LA VELLA PALMERA I LES TRES VES DOBLES

Quan l’Ibrahim era petit, el seu avi cada vespre li explicava històries de com era la vida a l’oasi de Wadi al–Gedid, a l’oest d’Egipte, on vivien. El vell enyorava aquells temps en què ell, juntament amb la resta de la comunitat, eren amos del seu destí. Llavors totes les qüestions importants es dirimien en rotllana, i tots eren artífexs i responsables de la marxa del seu poble, per bé o per mal.

Qualsevol afer que afectés al comú es decidia enraonadament, o sigui: amb el diàleg i la raó. Els pobles es governaven de manera horitzontal i en assemblea.

Sota la vella palmera de la plaça, connectats amb la terra i amb el cosmos, confiaven els uns amb els altres i procuraven pel bé comú.

Un per tots, tots per un; avui per tu, demà per mi; UBUNTU.

Va ser més tard que es desmuntà tot. Va entrar en les vides africanes el quatre per quatre, el televisor i sobretot la parabòlica. Va arribar a Egipte el petroli, el turisme, el diner fàcil, la desconfiança entre germans, la dictadura.

L’avi de l’Ibrahim es va anar entristint amb els anys. Què vam fer malament? On és tot allò que sempre hem pregonat de generació en generació? Aquell recolzament mutu que sempre ha estat la clau per a la supervivència i el desenvolupament dels pobles a l’Àfrica?

Es volia morir, ja no volia veure més com el seu món s’esvaïa. No volia veure com els mateixos què en formaven part el traïen i l’abandonaven.

Però, de cop i volta, el seu nét, l’Ibrahim, va donar una sorpresa a l’avi. Aquell mocós baliga-balaga, a qui l’avi havia explicat tantes batalletes li va dir:

-         Avi, et vull demanar que d’avui en vuit, a l’hora de la posta, vinguis amb mi al peu de la gran palmera, et vull ensenyar una cosa. És una sorpresa, no em preguntis res fins al moment assenyalat, si us plau.

La sagrada palmera, oblidada durant decennis. Quina en porta de cap, aquest marrec?

Tota la setmana el noi va estar molt atrafegat, de la capital al poble, del poble a la capital. Al tercer dia va arribar rebentat, amb altres dos capsigranys postadolescents, portant un carretó amb caixes, paquets i cables. Al quart dia van enfilar-se a la palmera sagrada, i ben amunt van collar-hi una caixa estranya, com de plàstic. Quin sacrilegi!

L’avi patia, va determinar no acostar-s’hi més fins dijous a la posta de sol, tal i com havien quedat.

I va arribar el moment.

-         Anem-hi avi.

Es van asseure, l’Ibrahim va engegar l’ordinador portàtil i el va connectar a l’antena de dalt de la palmera.

-         Collonades, nen!

El noi va engegar el Facebook, el Twitter i el You tube. Va ser una nit llarga pel nét i sobretot per l’avi. A la matinada, el vell ja no es volia morir de cap de les maneres. Plorava d’emoció abraçat al seu nét. Ho havia entès tot. Els joves tombarien l’estaca del dictador i restablirien el vell ordre secular, recuperant l’amor propi, la confiança amb el proïsme i l’estimació pel seu món.

Com sempre, com mai. Sota la vella palmera de la plaça, connectats amb la terra i amb el cosmos, els joves tornaven a confiar els uns amb els altres i tornaven a procurar pel bé comú.

Un per tots, tots per un; avui per tu, demà per mi; tornaven a UBUNTU.

Silvestre Entredàlies