: -de demà no passa que m’hi posi-.

Doncs bé, podem optar per considerar la declaració com un pur tràmit i simplement acceptar l’esborrany que el fisc ens proposa. És l’opció més fàcil i assenyada. No ens comportarà cap mal de cap i ens l’haurem tret de sobre en un moment.

Però també podem optar per observar que dins aquest gest de pagar els nostres impostos  s’amaga l’opció de prendre un parell de decisions importants, potser no quantitativament, però sí carregades de simbolisme i d’intenció.

La primera és la famosa creueta per donar o no suport explícit i pecuniari a l’església catòlica; aquesta creueta són figues d’un altre paner de les quals podríem parlar-ne un altre dia.

Les figues de les que us volia parlar avui són les que fan referència al recolzament a l’exèrcit espanyol. Amb la Declaració de la Renda se’ns presenta l’oportunitat anual de què part dels nostres impostos vagin a alimentar la maquinària militar, ara que ja és tan enrotllada i mansa que fins i tot es posa sota el comandament d’una ministra dona, mare alletant, i, a sobre, catalana. Però, pels descreguts de les operacions de maquillatge, pels que no hi confien encara que canviessin totes les fotos del Caudillo que hi ha a les casernes per postals de la Mare Teresa de Calcuta existeix una altra opció. És l’OBJECCIÓ FISCAL A LA DESPESA MILITAR.

(En trobareu informació a www.justiciaipau.org/siof/)

 
 

Silvestre Entredàlies