M'HI VEIG EN ELS SEUS ULLS

 

 

Primer va ser la meva àvia, encara una nena, ella i el seu farcell, baixant del Pirineu a Barcelona per fer de minyona a casa d'una família de les que en deien benestants.

Després van ser les corrues de famílies esquinçades tramuntant a peu cap a Port-Vendres i Argelès.

Més endavant els pares de molts dels meus amics, amuntegats al “sevillano”, aquell tren carregat de maletes de cartró i costelles marcades.

 

Tots camí enllà on el somni és possible, on potser la vida valdrà la pena. Deixant darrere hiverns i sequeres. Farts d'omplir nínxols amb fills i avis per la fam i el fred. Embogits de cercar pels vorals de les carreteres marits i pares amb el clatell foradat d'un tret. Portant per sempre més a la pell les cicatrius del desarrelat.

 

Tots venim d'aquells immigrants, refugiats, fugitius de la fam, la misèria o la guerra. Mireu damunt els vostres farcits armaris i si sou honestos, encara hi sabreu veure la maleta de cartró dels pares. Al fons del calaix, sota les piles de roba interior de marca, hi trobareu aquell mocador de fer farcells de l'àvia. Trobareu l'espardenya, la lleganya, el penelló. No estem tan lluny.

 

Ens sentim incòmodes en la nostra post-comoditat quan algú ens fa notar que les maletes i els farcells són ben vius. Avui en dia n'hi ha que encara els porten a la mà, i ni ells ni nosaltres hem fet res per merèixer estar a un o a l'altre costat del filat. L'atzar fa que siguem parits tal dia, en tal família i en tal indret del món.

 

Com aquell granger que es gronxava en el seu porxo del Far West acaronant la culata del Winchester, per si venien els indis. Així se senten alguns, en fals. Defensant el que diuen que és seu i que en el fons saben que no ho és.

 

No es tracta de llàstima, ni de bonisme, és honestedat el que hem de sentir davant els germans de Síria, de Somàlia, que ens truquen a la porta.

I no és solidaritat, ni molt menys caritat cristiana el que cal aplicar. És justícia i un mínim rescabalament.

Dic rescabalament per què les injustícies no venen soles, o en altres casos, no es perpetuen soles. Aquestes realitats criminals són el veritable problema, no les migracions que ocasionen, com pretenen fer-nos veure, com si fóssim miops, les autoritats europees.

L’oligarquia del nostre primer món, juntament amb els sàtrapes del tercer món es reparteixen tot el pa, deixant engrunes per a la població europea i res més que pols per a l'africana.

Els pobles d'aquí i els d'allà som els veritables germans, enfrontats amb el poder mesquí d'aquí i d'allà, que també estan agermanats.

El mateix poder que ens vol fer creure que els enfrontats som els d'aquí amb els d'allà, siguem població o oligarquia.

 

Em sento responsable de la seva situació quan un gambià passa per davant de casa i em pregunta si tinc alguna cosa de ferralla. Me’n sento perquè al seu país no tenen forces ni capacitat, ni possibilitat per canviar l'injust marc internacional. Nosaltres, en democràcia, tips i preparats, sí que tenim les eines per propiciar un canvi en profunditat, malgrat tot no ho fem.

 

Doncs, mentre ens decidim a engegar la lluita, el mínim que podem fer és veure en els seus ulls els nostres i acollir-los com a germans que són.

 

Silvestre Entredàlies

EL MOTOCULTOR I L’ESCALA (3a part)

Ja fa un any d’aquells fets paranormals a les hortes de Caldes.

Amb les últimes calorades de l’estiu passat en Raül i en Gabriel van desaparèixer d’una manera peculiar, sense deixar pistes ni esperances.

En Ramon segueix convençut que en Raül va ser engolit pels terrossos que llaurava, arrossegat sota terra per un endimoniat motocultor. Així com també creu que a en Gabriel se’l va endur l’aire, cel enllà, agafat amb dos dits a un cordill de lligar les maleïdes tomaqueres. Podeu rellegir-ho de l’agost i el setembre de l’any passat per recordar-ne els detalls.

