AL BARRI HI HA DE TOT

El camí que ens porta cada matí cap a la feina sol aportar-nos poca cosa, és monòton i a aquelles hores no estem gaire receptius.

Avui, tot i ser dilluns, el trajecte m’ha resultat d’allò més fructífer.

En un d’aquests xamfrans barcelonins tan polivalents de l’Eixample (lloat sia Ildefons Cerdà) ha estat on he presenciat el primer episodi. Un taxi s’hi estava en doble fila i amb els quatre intermitents pampalluguejant. A recer del cotxe hi havia el seu conductor, gairebé aplacat al terra, ocupat, segons el meu precipitat parer, en alguna averia o contratemps mecànic en les parts baixes del vehicle. La solució de la pana deuria anar per a llarg, doncs el suposat manetes s’havia procurat un cartró a mena de catifa i s’havia tret les sabates. Ja al primer moviment ascendent-descendent de l’ex mecànic, ara fidel orador, m’he adonat del meu error de pallús. El taxista estava pregant de cara a la Meca. Al barri hi ha de tot.

Ja més despert i disposat a no perdrem cap més subtil sorpresa que em presenti la ciutat, he enfilat cap al parc. A trenc d’alba és quan aquells jardins expressen al màxim el seu romanticisme atemporal. Les olors són sublims i els silencis preciosos. De tant en tant una merla saltirona entre la fullaraca, i un cuc temptat per la rosada, arrisca la vida i la perd bec avall.

Tot just abans d’arribar a una espessa tanca vegetal, rere els xiprers, m’espera la segona sorpresa globalitzant del matí. He sentit dos sons idèntics separats per un silenci pautat. No he estat capaç de relacionar aquests sorolls amb cap referència coneguda. Ha estat com un fregadís de fustetes i teles amb ecos somorts. Tombant la cantonada verda s’ha desvetllat el misteri, no la sorpresa. L’emissor era una figura menuda i oriental amb un ventall vermell i gegantí. El seu cos, lent i hipnòtic; el seu canell amb el ventall, enèrgic i vigorós. Tenia un no sé què de mantis religiosa en plena cacera. M’he vist instantàniament a la mateixa Xina on tot perdura i les tradicions són eternes. Al barri hi ha de tot.

El tercer flash espai-temporal ha estat gairebé arribant a la feina. Allà, un home del color de l’arbequina se m’ha acostat amb una pregunta als llavis. En no portar bossa de plàstic i ser una hora intempestiva he deduït que no m’oferiria beguda. Des d’uns ulls negres de debò m’ha demanat com podria anar a l’Hospital del Mar. M’ha fet pensar en com de perdut estaria jo en el seu Benarés natal i com d’agraït em sentiria si ell m’indiqués el camí que li demanés. Al barri hi ha de tot.

Li he indicat tan bé com he sabut, escatint si anava entenent les meves precàries indicacions amb la seva incipient interpretació del català i el castellà. M’he ajudat amb una àmplia gestualitat. Per aquesta última circumstància, un company de feina, des de la porta ens ha observat, tot fent un cigarret.

I ha estat aquest personatge, el més proper, el més autòcton, aparentment el més semblant a mi, que en el quart encontre matinal, m’ha regalat amb la perla (negra) més exòtica, la que m’ha tornat de cop a l’espessa, ignorant i estancada realitat. M’ha etzibat:-¿Donde le has mandao, a su pueblo, no? ¡Que se vayan todos, ya!

 

Proa enllà l’aigua és clara, però entre la merda més propera es fa feixuc el remar.

 

 

Silvestre Entredàlies