QUINA PAU VOLEM?

Fa pocs dies, i gairebé simultàniament, a Barcelona van tenir lloc dos esdeveniments de caire ben diferent en l’àmbit del foment de la pau.

Coincidències i paradoxes van fer que aquests actes es fessin en dos punts que van ser clau durant molts anys per a exercir un violent control militar sobre la població civil de Barcelona. Aquests enclavaments són: el Castell de Montjuïc i l’antic arsenal de la Ciutadella, actual Parlament de Catalunya.

El fet del quinze d’abril va ser l’aprovació dels estatuts del Consorci que gestionarà el Centre per la Pau del Castell de Montjuïc, amb una participació qualitativa i determinant del Ministerio de Defensa, en tant que formarà part en un 20 % de l’esmentat centre i ostentarà la vicepresidència primera del seu govern. I on a més, no hi ha cap representació del moviment per la pau a Catalunya.

El Centre comptarà amb una exposició permanent sobre les “missions de pau” en què participa l’exèrcit espanyol, on es veurà com un cos dissenyat i dotat exclusivament per a fer la guerra ara és de cop i volta artífex de pau, exportador d’harmonia i expert en mediació de conflictes.

El segon dels actes, dos dies després, el disset d’abril, es va celebrar al Parlament de Catalunya una jornada internacional per al foment de la pau, organitzada per NOVA. Aquesta trobada va comptar amb la participació entre altres, de Anwarul Chowdhury, antic sotssecretari general de les Nacions Unides; Kai Fritjof Brand Jacobsen, portaveu de la Xarxa Europea de Serveis Civils de Pau; Mel Duncan, director executiu de Nonviolent Peaceforce; Federico Mayor Zaragoza, president de la Fundació Cultura de Pau i exdirector general de la UNESCO. Aquesta jornada va tenir com a objectiu la reflexió per tal de trobar la manera de construir, a casa nostra uns Serveis Civils de Pau, inspirats en la feina feta i l’experiència d’organitzacions internacionals ja consolidades com són No Violence Peace Force o les Brigades Internacionals de Pau.

Són aquestes dues maneres oposades d’entendre la construcció de la pau; la primera, basada en les armes, en la imposició, la presència violentadora i la militarització; la segona basada en la paraula, la pedagogia, l’acció pacificadora i la civilitat.

La primera justifica el manteniment de les estructures dels exèrcits, que són, no ho perdem de vista, per a fer la guerra, no la pau, insisteixen en mètodes antics i contraproduents, en afegir benzina al foc.

La segona creu, assaja i experimenta en mètodes basats en llimar diferències entre les parts enfrontades, en trobar punts en comú, sinèrgies.

Aviat, com a ciutadans-contribuents que som ens tocarà fer la declaració de la renda, i allà és on tindrem l’ocasió anual de proclamar ben clar i mitjançant la nostra col·laboració monetària a favor de quin model de construcció de la pau volem.

Podem fer la declaració de la renda com Déu (o el Ministerio de Hacienda) mana i contribuir així amb part dels nostres impostos al manteniment de l’exèrcit espanyol o bé podem optar per fer OBJECCIÓ FISCAL A LA DESPESA MILITAR, deduint explícitament la part dels nostres impostos que anirien al Ministerio de Defensa, reorientant-los a la ONG que millor considerem.

(Trobareu informació pràctica sobre l’objecció fiscal a www.justiciaipau.org/siof/)

Silvestre Entredàlies