BARCELONA - CINCINNATI

És una tarda central en la campanya de bombardeig massiu. Les bombes cauen constantment sobre els menjadors dels ciutadans, allà on abans era el nostre refugi, el nostre redós, ara és trinxera. Esclaten televisions i ràdios. Corrupció política, Ebola, mines de Coltan, terrorisme jihadista, inundacions, violència de gènere. Autèntiques bombes de fragmentació adobades amb una generosa càrrega de morbositat.
Però no us preocupeu. Intercalades entre projectil i projectil, sense ni un segon de repòs cauen també píndoles analgèsiques en forma d’anuncis publicitaris de perfums sensuals, rellotges glamurosos i  altres meravelles. Anem-les a comprar compulsivament i ens faran oblidar el malson que la mateixa pantalla ens provoca.
Tractant d’escapar-me d’aquesta esquizofrènia m'he calçat les sabates i d’una revolada, agafant l’abric i les claus, amb un bon cop de porta he sortit al carrer, on potser estaré més tranquil que a casa, on s’ha instal·lat la primera línia de foc.
I al cap d’una estona de fugir sense rumb ja m'he trobat més assossegat i en ple Eixample Dret barceloní.
Tot i que és a camp obert i en plena operació nadalenca, la zona es troba prou tranquil·la.
No necessito ni perfums, ni cafeteres de càpsules, ni quantitats ingents de peces de roba fashion. Només busco un paraigües, un bon paraigües, efectiu, ferm, professional. I se on trobar-lo, a Paraguas Carballo, al carrer Pau Claris 87, estan allà des del 1941, quan justament una bomba els va fer marxar del carrer Corribia.

Aquest dia, 23 de desembre, en arribar davant la porta de l’establiment he quedat sobtat. En acostar-m’hi més hi he llegit un cartell definitiu: ”Tancament per jubilació. 22 desembre 2014”.

R.I.P, afegeixo mentalment.

He enganxat el nas al vidre, m'he fet capelleta amb les mans i dins he llucat un mostrador net com una patena. La fusteria sembla acabada d'encerar. Com un cadàver burgès, mort mentre dormia, sense patir, empolainat esperant l'enterrament, així està el local, digne fins al final.

Passi, passi, el vol veure?

Sembla que dormi.

No trigaran a venir a prendre mides i dibuixar plànols, per omplir-ho de dònuts de colors o de roba de tallatge tirà. Serà una peça més en l'engranatge d'uniformització mundial. Trobareu un establiment idèntic a Melbourne i a Cincinnati, i un altre a Santiago de Chile.

Hi trobareu també un carrer calcat, una ciutadania clònica.

M'he sentit l'últim indi de la reserva enyorant èpoques remotes, vessant una llagrimeta senil, melangiosa. Com si fos l'únic carallot que s'aferra al passat. Però entre aquestes cavil·lacions han arribat al lloc tres adolescents. Sorprenentment per part meva han fet un posat tan decebut com el meu i han encetat un petit conclave. Han fet fotografies a la paraigüeria i han comentat la pèrdua. També es veuran abocats a comprar un paraigües vulgar i feble en un basar global que acabarà la primera llevantada dislocat mortalment en una paperera. O potser no ho faran. Potser no compraran paraigües xarons, ni dònuts de colors ni calçotets amb lletres a la veta.

Paraguas Carballo ja no tornarà a obrir, però nosaltres definirem què es ven i què no es ven als establiments. I el paisatge urbà, i la manera de ser. Veient aquests tres xicots, m'ha semblat que no tot està perdut i que si ho volem, Barcelona serà Barcelona; i Cincinnati, Cincinnati.

  

Silvestre Entredàlies