PREOCUPACIONS REIALS                     

Són els primers d'una llarga caravana, sempre en direcció a Ponent. Fan camí amb aquell pas decidit i constant, però gens forçat de qui domina les llargues travesses, de qui a força d'anys ha transformat la bullida impetuosa en saviesa calma.

Amb un cop de vista (ja fa tants anys que es coneixen) dos d'ells han copsat que el tercer vol dir-los alguna cosa. De fet, per entendre's no els caldria parlar com ho fem nosaltres. Ells estan en una estadi superior de coneixement i comunicació. Però, malgrat això, els agrada de tant en tant, en mig del llarg viatge, aturar-se al vespre, i a l'esguard d'una foguera, tenir llargues converses, tal i com ho farien si fossin senzills mortals.

    - I doncs, què t’amoïna, Gaspar?- va dir el més fosc dels tres.

- M'agrada que els humans ens tinguin tanta estimació i que, sobretot els més petits, confiïn en nosaltres els seus somnis més agosarats. Em fa molta il·lusió que ens esperin amb els fanalets, i que amb aquells ulls com taronges, a vegades plorosos, ens demostrin la seva fe en nosaltres.

-    Llavors, aquesta cara de preocupació que dus?

- Veureu, nosaltres podem portar una bicicleta, un Excalèxtric, fins i tot, si un nen o nena s'han portat molt bé durant tot l'any, podem portar una Wii, sempre ho hem anat fent, més o menys, ja fa més de dos mil anys que ens hi dediquem. Però si bé la màgia és molt important per als infants, penso que últimament els més grans hi confien massa, n'abusen.

     - Explica't Gaspar.- va exhortar-lo Melcior, ajuntant les molsudes celles.

- Bé, he observat que en els últims temps i en segons quins llocs, els adults han confiat en la màgia, o en no sé què, qüestions massa importants, i és clar ja són grandets per això. A Grècia van fer-ho així, i com que no han fet els deures s'han ha quedat a la ruïna i amb cara de Papa-nates. A Itàlia, a més van confiar la màgia a un gran impostor. MEDIASET els va fer creure en uns éssers fantàstics que els farien viure en un regne de xauxa etern. L’apòstol Silvio dels miracles terrenals, el què semblava immortal, va caure d’un dia per l’altre expulsat per l’Arcàngel Miquel (o va ser Mario?).

-D'acord Gaspar, però no està tot perdut, conec un poble que no ho confia tot a Reis i Presidents, a la màgia i l’encanteri. Els catalans, també la fan, i amb il·lusió, la carta als Reis, però per si un camell pren mal, o una tempesta de sorra, o financera, entorpeix la marxa de la caravana, i aquest any no els porten la bicicleta, sempre els quedarà la fireta i les xocolatines que ha cagat el tió.

Aquest any difondrem el missatge que cal confiar en la fe i en la màgia per les coses petites i accessòries; i confiar en el propi treball, determinació i  tenacitat per les coses importants i de calat significatiu. Això és el que diferencia una persona adulta d'un nen, una societat adulta d'una societat infantilitzada. Ja els ho va dir aquell noi tan trempat: ”si ens llevem ben d'hora, ben d'hora...”. Això els direm, Gaspar, vas ben carregat de raó.

Van arraulir-se en les mantes, i bona nit. L'endemà, ben d'hora, ben d'hora, van seguir camí fins a casa vostra.

Silvestre Entredàlies