ELS 8 DEL PARLAMENT

 

Ja fa gairebé quatre anys dels fets del quinze de juny de 2011. Aquell matí, al Parlament de Catalunya hi havia sessió plenària. S’havien d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, els anomenats pressupostos de les retallades. Dues setmanes abans s’havia desallotjat els indignats concentrats a la Plaça Catalunya.

La polèmica actuació policial que posà fi a l’acampada va provocar 200 ferits entre els concentrats.

Indignats, desallotjats i atonyinats. Aquest era el context en el qual  aquell matí de juny s’havia convocat una acció a les portes del Parc de la Ciutadella amb el lema “aturem el Parlament”.

Vint dels participants detinguts varen ser jutjats ni més ni menys que per la dubtosa institució de l’Audiència Nacional, els va absoldre en veure’s impossibilitada per sostenir que els detinguts fossin els autors de les accions concretes que es jutjaven.

Fiscalia, Manos Límpias, Generalitat i Parlament varen recórrer la sentència. Ara, el Tribunal Suprem, sense noves diligències, condemna a vuit dels vint acusats a tres anys de presó per delicte contra institucions de l’Estat. I qualifica els fets de violents.

La sentència de l’Audiència Nacional cercava la justícia, i en no poder identificar els autors, deixa els delictes impunes, evident.

En la segona sentència, la del Tribunal Suprem, sembla que el que es busca, més que la justícia, és la revenja, l’escarment. Castiga els fets en general, sobre les espatlles que té a mà, dels caps d’esquila, en siguin o no els autors dels actes concrets que es tractaven. I fent ús d’un procediment ben poc ortodox, per dir-ho suau.

I pel que fa a la qualificació dels actes con a violents, si ens posem en situació d’aquelles dates de precarietat en augment, de desnonaments creixents i de retallades dràstiques, es pot afirmar que en aquella jornada hi va haver violència? On són els cotxes bolcats, els contenidors cremats, els comerços saquejats? No fotem. Els manifestants no van tocar ni un pèl a ningú.

L’Estat actua en nom nostre. I és així com condemna desproporcionadament a tres anys de presó a vuit conciutadans que el que volien era millorar la nostra societat. I els condemna sabent que potser són innocents.

 

Quan el poder es troba legitimat i recolzat pel poble no li cal alçar-los la veu. Ni fer aquestes demostracions d’autoritarisme. En el moment en què el poder  força les seves pròpies normes per actuar contra els ciutadans, mostra la seva debilitat.

La bèstia se sent ferida i acorralada. Ensenya les dents. La bèstia sembla que digui amb aquesta sentència: qui vulgui jugar a fer-me pessigolles, a partir d’ara, el nou reglament és que jo me’l salto quan vulgui. Qui es manifesti, qui surti de casa quan hi hagi convocada  alguna concentració o acte a la via pública ja sap a què s’exposa, a falses acusacions que els poden dur fins i tot a la presó.

L’avís està fet. Estem en lluita i això no és un videojoc. L’Estat es legitima a provocar baixes ostentosament injustes entre els seus vassalls. Preneu-ne nota, i sobretot, foteu-vos.

 

 

Silvestre Entredàlies

SI NO FOS TANT CURT

Tinc dinou anys, estic enmanillat i un policia em vigila dins una habitació tancada i sense mobles. Tinc sang als artells. Estic encegat.

En el meu tou cervell piquen onades de ràbia. Són la ressaca d'una tempesta que s'hi ha desfermat  ara fa unes hores.

Desenvoluparia un seguit de reflexions, com les que llegireu més avall, però sóc curt de mena. Ni he estat capaç ni ho seré.

 

Potser de ben petit no era tan curt. Però una escolarització discriminant, una llar desestructurada i un barri deprimit varen ser un bon inici en la meva diplomatura en mediocritat. Amb la televisió, les discoteques, els videojocs violents, les pelis d'en Van Dame i la boxa he completat el Màster.

 

Vaig buscar-me una nòvia que em convingués, que no em ratllés. La primera va ser un desastre. La Mireia, la molt gafapastes volia reconduir-me (deia ella). Volia separar-me dels meus amics de l'ànima, amb la de porros que ens unien des de petits.

Ja vaig passar prou disgust quan ens va abandonar l'Abdislam. Érem ànimes bessones. De ben nens ja feiem bestieses plegats. Amb ell tot es va acabar el dia que vàrem anar amb la colla a la discoteca i no el van deixar entrar. A tots els altres els va semblar normal. Al cap i a la fi és un moro de merda, i salta a la vista, deien. Va tornar-se'n cap al barri amb la vista clavada a la vorera. Ja no va tornar a sortir amb nosaltres. Deien que freqüentava la mesquita, i al cap de poc ja no el vàrem veure més. Però això és una altra història.

 

Després vaig conèixer a la Jèssica en un botellón. Aquesta si que va ser la bona. La vaig impressionar amb la meva tauleta de xocolata, els meus tatoos i el meu posat de perdonavides. Un cop la vaig tenir al pot em creia en tot i es deixava dominar com un gosset. Just com en els videoclips de la MTV. Ja m'hi veia, jo repapat amb les cadenes d'or i les ulleres de mirall, ella de quatre grapes, amb la boca oberta.

