ELS BONS PROPÒSITS

És temps de renovació. Hem despenjat ja el vell calendari de la cuina, cansat, curull d’història i experiència, de bons moments pel record i males estones per l’oblit.

Ara, en aquell sofert clau que treu el cap de la paret, hi pengem un nou any, ple d’incògnites, d’il·lusions i de pors, de promeses i amenaces que jugaran a  cuit i amagar darrere da cadascun del tres-cents seixanta-cinc números dels dotze fulls.

És ara moment de fer balanç, agafar renovada força i convèncer-nos que el devenir depèn en part de nosaltres, i, com deia Martí i Pol “tot està per fer i tot és possible”.

En aquest canvi d’almanac fem aquells bons propòsit per a l’any que comença. Solen ser els més solemnes, els més monolítics, sòlids i purs. Habitualment, en contactar amb la tèrbola realitat es disgreguen i desapareixen com el terròs de sucre es dissol dins el cafè amb llet.

Aquests bons propòsits d’any nou conserven, però, una noble funció que és la de passar llista dels aspectes de la nostra vida amb els què no estem satisfets, i de mirar fit a fit els punts que volem i podem millorar o canviar. Són un primer pas, imprescindible, per el replantejament i el creixement personal.

  

Jo m’he proposat fermament no combregar més amb rodes de molí. Les trobo cada cop més grosses i de més mal pair. Per altra banda, la lletania que acompanya aquesta laica comunió ha perdut contingut i credibilitat amb el temps, crec jo.

De rodes de molí, al llarg de any passat ens n’han plantat als morros de tots tipus, mides i colors, n’anomenaré unes quantes:

No hi ha crisi.

L’economia espanyola és la més ferma del món i és immune al desastre global.

Estem en bones mans, política, social i econòmicament parlant. Els polítics són gent preparada que compte amb eines suficients per evitar la temptació de les grans empreses d’abusar del ciutadà-consumidor.

És possible continuar amb aquest sistema capitalista de producció basat en el creixement infinit en un món finit.

Les desigualtats socials actuals són necessàries i controlables.

Podem seguir destruint el planeta, ja trobarem una sortida.

Tota la responsabilitat de la barbàrie comesa per l’oncle Sam a l’Iraq és exclusiva del ninotet anomenat  Georges W. Bush. Tirant-li un parell de sabates al cap, com qui juga al Pim Pam Pum quedem en paus.

Ja penso que us venen al cap altres rodes de molí, però sota el meu parer la roda principal del molí major és que, pobres de nosaltres, no podem fer res per canviar la dinàmica del gran engranatge.

Ben segur que de moment, si no vull parar boig, continuaré combregant, però ja he fet el primer pas, veure que són grans rodes de molí, que no són HÒSTIES.

Molt bon any per a tota la gent de bona voluntat, als altres, no tant.

Silvestre Entredàlies

LA CARTA REIAL

Aquest matí he rebut carta.

No és una carta qualsevol, ja ho he vist abans d’obrir-ne el sobre. No era ni d’un banc, ni d’una asseguradora, tampoc de la companyia del gas.  Portava estampat un segell d’un exotisme extrem, hi havia escrit el meu nom i adreça amb una barroca cal·ligrafia.

Creia que el meu astorament minvaria en llegir el remitent, però al contrari, he llegit el remitent amb perplexitat: “ Ses Majestats Baltasar, Melcior i Gaspar. Palau Reial d’Orient”.

Tinc comptats amics capaços d’una cosa semblant, i per la lletra no n’he reconegut a cap d’ells.

Tot seguit he tingut el profund i màgic convenciment sobre l’autenticitat del document. Evidentment no era cap broma ni cap maniobra publicitària. L’havien escrit els Reis Mags i venia d’Orient, posaria la mà al foc.

M’ha costat recobrar la serenor, de fet encara vaig de la til·la a la valeriana, però finalment he estat capaç de llegir el missatge i de treure’n l’aigua clara.

En una nota al peu del text diu que aquest serà enviat a tots els pares i mares, però com què l’enviament es fa per mitjans màgics, però també terrenals,i preveient-ne possibles retards us en faig cinc cèntims:

Els Reis demanen als pares que els ajudin a fer arribar un missatge als seus fills. El que els volen dir és que aquest any, especialment, facin una carta moderada. Actualment fins i tot els Reis noten la crisi i ja no lliguen els camells amb llonganisses.

