EN GENÍS

En aquestes dates, i després d’un hivern rigorós i llarg, és fantàstic gaudir de l’esclat de la natura. El xisclar de l’oreneta i la prunera que floreix ens encomanen d’optimisme, ens fan tornar a la vida.

Arraconem bufandes, jerseis i franel·les com si ens espolséssim les fulles seques i les melancolies de l’hivern.

És en aquestes circumstàncies i amb aquest esperit que em retrobo amb antics companys i amb vells amics en l’anual i enèsim ritual de la Calçotada. Allà cremem els eixarreïts sarments, plens d’hivern, per brindar de fit a fit amb el nou sol. Ens baixa coll avall aquella salsa que presagia tot el bon temps que tenim per davant.

Retrobant les primitives graelles, que ens han esperat pacients tot un any, i passant-les pel foc (per allò que té més de ritual que de higiene) en Genís m’ha dit:

-          Silvestre, cal anar a buscar gel pel vermut, m’hi acompanyes en un cop de cotxe?-

És clar que l’acompanyo. Ara només ens veiem aquest dia en tot l’any, però hi va haver un temps, temps d’estudiants, que estàvem junts totes les hores del dia. Amic dels seus amics, entusiasta, preocupat pel seu entorn, sempre donant un cop de mà. En aquestes fugaces i esporàdiques trobades, ell és el de sempre. Hagués anat amb ell a la fi del món a buscar gel.

Però molt abans d’arribar-hi, prop ja de la benzinera, ha estat quan he perdut el meu Genís, he vist ben clar que ja no aniré amb ell a la fi del món.

Disposant-nos a entrar en una rotonda ens hem trobat amb un cotxe que, ben lentament, hi circulava en sentit contrari. Era un home gran, amb expressió desvalguda, per més que obrís els ulls no albirava referències que el tornessin a la realitat. Més que perdut se’l veia desorientat. És llavors quan en Genís m’ha caigut als peus.

L’amic que jo tenia, hauria estat pacient, (en cap moment hi ha hagut cap perill) s’hauria fet càrrec de la situació de l’home, i fins i tot potser miraria de parlar amb ell per veure si es trobava bé i podíem fer alguna cosa per ell. Lluny d’això, en Genís s’ha abraonat amb el seu enorme quatre per quatre damunt del cotxet, proferint-li tot tipus d’insults, cagaments i desmesurades inflades de vena. Quan s’ha considerat prou descarregat de prepotència i ha humiliat suficientment a l’avi, ha seguit parlant amb mi amb total amabilitat, com si res no hagués passat, ha parlat dels nostres projectes, de les nostres coses, del vermut, del gel.

Tots tenim alguna cosa de Genís?

Potser encara som aquells animals tribals i territorials que tracten els seus amb guant de seda i veuen als altres, els dels altres clans, com enemics amb qui cal enfrontar-se ferotgement per la mera supervivència.

Si és així, si no podem treure’ns aquesta animalitat del damunt, al menys hauríem d’entendre que el nostre grup, la nostra pinya, ja no és la tribu, el mas o la vall. Ara el clan és tota la terra. Potser quan entenguem això, els Genissos es comportaran amb tothom com ho fan amb els amics, com els recordàvem de joves, i no hi hauran conflictes ni a petita ni a gran escala.

Digueu-me altre cop utòpic i altre cop us diré que el que és utòpic és pensar que podem continuar com fins ara.

Silvestre Entredàlies