En Gabriel va agafar perspectiva tot just emprendre el vol. Els arbres no li deixaven veure el bosc, vaja, les tomaqueres no li deixaven veure l’hort.

En el cas d’en Raül el soroll ambiental i l’excés d’informació no li permetien processar tot el que li entrava al cervell i al cor. Ara, reclòs en aquest món subterrani, li és més fàcil concentrar-se, rumiar i pair la gran quantitat d’inputs que l’havia atabalat.

La qüestió és que ara ho veuen tot molt més clar. Des de fa un any, en aquest nou estadi, comencen a entendre el nostre món. A bones hores, ara que no hi poden tornar, o això és el que creu tothom.

En Ramon és qui me n’ha tingut al dia durant tot aquest any, ell d’alguna manera inabastable per mi hi està en contacte i al corrent. En Ramon però, no pot explicar-ho a tort i a dret, amb la seva fama de somiatruites i tocat de l’ala, a fe de Déu que no se’l creurien. És per això que m’ha demanat en confiança que ho expliqui jo, que com que faré veure que tot és inventat, podré desgranar els fets sense que em titllin de boig i m’apedreguin pel carrer.

M’ha promès que quedarem tots quatre, una nit allà a les hortes. Discretament, una nit que jugui el Barça, la farem petar i els direm que tothom els enyora molt, encara que no sigui del tot veritat. Ells ens diran com els va, i prendrem notes de la seva nova clarividència. D’aquesta manera, quan es torni a fer de dia i cadascú torni a la seva realitat, en Ramon i jo tindrem bones eines per governar el trencaclosques informatiu i emocional que portem al damunt.

En successives trobades els farem consultes, ja concretes sobre el que ens amoïna. En Gabriel i en Raül s’hi han ofert, els engresca la idea de ser més útils al món ara que ja no hi són que no pas quan hi eren. En Ramon i jo farem de vectors per canalitzar les seves aportacions.

El nostre entorn se sorprendrà del nostre sobtat encert en tots els temes, però sobretot haurem de mantenir el secret al màxim i atribuir-ho tot a la casualitat o la inspiració.

És clar que si dic que és ficció pura, tinc carta blanca.

Tot i que és força improbable, si sobtadament em trobeu coherent i encertat en les nostres futures converses ja sabeu a què atribuir-ho.

A en Ramon no li feu ni cas. Creieu-me a mi, que us juro que tot és inventat. No tinc cap ganes d’anar a la foguera.

Silvestre Entredàlies

POTSER TENS RAÓ, EUDALD

L'Aitor treballa en un servei tècnic de reparació i manteniment d'ascensors. Ja fa setmanes que amb la “quadrilla” d'amics parlen d'anar als Sanfermines. Aquest projecte en comú ha anat reforçant el seu sentiment de pinya. El seu cap, a la feina, els concedeix tres dies de festa a compte de vacances. N'està molt del seu equip. Són responsables, complidors i s'ajuden els uns als altres. S'ho mereixen, que vagin a Pamplona, són joves i s'han d'airejar.

Els de casa, dona i dos fills el trobaran a faltar, a l'Aitor. És un paràs i un marit atent i enamorat. Ell també els enyorarà encara que sigui fora només cinc dies.

A les poques hores de ser a Pamplona ja estan del tot ambientats. Les xistorres, les truites de bacallà, els “zuritos” de cervesa, i sobretot, els “txatos” de vi de Rueda. Això sí que ambienta. Apa, de bar en bar i de Rueda en Rueda. A l'”encierro” del primer dia hi entren una mica espantats, però el segon, ja corren segurs d'ells mateixos. Fins i tot en Xabier toca el llom d'un dels “cabestros” en plena cursa.