Tingueu en compte que la canalla, per més ostentós que sigui un regal, copsa perfectament si ha sortit del cor o de la cartera. Sap que el que importa és l’estimació que s’ha abocat en cada present.

No us penseu pas que els Reis volen amb aquesta estratègia estalviar-se uns calerons, el que volen és repartir millor, portar il·lusió a totes les cases. Hi ha famílies, a moltes parts del món, on no arriba la il·lusió, on aquesta recessió mundial que passem encara els ha enfonsat més. Són llars del Congo, de Somàlia, d’Eritrea...

Demanen als pares que quan escriguin la carta amb els seus fills, posin a la llista també algun present per aquells nens. D’aquesta manera els nostres infants establiran vincles afectius amb aquests desconeguts i potser de grans, nens d’aquí i nens d’allà sabran construir un món que nosaltres no sabem fer.

D’altra banda, els infants, oberts de mires com són, amb la seva visió pràctica, sense dramatismes ni clixés potser ens encaminaran a nosaltres a llimar les desigualtats mundials, per pura lògica, dignitat i sentit comú. No per caritat, per justícia.

Els Reis, manifesten també per altra banda i solemnement en la seva carta que l’allau d’anuncis televisius, les llumetes dels carrers i les trepanadores nadales no tenen res a veure amb ells. Que quedi clar que se’n desmarquen.

Ells porten a les alforges la il·lusió duradora de l’esperit, en cap cas l’enlluernament efímer del diner.

Servidor, Silvestre Entredàlies, desitja que havent llegit aquest article no quedeu tan sobtats com jo en rebre a la bústia tan Màgica i Reial correspondència.

Que passeu unes bones i santes Festes.

   

Silvestre Entredàlies

VAGONS DE CUA

Ara sí que el que semblava una crisi estranya i llunyana, la de les hipoteques “subprime” dels Estats Units d’Amèrica ens comença a tocar de ple.

Després de la crisi en l’economia financera o economia de ficció; ara arrenca amb força la crisi a l’economia productiva, a l’economia real.

La imprudència, la temeritat i potser la mala fe de certs gegants bancaris, la connivència dels estats i la maleïda globalització ens han portat on som. I l’espectacle només ha començat!

Més endavant, quan les empreses facin fallida i els treballadors omplin les oficines de col·locació no estarem tan contents com ara que el govern hagi injectat diner públic al sempre puixant sistema bancari.

Quan haurem gastat tota la pólvora en salves, qui ajudarà als sectors que realment ho necessitaran?

D’altra banda,si fem una mica de memòria, recordarem que fa uns tres anys els mateixos grans inversors, els que han portat el carro pel pedregar, van veure que la bombolla del totxo no podia créixer infinitament. Van trobar llavors un camí encara més pervers que jugar amb la vivenda. I convertiren el mercat mundial dels aliments bàsics en un sector especulable; d’aquesta manera han fet pujar, en els últims tres anys, el preu de l’arròs en un 216%; el blat, un 136%; el blat de moro, un 125%; i la soja, un 126%. Aquestes dades potser al primer món no afecten molt, però imagineu com poden afectar als 1500 milions de persones que viuen amb menys d’un dolar al dia; als 20 milions de nens que pateixen desnutrició aguda severa; als més de 10.000 infants que moren diàriament per causes associades a la desnutrició.

Ara, per acabar de reblar el clau, la caiguda de l’economia mundial agreuja en gran manera la situació. L’estretor de cinturó del primer món es tradueix en un acarnissament de les condicions draconianes del comerç internacional i en una dràstica retallada dels ajuts.

Si deixem de contemplar-nos el melic, d’amagar el cap sota l’ala, veurem que tots viatgem en el mateix tren. Ens veurem també amb la destral trinxant el tren i portant-li feixos de fusta al Grouxo Marx que hi fa de fogoner, que crida posseït per la febrada –Més fusta! Porteu-me més fusta!- No som capaços de veure que, per dur-lo cada cop més de pressa cap enlloc, estem cremant el tren.

