NOMÉS ÉS UN CONTE

Hi havia una vegada un país que es creia en una democràcia plena.

Aquell país, fa molt pocs anys, va passar per una època d’una bonança econòmica extraordinària, sospitosament accelerada, però ningú es feia preguntes del motiu i les conseqüències d’aquella reinflada economia que tenia la fermesa d’una bombolla de sabó. La borratxera de l’enriquiment fàcil es va convertir en l’onada on tothom havia de surfejar. No hi va haver una preocupació per consolidar res, per fonamentar l’economia en quelcom més ferm que el sabó de la bombolla.
Un mal entès Carpe Diem ho dominava tot, i si peta: “Que nos quiten lo bailao”.

Un mal dia l’esclat del miratge, afegit a la crisi financera internacional sobrevinguda va col·lapsar el castell de sorra.

La situació apuntava a un empitjorament. En un futur proper hi hauria conflictivitat social, tensions, desajustos i retallades. El govern havia de reaccionar, proveir-se d’eines per quan vingués el pitjor. Per portar el país en mig d’una forta crisi i respectant l’esperit democràtic autèntic cal molta mà esquerra. És amb la mà esquerra que es porta el timó.

El govern sabia que el seu president no anava molt sobrat de mà esquerra, així és que havia de trobar l’ocasió per fer un assaig per fer servir la mà dreta, aquella que no sap dur el timó però és molt adequada pel sabre.

Van estudiar bé la situació. Van triar un sector antipàtic per a la ciutadania, els controladors aeris, van triar un moment d’afectació màxima pel ciutadà, les escadusseres vacances; i sabedors d’estar en ratxa, van llençar sobre la taula la sota d’espases. Tots els paràmetres estaven a favor de l’èxit de l’assaig.

Amb l’estat d’alarma van eliminar tots els drets dels treballadors revoltats. Ara manava l’exèrcit en les torres de control. Ara l’espai aeri de tot el país estava sota jurisdicció militar i qui s’alcés en contra aniria a un Consell de Guerra.

El govern i l’oposició que aviat seria govern van veure claríssimament que la jugada havia sortit rodona. Gairebé la totalitat de la població aplaudia l’extrema mesura presa amb la mà dreta per inutilitat de l’esquerra. Van veure el poc que importava a la gent i als creadors d’opinió d’aquell imaginari país la veritable democràcia i l’estat de dret. Van veure que fàcil era militaritzar una parcel·la de la societat.

Uns mesos més tard, per la pujada del carburant, el sector del transport de mercaderies va entrar en protestes, van bloquejar les refineries i el precari equilibri del sistema va trontollar. El govern, que ja havia provat la mesura, va tornar a treure els militars al carrer i va acabar amb el bloqueig. I la gent va aplaudir.

El mateix va passar més endavant amb els trens de rodalies i els van militaritzar. Es va generalitzar el sistema, ja qualsevol conflicte laboral o social es resolia amb soldats i tancs. I la gent ho aplaudia.

Les manifestacions d’aturats crònics les reprimia ara l’exèrcit, amb foc real. I la gent ho aplaudia.

Els carrers es van tenyir d’un color caqui i les noies somreien als soldats.

I algú els va preguntar: - On són aquelles flors?- I el van apallissar per a què servís d’exemple per altres pomes podrides.

Però no us preocupeu, només és un conte.

Silvestre Entredàlies