DIGNITAT, EINA BÀSICA

Una flota d’ajut humanitari per a la Franja de Gaza va ser assaltada per les forces de seguretat d’Israel en aigües internacionals amb un resultat d’almenys una desena de morts.

D’aquests fets en fa unes setmanes, i als diaris ja no hi tenen cabuda. En canvi, els cooperants assassinats per un escamot de servidors públics són ben morts i ho seran per sempre més.

L’Estat d’Israel demostra davant un important desplegament mediàtic mundial que és capaç de perpetrar, i que perpetra, actes de pirateria i terrorisme contra un conjunt d’ONGs en aigües internacionals. Què no deu fer a diari, doncs, a la Franja de Gaza i  contra la població palestina, protegit pel seu hermetisme informatiu?

La situació geoestratègica del territori d’Israel i el seu poder en les finances europees i nord-americanes li dóna la força per fer el que els doni la gana, i per passar-se per l’engonal totes les resolucions que l’ONU sigui capaç d’emetre fins el dia de la seva dissolució.

L’excusa, la patent de cors, els ve d’aquesta versió covarda que fan servir de la llei del talió, on ataquen a tercers (curiosament més dèbils) per les ofenses rebudes per part d’uns executors que ja ni existeixen.

Amb l’atac a la flota humanitària, Israel etziba una lliçó als cooperants, un avís per a navegants. Que sàpiga tothom el pa que s’hi dóna. També és un intent de mantenir l’obstinat bloqueig, l’ofec físic i moral a la població palestina. Però la victòria més important que Israel s’estan emportant ve, al meu entendre, com a conseqüència de la previsible i tèbia reacció de les autoritats internacionals.

És en aquest deixar fer de la UE, d’Estats Units i de l’ONU, on aquests organismes insulten les víctimes, perpetuen la malaltia de l’agressor, i buiden de dignitat l’impotent ciutadà cada cop més mal representat per les seves autoritats.

En tan que representants nostres, l’ opinió de les institucions esdevé la nostra paraula, la seva complicitat és la nostra vergonya, la seva inacció és el nostre vistiplau.

És complicat exigir res als nostres representants des de la poca dignitat que ens queda, ells ens l’han anat prenent. Com més ens en despullin amb les seves actuacions poc ètiques, menys autoritat moral tindrem per reconduir la situació.

Potser està arribant el moment de cercar nous canals d’acció, nous agents de representació, i fer la nostra, al marge de la línia oficial. Per dignitat, caldrà que reneguem de la seva representativitat, deixem-los sols.

Busquem l’autoestima per altres bandes, lluny dels freds murs de l’ ONU i la Unió Europea.

Hi ha molts camins per tornar a ser persones com cal. Busquem-los lluny, o a prop, en qualsevol àmbit i dimensió podem trobar on i com recuperar les forces.

Quant haguem recuperat l’amor propi i l’orgull, podrem treballar per un món millor. No abans.

Cadascú trobarà la manera, de ben segur. Treballeu-hi i ja m’ho explicareu.
No cal ser herois, però  podem fer que els que moren per causes justes no ho facin de franc.
Tinguem-los sovint presents dins nostre; i que puguem mirar-los als ulls amb el nostre modest dia a dia.

Ara, al 91.7 del dial sento un i altre cop aquella melodia que emetia la nau espacial en la pel·lícula d’”Encuentros en la tercera fase”. Percebo que volen comunicar-se amb nosaltres, però no s’entén un borrall. En fí, paciència i fe, terrícoles!

Silvestre Entredàlies