VAGONS DE CUA

Ara sí que el que semblava una crisi estranya i llunyana, la de les hipoteques “subprime” dels Estats Units d’Amèrica ens comença a tocar de ple.

Després de la crisi en l’economia financera o economia de ficció; ara arrenca amb força la crisi a l’economia productiva, a l’economia real.

La imprudència, la temeritat i potser la mala fe de certs gegants bancaris, la connivència dels estats i la maleïda globalització ens han portat on som. I l’espectacle només ha començat!

Més endavant, quan les empreses facin fallida i els treballadors omplin les oficines de col·locació no estarem tan contents com ara que el govern hagi injectat diner públic al sempre puixant sistema bancari.

Quan haurem gastat tota la pólvora en salves, qui ajudarà als sectors que realment ho necessitaran?

D’altra banda,si fem una mica de memòria, recordarem que fa uns tres anys els mateixos grans inversors, els que han portat el carro pel pedregar, van veure que la bombolla del totxo no podia créixer infinitament. Van trobar llavors un camí encara més pervers que jugar amb la vivenda. I convertiren el mercat mundial dels aliments bàsics en un sector especulable; d’aquesta manera han fet pujar, en els últims tres anys, el preu de l’arròs en un 216%; el blat, un 136%; el blat de moro, un 125%; i la soja, un 126%. Aquestes dades potser al primer món no afecten molt, però imagineu com poden afectar als 1500 milions de persones que viuen amb menys d’un dolar al dia; als 20 milions de nens que pateixen desnutrició aguda severa; als més de 10.000 infants que moren diàriament per causes associades a la desnutrició.

Ara, per acabar de reblar el clau, la caiguda de l’economia mundial agreuja en gran manera la situació. L’estretor de cinturó del primer món es tradueix en un acarnissament de les condicions draconianes del comerç internacional i en una dràstica retallada dels ajuts.

Si deixem de contemplar-nos el melic, d’amagar el cap sota l’ala, veurem que tots viatgem en el mateix tren. Ens veurem també amb la destral trinxant el tren i portant-li feixos de fusta al Grouxo Marx que hi fa de fogoner, que crida posseït per la febrada –Més fusta! Porteu-me més fusta!- No som capaços de veure que, per dur-lo cada cop més de pressa cap enlloc, estem cremant el tren.

M’entossudeixo en negar que no podem fer-hi res. Aquesta és la gran mentida que ens volen repetir fins a fer-la veritat. És que tenim el síndrome d’Estocolm amb la gran banca? Amb les grans multinacionals de l’alimentació i l’agroindústria? O és la covardia de l’acomodat la que ens immobilitza i ens fa creure la mentida repetida.

Existeixen alternatives al sistema imperant que fagocita els països del sud. Hi ha banca ètica, hi ha el comerç just, hi ha ONGs que lluiten per la justícia social i les relacions comercials internacionals dignes. L’opció hi és, només ens cal optar per ella i esperonar-la amb el nostre recolzament.

Tenim poc temps, però si reaccionem a temps encara podem salvar el tren. Llevem-nos del sofà, rentem-nos la cara i aturem la màquina. Lluitem pels vagons, pels de primera, però també pels de tercera, els que més els hi cal. I per la nostra dignitat com a germans i essers humans.

Silvestre Entredàlies