Se senten forts, vius, capaços de tot. Amb uns braços com pernils i uns clatells com frontons corren per Estafeta. Centenars de parells de collons, d'home i de toro, deflagren testosterona i adrenalina. Durant dos minuts allò és un riu suprahormonat. No es pot estar més a prop de la mort, no es pot estar més a prop de la vida.

Ara i aquí ni saben el nom de la seva filla petita ni es preocupen per si la nova medicació del seu pare senil és l'encertada.

I altre cop de bar en bar i de Rueda en Rueda. La seva coctelera interior va emulsionant el combinat perfecte d’hormones, festa i alcohol. A cada taberna que entren, a cada barra que es recolzen els repten més i més samarretes blanques. Samarretes mullades, inflades a no poder més. Samarretes a punt de ser foradades pels parells de mugrons que empresonen, que burxen com els pitons d'un Miura. La “quadrilla” atàvica cada cop està més encesa. I llavors, en el moment àlgid de bogeria primitiva, se’ls creua una “vaquilla” escapada del seu ramat, que explosiva, va cap al lavabo, obrint-se pas cornejant amb la samarreta i llançant flitades de feromones. En el cervell dels de la “quadrilla” ja se'ls apareix acotant-se a la tassa amb les calces a mitja cama. El Xabier, com el líder d’una manada de gossos assalvatjats, fita els ulls dels seus gregaris que capten el missatge a l'instant. Són un equip perfecte d'atac. Ells vigilen la rereguarda, el líder traspassa la porta darrere la presa fàcil per rematar la feina. El que va passar allà dins ja vàreu llegir-ho als diaris.

L'endemà, rebombori a les xarxes socials, condemna unànime de la societat i multitudinària manifestació de condemna.

I després de tot això, em pregunto quin és el veritable Aitor, quin és el veritable Xabier? El que dimarts acotxa la seva filla que té un malson a mitjanit, o el que dijous depreda una noia en un bar?

El que està encorsetat per les normes de la civilitat, per l'entorn familiar i social, o el que s'allibera de condicionants ajudat per l'alcohol, la festa i l'anonimat?

Potser té raó l'Eudald Carbonell quan afirma que encara no som humans.

 

Silvestre Entredàlies

EM FA POR QUE SIGUI VERITAT

Les crisis en l'economia mundial són cícliques i no ens hem de preocupar, tal com arriben, marxen.

Aquesta és la màxima que ens han anat inculcant durant aquest període. I, sobretot, el que ens volen deixar clar, és que aquesta sèrie no té fi, i el mecanisme es repeteix “ad aeternum”. Que nosaltres no cal que ens capfiquem ni que tinguem cap ocurrència, que ens en trauran com sempre ens n'han tret.

Ho pontifiquen els experts acreditats, de reconegut prestigi, santificat per les altes institucions. Amén.

 

Però als inicis de la crisi actual, alguns teníem una esperança i vàrem anar forjant una il·lusió. Feia temps que ens adonàvem que el camí emprés a tota màquina pel gènere humà només ens conduiria al desastre si no reaccionàvem a temps. L'esperança i la il·lusió eren que aquesta crisi, que començava llavors fos la última de la sèrie de crisis modernes, la que portaria a un inevitable, i a criteri nostre, inajornable i volgut, canvi radical de model. El planeta, tal i com el coneixem nosaltres, està al límit del col·lapse. És del tot urgent la implementació d'un nou model post-petroli, inspirat en la estabilitat del model pre-carbó, la tecnologia actual i desenvolupable ho permetria sense tornar a la cova, ni molt menys. Aquest canvi radical de paradigma no s'adoptaria per filosofia, per generositat o altruisme vers la natura i els altres éssers, si no per pur egoisme d'espècie, per supervivència.

