MARXO DE VACANCES

Avui he anat a berenar amb els amics de sempre. Ens trobem molt sovint per fer aquest ritual, per què ens avenim i ens agrada sentir mútuament el nostre escalf.

 Fins fa ben poc, eren trobades molt alegres, ens fotíem uns farts de riure! D'ençà un temps, la situació és ben diferent, qui més qui menys nota la pressió de la crisi (en diem l'estafa) i aquestes reunions són més apagades. Sempre n'hi ha un o altre que és a taula, però que està com absent.

Estem, en general, mig anestesiats. I penso que no és per culpa de cap producte psicotròpic afegit al pa amb tomàquet, doncs he notat el mateix canvi de tarannà en els companys de la feina i cap d’ells no menja entrepanets al bar d'en Manel.

Algú ens explica que, dia a dia, estem en la menys dolenta de les situacions possibles vistes les circumstàncies. I el més important, que qualsevol moviment que fem, serà pitjor per nosaltres. I ens ho hem cregut. L'obediència cega és una posat ben còmode davant incerteses, no tindrem mai la culpa d'una decisió mal presa si no en prenem cap.

Els amics del berenar estan ben fotuts.

Espantats per la radioactivitat de Fukushima, segueixen endollats a Endesa.

Indignats amb la banca tradicional i els seus tripijocs que ens han portat on som, hi segueixen implicats amb un clar síndrome d’Estocolm. Encara que la seva mare estigui entrampada amb participacions preferents.

Alertats pel “30 minuts” sobre els perills de l’alimentació industrial, segueixen anant cada dissabte a omplir rebost i nevera a les grans superfícies.

Disconformes amb el pressupost de Defensa  hi segueixen contribuint amb els seus impostos.

Sorpresos per les realitats africanes, s'esborren d'alguna ONG què n'eren socis per què “ara no pot ser”.

El bombardeig mediàtic minut a minut al que estem sotmesos, no ens deixa el cervell lliure ni un moment en tot el dia. I és clar, així no hi ha qui reflexioni. I les preocupacions immediates, cada cop més greus a les que cal acudir amb urgència, no ens deixen centrar l'atenció en aquelles, que no per més llunyanes i de fons, són menys determinants.

Penso dir-los hi ben clar, en el proper berenar, i per això m'ho escric:

No us vull tornar a sentir la cantarella que no podem canviar res, que sempre ha estat així i sempre ho serà. No ho vull tornar a sentir fins que no rebeu a casa vostra electricitat renovable procedent de Som Energia, que la tenim a l'abast de totes les llars de Catalunya; fins que no obriu un compte corrent a Triodos Bank; fins que no mengeu tomàquets amb gust de tomàquet; fins que no feu objecció fiscal a la despesa militar en la vostra declaració de renda, i fins que no us torneu a donar d'alta de Metges Sense Fronteres.

Fins llavors, en aquesta taula no vull tornar a sentir cap queixa de la merda de  món en què vivim!

I ara, si m'ho permeteu me’n vaig de vacances, i quan torni, a veure qui ha fet part dels deures. Apa, siau.

Silvestre Entredàlies