M’entossudeixo en negar que no podem fer-hi res. Aquesta és la gran mentida que ens volen repetir fins a fer-la veritat. És que tenim el síndrome d’Estocolm amb la gran banca? Amb les grans multinacionals de l’alimentació i l’agroindústria? O és la covardia de l’acomodat la que ens immobilitza i ens fa creure la mentida repetida.

Existeixen alternatives al sistema imperant que fagocita els països del sud. Hi ha banca ètica, hi ha el comerç just, hi ha ONGs que lluiten per la justícia social i les relacions comercials internacionals dignes. L’opció hi és, només ens cal optar per ella i esperonar-la amb el nostre recolzament.

Tenim poc temps, però si reaccionem a temps encara podem salvar el tren. Llevem-nos del sofà, rentem-nos la cara i aturem la màquina. Lluitem pels vagons, pels de primera, però també pels de tercera, els que més els hi cal. I per la nostra dignitat com a germans i essers humans.

Silvestre Entredàlies

NO N’HI HA PROU 

A aquestes alçades de l’any ja es pot afirmar categòricament que amb les vacances no n’hi ha prou.

Tan se val que siguin exòtiques o domèstiques, espectaculars o trivials, amb amics o amb família.

No n’hi ha prou.

Amb això vull dir que en tornar d’aquest període de descans i renovació mental, alguns individus en pocs dies ja han tornat a caure en els mateixos vicis, el mateix desencís i mal humor.

En el cas en què l’entorn ens fos propici abans de vacances, també ho serà tornant (amb poques excepcions). Però qui a finals de juliol tenia un ambient de feina irrespirable, una situació familiar angoixant o una comunitat de veïns insuportable; per norma general, en tornar de les seves merescudes i esperadíssimes vacances es trobarà amb el mateix panorama que havia deixat oblidat en tancar la maleta.

El nostre govern, que va per davant dels problemes de la ciutadania, que té tanta visió de futur, ha reflexionat sobre aquesta qüestió. Ha escatit que si no s’hi posa remei, aquesta situació pot esdevenir un focus múltiple de conflicte social. S’ha de minimitzar el nombre de casos de cremats post-vacances. D’altra manera la relació convivencial pot entrar en una espiral de violència de conseqüències imprevisibles.

És per això que la Conselleria d’Equilibri Emocional i Harmonia Social ja fa uns anys que encarrega a una prestigiosa empresa d’estudis estadístics el “Malalletòmetre trimestral”, amb el qual copsa la pressió gonadal de la ciutadania.

La Conselleria, a la vista de les dades alarmants del “Malalletòmetre de tardor” d’enguany, ha decidit per fi endegar un programa pilot que fa ja temps que tenia preparat.

El programa “Aquí us quedeu” s’aplicarà per sorpresa i aleatòriament entre individus que prèviament s’hagin mostrat disposats i formin part dels col·lectius de risc.

El tractament comença el primer dia de feina desprès de les vacances del ciutadà en qüestió. Aquest creu que torna al seu lloc de sempre, i en arribar-hi se li comunica que ha estat “trasplantat” a un altre lloc de treball, en un altra empresa i amb altres companys. Quan l’afectat es recupera de la sorpresa formula l’esperat “Aquí us quedeu!”, convençut que deixa enrere la pitjor de les feines en la pitjor empresa. La Conselleria li ha adjudicat una altra feina que ha quedat vacant per un altre “aquiusquedeuista”.

L’objectiu de la Conselleria és doble, primerament il·lusionar i motivar amb urgència aquell individu que estava en risc crític de cometre algun despropòsit, doncs es considerava un autèntic desgraciat; el segon objectiu, a més llarg termini és que el “trasplantat” comprengui per comparació i immersió que ni era tan infern allà on era ni és tan idíl·lic el seu estat actual. Comprendrà així altres punts de vista, serà més tolerant, augmentarà també la seva autoestima, no infravalorant la seva situació.

De moment l’experiment es farà en l’àmbit laboral, però més endavant no es descarta practicar el “aquí us quedeu” en l’àmbit familiar o veïnal.

Amb aquesta pionera iniciativa, la Conselleria d’Equilibri Emocional i Harmonia Social pretén ser capdavantera mundial en la prevenció de conflictes socials, anticipant-se al que alguns experts han qualificat de l’”autofagocitosi de les societats opulentes” i que pronostiquen com a imminent i difícilment evitable.