 

Li controlo el mòbil, la roba que porta, els horaris i les amigues. Ja no sóc l'últim mono, ja tinc algú  a qui amenaçar. A ella també li agrada que li demostri així el meu amor. Se'm desfà en veure'm tan bèstia.

Avui, però, es veu que he sobrepassat un límit molt prim que se m'havia marcat, i la societat em castiga durament. Només se me n'ha anat una mica la mà. Massa alcohol, massa pastilles. Tampoc li he fet tan mal a ella, una cella partida i el nas trencat.

Però malgrat això, en línies generals sóc com volen que sigui, com els convé. Treballo per pocs diners, consumeixo tant com puc. Sóc tan ruc com ells m'han fet. No em poso en política, ni en qüestions socials. Malgrat ser jove i ple d'energia, no vull ni em plantejo canviar absolutament res d'aquest món que tant em perjudica a mi i als meus.

Ho han aconseguit. Sóc el seu producte ideal. I així m'ho paguen a la primera relliscada?

Aquest grapat de reflexions i records inconexos gairebé em venen al cervell, s'acosten des de la llunyania, desdibuixats, però no acaben de ser meus, ja us ho he dit, sóc massa curt.

 

I aquesta malaputa de la Jèssica, quan surti d'aquí, sabrà el que és rebre de valent. Amb qui m'he de desofegar, si no. També podria anar a apallissar magribins, però no m'hi veig en cor, em vindria al cap el meu amic Abdislam.

 

 

 

Silvestre Entredàlies

BARCELONA - CINCINNATI

És una tarda central en la campanya de bombardeig massiu. Les bombes cauen constantment sobre els menjadors dels ciutadans, allà on abans era el nostre refugi, el nostre redós, ara és trinxera. Esclaten televisions i ràdios. Corrupció política, Ebola, mines de Coltan, terrorisme jihadista, inundacions, violència de gènere. Autèntiques bombes de fragmentació adobades amb una generosa càrrega de morbositat.
Però no us preocupeu. Intercalades entre projectil i projectil, sense ni un segon de repòs cauen també píndoles analgèsiques en forma d’anuncis publicitaris de perfums sensuals, rellotges glamurosos i  altres meravelles. Anem-les a comprar compulsivament i ens faran oblidar el malson que la mateixa pantalla ens provoca.
Tractant d’escapar-me d’aquesta esquizofrènia m'he calçat les sabates i d’una revolada, agafant l’abric i les claus, amb un bon cop de porta he sortit al carrer, on potser estaré més tranquil que a casa, on s’ha instal·lat la primera línia de foc.
I al cap d’una estona de fugir sense rumb ja m'he trobat més assossegat i en ple Eixample Dret barceloní.
Tot i que és a camp obert i en plena operació nadalenca, la zona es troba prou tranquil·la.
No necessito ni perfums, ni cafeteres de càpsules, ni quantitats ingents de peces de roba fashion. Només busco un paraigües, un bon paraigües, efectiu, ferm, professional. I se on trobar-lo, a Paraguas Carballo, al carrer Pau Claris 87, estan allà des del 1941, quan justament una bomba els va fer marxar del carrer Corribia.

Aquest dia, 23 de desembre, en arribar davant la porta de l’establiment he quedat sobtat. En acostar-m’hi més hi he llegit un cartell definitiu: ”Tancament per jubilació. 22 desembre 2014”.

R.I.P, afegeixo mentalment.

He enganxat el nas al vidre, m'he fet capelleta amb les mans i dins he llucat un mostrador net com una patena. La fusteria sembla acabada d'encerar. Com un cadàver burgès, mort mentre dormia, sense patir, empolainat esperant l'enterrament, així està el local, digne fins al final.

Passi, passi, el vol veure?

Sembla que dormi.

No trigaran a venir a prendre mides i dibuixar plànols, per omplir-ho de dònuts de colors o de roba de tallatge tirà. Serà una peça més en l'engranatge d'uniformització mundial. Trobareu un establiment idèntic a Melbourne i a Cincinnati, i un altre a Santiago de Chile.

Hi trobareu també un carrer calcat, una ciutadania clònica.

M'he sentit l'últim indi de la reserva enyorant èpoques remotes, vessant una llagrimeta senil, melangiosa. Com si fos l'únic carallot que s'aferra al passat. Però entre aquestes cavil·lacions han arribat al lloc tres adolescents. Sorprenentment per part meva han fet un posat tan decebut com el meu i han encetat un petit conclave. Han fet fotografies a la paraigüeria i han comentat la pèrdua. També es veuran abocats a comprar un paraigües vulgar i feble en un basar global que acabarà la primera llevantada dislocat mortalment en una paperera. O potser no ho faran. Potser no compraran paraigües xarons, ni dònuts de colors ni calçotets amb lletres a la veta.

Paraguas Carballo ja no tornarà a obrir, però nosaltres definirem què es ven i què no es ven als establiments. I el paisatge urbà, i la manera de ser. Veient aquests tres xicots, m'ha semblat que no tot està perdut i que si ho volem, Barcelona serà Barcelona; i Cincinnati, Cincinnati.

  

Silvestre Entredàlies