SANT ANDREU I EL CADENAT    

                                                                         

Les ciutats grans ofereixen als seus ciutadans  o estadants situacions, vivències i oportunitats francament gratificants. Existeix, però, en les grans viles, i molt més en les grans ciutats el fenomen de l’anonimat dels seus habitants. Aquesta condició l’aprofiten alguns individus per comportar-se de manera recriminable. Afegeixen hostilitat al conjunt de sensacions emeses per la ciutat.

Un dels fets que, en aquest sentit em crida l’atenció i m’afecta és la manera exagerada en què els ciclistes de Barcelona es veuen obligats a lligar i encadenar els seus delicats vehicles si no volen que desapareguin ràpidament.

És així com, estant de visita a Florència m’he fixat en com de tènues i simbòlics són els cadenats de les bicicletes. No els cal tampoc lligar-les a un arbre, fanal o aparcament ciclístic. Simplement aparcades damunt el cavallet o recolzades en una paret, un cadenat gairebé de joguina passat per la roda de davant és garantia suficient per trobar la bicicleta just en el lloc i condició on l’havien deixada.

Dons bé, acabada la breu estada a Florència, aquella mateixa nit vaig somniar que emprenia un viatge per tal de trobar una ciutat on establir-me. Així com Sant Andreu anava amb el rem a coll, buscant un lloc on ningú sabés ni de rems ni de mars, jo anava de ciutat en ciutat amb un cadenat de bicicleta a la mà, entrant a preguntar a les ferreteries si sabien què era aquell estri.

Durant el meu periple vaig anar a parar, entre moltes, a una vila de mida mitjana de la Toscana. Al primer moment vaig emocionar-me en veure bicicletes sense lligar. Però uns homes que la feien petar a la plaça em van aclarir el meu miratge. Pel que explicaven, alguns espavilats i galvanosos vilatans tenien per costum utilitzar les màquines d’altri per als seus desplaçaments, deixant-les en un altre punt de la ciutat. Per mandra de pedalar, un cop la bicicleta en qüestió havia anat a parar als carrers més baixos de la vertical orografia de Certaldo perdia tot interès per aquests picarescos ciclistes. De ben segur que en alguns avantpassats d’aquests elements va inspirar-se Bocaccio, fill d’aquesta vila per escriure els contes del Decameron.

Més en davant, en una altra fase del meu somni va aparèixer un personatge per dir-me que a la part nord de la costa adriàtica italiana trobaria una ciutat on em seria francament difícil trobar una bicicleta lligada. Tot just en arribar-hi, vaig adonar-me que aquest capsigrany m’havia ben bé aixecat la camisa doncs era clar que no trobaria bicicletes lligades, ni tampoc deslligades, la cuitat era Venècia, on aquests vehicles son tan inútils i exòtics com una nevera a Groenlandia.

Tots hem experimentat la sensació que mentre anem despertant, els somnis van transformant-se en menys creïbles, més absurds i irreals. Aquest que us he explicat també va sofrir aquesta lògica mutació. Però malgrat tot, ben despert i conscient, seguiré observant a les ciutats allà on vagi els cadenats de les bicicletes que em parlaran de la qualitat de la convivència i del grau de respecte i confiança que es professen i es mereixen els seus ciutadans entre si.

Silvestre Entredàlies