Silvestre Entredàlies

JA HI TORNEM A SER

Ja d’antic, s’ha utilitzat l’enemic llunyà, real o no, però sempre magnificat, per atemorir i controlar els pobles.

Els nostres prohoms benpensants van crear ja fa temps figures com els infidels, els moros i sobretot les fúries de l’infern.

Les societats modernes, il·lustrades, industrialitzades, de mitjan segle XX necessitaven més concreció i menys mística en l’amenaça exterior. I si aquest perill extern és una altra societat amb les mateixes necessitats en aquest aspecte, BINGO. Dos ocells d’un tret, el pacte perfecte entre superpotències.

Mentre els pobles tancaven files i ho aguantaven tot per la pàtria i els ideals i contra els fantasmes del comunisme o el capitalisme respectivament, els seus dirigents compartien taula de joc i negoci.

Diu la dita que dos no es barallen si un no vol, però tampoc si un no pot. Va ser el cas de la Unió Soviètica que en desmuntar-se ens va deixar sense contrincant. Orfes del Dimoni Roig.

Llavors es va haver d’inflar a corre cuita l’amenaça groga, però l’intent d’enfrontament va fer llufa. Els del sol ixent van rendir-se ràpidament als cants de sirena del capitalisme sense atenuants. Van afanyar-se a canviar la bicicleta per l’Audi, l’uniforme Mao pels Levi’s; i són clarament l’alumne que supera al mestre. Resumint, no ens hi hem pogut barallar, lluny d’això, ara els donem les olimpíades.

D’altra banda s’han fet grans intents de creació d’enemic-aglutinador amb la figura del terrorisme islàmic internacional. S’ha intentat fer veure que totes les accions d’aquest tipus sigui on sigui del planeta estan íntimament relacionades i actuen sota un únic comandament: el petit home color d’oliva que s’amaga eternament a les muntanyes, l’home que llença missatges per internet mentre Bush el busca sense descans.

Però aquest muntatge és massa vaporós, a cops patètic. L’argument se’ls esmuny de les mans com una anguila.

Per fi, el vell amic, que ha estat tan malalt, tocat de mort, ja té més que l’alta mèdica. Rússia, amb la seva intromissió mortífera i desvergonyida a Geòrgia ens anuncia, traient pit, que està en condicions de tornar a ser el perfecte soci dels vells temps. Que ja té posades les botes i els guants; ens espera al ring.

Rússia ha aprofitat el peixet, la carta blanca diplomàtica i les excel·lents relacions comercials que li estem donant des del disgust de la desaparició de la URSS. Renoi si l’ha aprofitat.

Així doncs, després de tants experiments amb diferents gasoses més o menys efervescents arriba el moment actual, de tornar a fórmules de tota la vida, de provada efectivitat.

Aquest nou ordre mundial que treu el nas després de Geòrgia ajudarà a incrementar les maquinàries militars, augmentar el fervor patri i a tolerar atropellaments dels drets civils i dels pobles. En fi a rellançar l’economia sense destorbs d’ètiques, medi ambients ni collonades.

GRÀCIES AMICS RUSSOS!

Silvestre Entredàlies

CRISI DE VERGONYA

Per un carrer qualsevol, un dimecres qualsevol a mig matí, passa un cotxe gairebé nou, de grans prestacions i cilindrada, vaja, un de tants. Amb les finestres tancades i l’aire condicionat a tot drap, de fora estant no li sentim la ràdio, però el tertulià ho explica ben clar: “a crisi ja és aquí i ha vingut per quedar-se”.

Alhora: en aquest mateix carrer, en un bar de concorreguda terrassa, algú s’està esmorzant un fantàstic entrepà de pernil que ni s’acabarà, una gerra de cervesa ben gelada i un bon cafè de Colòmbia. Està fullejant el diari i ho diu en lletres ben grosses: “la crisi ens afecta, i molt”. Damunt del bar, en un dels pisos de l’edifici, hi ha una tele, perdó, no és una tele, és un aparell de televisió panoràmica, de pantalla plana d’alta definició, que a part d’omplir tota una paret, un dels missatges que no para de bramar és ben clar i directe: “Hi ha crisi i la cosa està fatal”.

Conclusió: hi ha una megacrisi que no es pot aguantar. Tothom n’està al cas. Bé, gairebé tothom.