 

M'explicaré. Durant tota la humanitat, l'home ha consumit la energia al mateix ritme que es creava amb l'ajuda del sol, al planeta. Els arbres fixaven CO2 en la seva fusta i nosaltres l'alliberàvem a l'atmosfera en cremar-la, en forma de llenya o carbó vegetal, i n'aprofitàvem la seva energia calorífica. Al mateix ritme. L'energia mecànica que preníem dels animals també provenia de les collites de farratge i gra que eren adobades amb els fems d'aquestes bèsties. L'aliment obtingut d'altres animals i de l'agricultura (energia al cap i a la fi) seguia la mateixa pauta. Tot en un cicle estable anual, o com a molt, plurianual.

No es consumia més energia, ni s'alliberava més CO2 del que el sistema era capaç de produir i fixar en aproximadament el mateix període. Simplement per què no en teníem més a disposició.

En començar a cremar carbó mineral i posteriorment petroli, aquest cicle compensat anual o plurianualment es va trencar, per sempre. Aquests combustibles fòssils acumulen energia i CO2 fixats fa milions d'anys. Estaven segrestats, immòbils i no formaven part del cicle en equilibri.

En malbaratar aquestes reserves estem causant un doble perjudici al planeta. Per una part estem exhaurint en poc més de cent anys uns estalvis energètics que no hauríem de tocar. En tot cas ens hauríem de repartir entre milers de generacions, encara que siguem nosaltres que hem descobert aquest enorme tresor. Per altra part estem alliberant també en un període curtíssim de temps el CO2 format i retingut al llarg d'un espai llarguíssim de temps. El desequilibri atmosfèric està començant a tenir unes conseqüències perillosament incertes.

Em fa por que sigui veritat el que prediquen a tort i a dret, que s'ha acabat la crisi. Em fa por, per que n'haurem sortit en fals i la propera serà immediata i pitjor. Com més tard aprenem la lliçó amb més sang haurà d'entrar.

Mentrestant, en petits i minoritaris corpuscles, es va forjant el pensament i els mecanismes de transició a un món sense energies fòssils, amb l'empenta de les modernes energies renovables. Aquests seran els fonaments d'una nova humanitat. Treballem-hi de valent.

Silvestre Entredàlies

NURIETA...?

En Pere Fornesa estava en aquella edat en la qual les noies tornen a existir als ulls dels nois, i ells per a elles.

La Núria va començar a anar darrere en Pere, li anava llançant els seus tendres encanteris. Els amics li deien: ”Pere, no badis, la tens al pot.” Des de l’edat madura, aquests episodis ens semblen foteses, però quan se n’és protagonista són el més important del món.

Tot i això, en Pere no estava receptiu. No podia dedicar part dels seus pensaments, de les seves voluntats i reflexions, cap al camí que li proposava la seva amiga. La Nuri va ser inoportuna al no respectar la seva total immersió en el joc de la FIFA de la  Play Station.

I, és clar, la Nuri es va haver de refer del disgust i buscar-se’n un que no tingués consola.

Més endavant, a en Pere va arribar-li l’edat d’anar encarrilant els seus estudis, i de madurar les seves preferències acadèmiques. Per això cal rumiar, cal proveir-se de períodes lliures d’interferències externes per reflexionar. Però ell estava absorbit pel Facebook totes les hores del dia. No en va treure l’aigua clara. Malgrat que ni la dissenyava ni la controlava, la seva vida va anar tirant endavant, ben bé d’esma.

Estranyament va sortir-li una feina, una bona feina. Ja sabeu com n’és de difícil un fenomen tan paranormal. Ell només havia de fer un petit curset previ, i la feina seria seva. Però havia de tenir-ho clar, dedicar-hi concentració i una mica de constància. No ho va aconseguir, no parava d’enviar i rebre whats-apps.

I aquí el tenim, als seus trenta tres anys i sembla un nen. Això si, és feliç a la seva manera. Ara fa uns dies estava absort seguint sèries per internet. Va ser llavors que tot va succeir.

