EM FA POR QUE SIGUI VERITAT

Les crisis en l'economia mundial són cícliques i no ens hem de preocupar, tal com arriben, marxen.

Aquesta és la màxima que ens han anat inculcant durant aquest període. I, sobretot, el que ens volen deixar clar, és que aquesta sèrie no té fi, i el mecanisme es repeteix “ad aeternum”. Que nosaltres no cal que ens capfiquem ni que tinguem cap ocurrència, que ens en trauran com sempre ens n'han tret.

Ho pontifiquen els experts acreditats, de reconegut prestigi, santificat per les altes institucions. Amén.

 

Però als inicis de la crisi actual, alguns teníem una esperança i vàrem anar forjant una il·lusió. Feia temps que ens adonàvem que el camí emprés a tota màquina pel gènere humà només ens conduiria al desastre si no reaccionàvem a temps. L'esperança i la il·lusió eren que aquesta crisi, que començava llavors fos la última de la sèrie de crisis modernes, la que portaria a un inevitable, i a criteri nostre, inajornable i volgut, canvi radical de model. El planeta, tal i com el coneixem nosaltres, està al límit del col·lapse. És del tot urgent la implementació d'un nou model post-petroli, inspirat en la estabilitat del model pre-carbó, la tecnologia actual i desenvolupable ho permetria sense tornar a la cova, ni molt menys. Aquest canvi radical de paradigma no s'adoptaria per filosofia, per generositat o altruisme vers la natura i els altres éssers, si no per pur egoisme d'espècie, per supervivència.

 

M'explicaré. Durant tota la humanitat, l'home ha consumit la energia al mateix ritme que es creava amb l'ajuda del sol, al planeta. Els arbres fixaven CO2 en la seva fusta i nosaltres l'alliberàvem a l'atmosfera en cremar-la, en forma de llenya o carbó vegetal, i n'aprofitàvem la seva energia calorífica. Al mateix ritme. L'energia mecànica que preníem dels animals també provenia de les collites de farratge i gra que eren adobades amb els fems d'aquestes bèsties. L'aliment obtingut d'altres animals i de l'agricultura (energia al cap i a la fi) seguia la mateixa pauta. Tot en un cicle estable anual, o com a molt, plurianual.

No es consumia més energia, ni s'alliberava més CO2 del que el sistema era capaç de produir i fixar en aproximadament el mateix període. Simplement per què no en teníem més a disposició.

En començar a cremar carbó mineral i posteriorment petroli, aquest cicle compensat anual o plurianualment es va trencar, per sempre. Aquests combustibles fòssils acumulen energia i CO2 fixats fa milions d'anys. Estaven segrestats, immòbils i no formaven part del cicle en equilibri.

En malbaratar aquestes reserves estem causant un doble perjudici al planeta. Per una part estem exhaurint en poc més de cent anys uns estalvis energètics que no hauríem de tocar. En tot cas ens hauríem de repartir entre milers de generacions, encara que siguem nosaltres que hem descobert aquest enorme tresor. Per altra part estem alliberant també en un període curtíssim de temps el CO2 format i retingut al llarg d'un espai llarguíssim de temps. El desequilibri atmosfèric està començant a tenir unes conseqüències perillosament incertes.

Em fa por que sigui veritat el que prediquen a tort i a dret, que s'ha acabat la crisi. Em fa por, per que n'haurem sortit en fals i la propera serà immediata i pitjor. Com més tard aprenem la lliçó amb més sang haurà d'entrar.

Mentrestant, en petits i minoritaris corpuscles, es va forjant el pensament i els mecanismes de transició a un món sense energies fòssils, amb l'empenta de les modernes energies renovables. Aquests seran els fonaments d'una nova humanitat. Treballem-hi de valent.

Silvestre Entredàlies