TORNA LA PREGUNTA

No fa pas gaire, mandataris internacionals es van reunir a Roma en la Cimera contra la Fam, auspiciada per la FAO. Sílvio Berlusconi n’era l’amfitrió, i d’aquesta manera tant elegant eludí un dels seus judicis del què n’era l’acusat aquell mateix dia.

Heu de saber que, a part d’ell, cap dels altres caps d’estat o de govern del G 8 va acudir a la cita.

Aquestes absències xulesques, aquest fracàs estrepitós de la cimera ha tingut un escàs ressó periodístic.

La mateixa setmana el vicepresident català anunciava la decisió de retallar en un 21% el pressupost del Govern destinat a Cooperació. Aquest any serà el 0.41 % del PIB (ben lluny del famós i promès 0.7 %). Les raons van ser que s’han de retallar partides i que amb la crisi hi ha altres prioritats; com si als països receptors no els afectés la crisi.

Gairebé no s’han alçat veus, tret de les habituals, en contra d’aquest insult a la justícia social.

 

Com és que no ens revoltem? Doncs bé, l’estratègia per prevenir-ho és doble:

Per una part, fa ja molts anys que ens ensenyen per la televisió, mentre sopem, aquells nens del color de la caoba, bracets de filferro, panxuts, amb els ulls esbatanats on les mosques fan festa; els veiem amb una sonda al nas o penjats d’una balança. I ens fan llegir que cada dia que passa en moren disset mil per desnutrició.

Paral·lelament ens inculquen que aquesta realitat de cap manera està connectada amb la nostra, que són calamitats que els cauen del cel. I sobretot, que ens és del tot impossible fer res per canviar-la.

L’estratagema és un èxit. Amb la doctrina ben apresa, nosaltres solets ens obliguem a oblidar ràpidament el tema ( no som superherois ni tenim el cor de formigó), girem cua, per pura estabilitat emocional.

Per fer desaparèixer de la nostra ment les imatges esgarrifoses i el sentiment d’impotència, correm, fugim, gairebé segur, consumim. Ja hem arribat a l’eina amb la qual ens diuen que hem de perseguir la pastanaga de la felicitat material. És l’eina amb la que sense èxit mirarem d’escapar de la inculcada frustració. El consum irracional.

Amb aquest afany infantil farem més gran alguna multinacional de les que cada cop més, sembren misèria i fam al Sud per collir ostentació i obesitat al Nord.

La meva reflexió és també doble:

Distanciem-nos tant com puguem de les imatges colpidores, l’única cosa que ens provoquen és rebuig i el necessari distanciament. A l’hora hem de buscar connexions entre les nostres actituds, els nostres hàbits de consum i alimentaris, i el sistema productiu de les grans corporacions agrícoles en aquelles zones castigades. I d’aquesta manera i sobretot, sempre en sentit positiu, deixem de ser part del problema, en la mesura del possible. Trobarem la manera, de ben segur.

Permeteu-me, doncs, per acabar, només dos versos de Miquel Martí i Pol.

Torna el Nadal i torna la pregunta

Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb el gest afavorim la guerra?

Amics, ens veurem a la Missa del Gall i a la Cavalcada de Reis, però si esteu malalts o delicats, podreu seguir en directe aquests esdeveniments a Ràdio Palau, sempre per vosaltres al peu del canó, fent poble; o no?

Silvestre Entredàlies