Aquell seguit de decisions importants que havia d’haver pres al llarg de la seva existència van anar quedant-li dins el cervell, d’alguna manera no havien desaparegut, constaven com a “pendents”. Es van quedar allà fent cua, esperant el seu moment, com aquell que espera torn a la peixateria. Ja sabeu que la ment humana és molt complexa i els seus mecanismes força desconeguts.

En Pere va tenir la mala sort de  patir un atac d’hèrnia discal furibund que el va deixar clavat al llit. I com que les desgràcies mai venen soles, una tarda de tempesta va fer que es quedés sense llum a casa. Sense llum, sense televisor i sense internet. I per postres, sense bateria al mòbil. I ell allà, garratibat.

Va quedar-se sol amb els seus pensaments. Per primera vegada en molts anys va gaudir, o patir, d’unes hores per reflexionar sense interferències externes. I les seves decisions pendents l’assetjaven des de dins. Van aprofitar l’ocasió que tant havien desitjat. Segons el metge el fet que ara us descriuré va tenir alguna cosa a veure amb la forta medicació pel dolor que s’estava prenent. El cas és que en Pere, amarat de suor, i després d’una estona de forta activitat cerebral (cosa desacostumada en ell), va proferir alta i clara una curta frase. Va fer un gall indubtablement adolescent, tot preguntant: “Nurieta, vols sortir amb mi?”.

 

 

Silvestre Entredàlies

NI POC NI MASSA


En més o menys grau, tots som infeliços i ignorants.

Hi ha gradacions en el fet de ser infeliç, com en el fet de ser ignorant.

Les podríem classificar en: gens, poc, mitjà, bastant, totalment.

El mercat ja fa temps que té calculat quin dels graus d’infelicitat necessita en els seus clients, per què siguin unes autèntiques màquines del consum. El grau és: “bastant”.

A la política mediocre li costa més entendre el seu entorn, per raons que ara no entro, però també ha entès quin tipus d’ignorància li fa falta entre la ciutadania (anem al gra, entre els votants). Ja sap també quin grau d’ignorància li convé per tal de governar còmodament, sense revoltes, i satisfer a l’hora els mandats del mercat. El grau d’ignorància necessari en la població és, també: “bastant”.

De manera que si ens sentim bastant infeliços i som bastant ignorants podem concloure que estem perfectament integrats, i som una bona peça dins el conjunt. Consumirem bé i votarem adequadament.

I com és fàcil de comprendre, un tema tan crucial no pot deixar-se en mans de l’atzar, la genètica o de les circumstàncies sobrevingudes de manera espontània sobre cada individu.

Tenint a mà eines potents com la publicitat, els mitjans de comunicació, i en últim extrem, la legislació seria ruc no fer-les servir. Al cap i a la fi és per un bé comú, pel progrés i el benestar.

No és casual el grau d’afectació que ens provoquen les generalment males notícies que rebem. La mort de centenars d’immigrants camí de Lampedusa o la mort amb ballesta d’un alumne al seu professor. Si ens afecta massa i ens sentim molt infeliços, no sortirem a comprar ni tindrem ganes d’anar de creuer ni de canviar-nos el cotxe. Si les desgràcies ens rellisquen i ens sentim feliços i en pau tampoc tindrem necessitat de reconfortar-nos amb l’ajut de la targeta de crèdit.

La programació televisiva ens ha de portar cap a una lobotomia mesurada, ens ha de buidar el cervell amb la justa mesura, fins al “bastant” ignorants. El punt precís que ens torna passius. Aquest és el tractament a curt termini. 

Per al llarg termini ja està la legislació en matèria educativa que va fent el seu camí. Això farà que votem el que calgui que votem, quan toqui, i que mentrestant els deixem fer. La política ens ha de provocar el fàstic suficient per no entrar-hi. Però tampoc massa, per no revoltar-nos.

 

Però sempre hi ha un petit grup que escapa a la teràpia. Així que si us sentiu que raoneu prou bé, i sobretot si us sentiu feliços, sou un ull de poll, una pedra a la sabata. Sou dissidents incòmodes.