Gràcies a Riszard Kapuscinski i un dels seus llibres he sabut de l’existència d’uns homes i unes dones que no tenen coneixement d’aquesta crisi, segurament no caldria anar tan lluny ni moure’ns del territori per trobar exemples, potser no tan exòtics ni extrems, però és on m’ha portat la recent lectura.

Aquestes persones de les què parlem viuen en les grans ciutats africanes. La gana els fa fugir del camp cap als suburbis a la recerca desesperada d’alguna feina (feineta, a l’Àfrica gairebé tot el que hi ha son feinetes), o algú remotament emparentat que els doni un cop de mà.

La majoria d’aquests neociutadans només posseeix una cosa, un bé material. Un té una camisa, l’altre una falç, el de més enllà un pic. El de la camisa pot oferir-se com a vigilant nocturn (cal anar com a mínim mig vestit), el de la falç el poden llogar per tallar herba i el del pic pot obrir una rasa, si és que hi ha qui la vulgui i la pugui pagar.

Són gent amb sort, els altres companys del barri no tenen res, passen el dia pels carrers sense saber que fer ni on anar, inactius, apàtica, famolencs. Simplement passen el dia, potser serà l’últim.

Kapuscinski m’ha fet veure aquestes realitats, no com a fets aïllats, sinó com a part de la situació social africana.

Doncs bé, tota aquesta gent no està al corrent de l’actualitat internacional, no llegeixen les pàgines de color salmó dels diaris europeus i nord-americans. No saben res del que estem patint amb la nostra crisi financera.

Potser ho prefereixo així. Primer perquè no ens entendrien, però sobretot per estalviar-me que em caigui la cara de vergonya.

  

Silvestre Entredàlies

LA RÀDIO MUDA

- Què lluny ens sembla el país en el qual un ajuntament pot tancar, i tanca, la ràdio municipal el mateix dia que ho comunica en primícia a la seva direcció.

- Què lluny trobem un poble en el que el conductor d’un programa i representant d’una multitudinària entitat social, en arribar a l’emissora, com ha fet cada dilluns des de fa més de deu anys, es queda palplantat davant la porta barrada dels estudis. Allà ha de llegir una emotiva nota dels treballadors, ja absents, notificant la fulminant i unilateral decisió.

- Què lluny deu ser el dilluns que tantes entitats, associacions, escoles, anunciats i oïdors es queden sense programa, i ningú no els ho ha explicat.

Doncs bé, com ja deveu saber, el país del que parlo és Catalunya, la població és tan llunyana com Palau-solità i Plegamans i aquell dilluns va ser el nou de juny de dos mil vuit.

Dieu-me innocent, dieu-me babau, però jo tenia entès que en una democràcia consolidada del primer món aquests cops autoritaris no eren possibles, si més no, sense una resposta contundent, efectiva i exemplificadora.

No creia que el sistema polític i el seu fort gremialisme s’atrevís a donar cobertura a un atac tan directe a la llibertat d’expressió. No el veia capaç de permetre la destrucció del pluralisme i la participació social que, amb esforç i tenacitat al llarg de tants anys, han construït entitats i associacions del municipi.

No m’entrava al cap que un malentès ‘fair play’ en la política municipal, possibilités una acció a dreta llei, i també moralment, inacceptable; eliminar, encara que sigui temporalment, tot un servei públic des d’un simple decret d’alcaldia, d’altra banda tan fràgilment argumentat.

Ràdio Palau estava afectada per una certa apatia, provocada en part per un llarg abandonament, cert. Ara ja no cal patir per ella, se li ha practicat una immediata i traïdora eutanàsia.

Procuro veure-hi clar des d’aquesta columna, però, avui, després de més de cinquanta cops d’aixecar-la, la sento fimbrar. Tremola, no està tranquil·la. Tindrà aluminosi la seva estructura? Els papers són eixuts, els permisos en regla?

Els companys i amics de “Finestra Oberta –el programa del dimarts-“ m’han demanat que faci el que potser aviat un altre haurà de fer per mi. Que des d’aquest espai faci, en el seu nom, el que no han pogut fer des de la ràdio, una forta abraçada de comiat a tots els treballadors, col·laboradors i oïdors de l’ara muda “Ràdio Palau –l’emissora al servei del poble-“

Silvestre Entredàlies