Només amb intel·ligència, i sobretot des de l’optimisme i la felicitat serem capaços de fer canviar en positiu aquesta realitat que ens envolta.

Hem de veure’ns amb força de fer el camí de retorn. I deixar de ser només consumidors-votants i tornar a ser éssers humans complets.

 

S'acosta el cent cinquantè aniversari d’El Centre, Ateneu Democràtic i Progressista de

Caldes de Montbui. I em fa pensar en el seu lema, la cita de Josep Anselm Clavé:

Instruïu-vos i sereu lliures,

associeu-vos i sereu forts,

estimeu-vos i sereu feliços.

 

Silvestre Entredàlies

ELS 8 DEL PARLAMENT

 

Ja fa gairebé quatre anys dels fets del quinze de juny de 2011. Aquell matí, al Parlament de Catalunya hi havia sessió plenària. S’havien d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, els anomenats pressupostos de les retallades. Dues setmanes abans s’havia desallotjat els indignats concentrats a la Plaça Catalunya.

La polèmica actuació policial que posà fi a l’acampada va provocar 200 ferits entre els concentrats.

Indignats, desallotjats i atonyinats. Aquest era el context en el qual  aquell matí de juny s’havia convocat una acció a les portes del Parc de la Ciutadella amb el lema “aturem el Parlament”.

Vint dels participants detinguts varen ser jutjats ni més ni menys que per la dubtosa institució de l’Audiència Nacional, els va absoldre en veure’s impossibilitada per sostenir que els detinguts fossin els autors de les accions concretes que es jutjaven.

Fiscalia, Manos Límpias, Generalitat i Parlament varen recórrer la sentència. Ara, el Tribunal Suprem, sense noves diligències, condemna a vuit dels vint acusats a tres anys de presó per delicte contra institucions de l’Estat. I qualifica els fets de violents.

La sentència de l’Audiència Nacional cercava la justícia, i en no poder identificar els autors, deixa els delictes impunes, evident.

En la segona sentència, la del Tribunal Suprem, sembla que el que es busca, més que la justícia, és la revenja, l’escarment. Castiga els fets en general, sobre les espatlles que té a mà, dels caps d’esquila, en siguin o no els autors dels actes concrets que es tractaven. I fent ús d’un procediment ben poc ortodox, per dir-ho suau.

I pel que fa a la qualificació dels actes con a violents, si ens posem en situació d’aquelles dates de precarietat en augment, de desnonaments creixents i de retallades dràstiques, es pot afirmar que en aquella jornada hi va haver violència? On són els cotxes bolcats, els contenidors cremats, els comerços saquejats? No fotem. Els manifestants no van tocar ni un pèl a ningú.

L’Estat actua en nom nostre. I és així com condemna desproporcionadament a tres anys de presó a vuit conciutadans que el que volien era millorar la nostra societat. I els condemna sabent que potser són innocents.

 

Quan el poder es troba legitimat i recolzat pel poble no li cal alçar-los la veu. Ni fer aquestes demostracions d’autoritarisme. En el moment en què el poder  força les seves pròpies normes per actuar contra els ciutadans, mostra la seva debilitat.

La bèstia se sent ferida i acorralada. Ensenya les dents. La bèstia sembla que digui amb aquesta sentència: qui vulgui jugar a fer-me pessigolles, a partir d’ara, el nou reglament és que jo me’l salto quan vulgui. Qui es manifesti, qui surti de casa quan hi hagi convocada  alguna concentració o acte a la via pública ja sap a què s’exposa, a falses acusacions que els poden dur fins i tot a la presó.

L’avís està fet. Estem en lluita i això no és un videojoc. L’Estat es legitima a provocar baixes ostentosament injustes entre els seus vassalls. Preneu-ne nota, i sobretot, foteu-vos.

 

 

Silvestre Entredàlies