DESCONNEXIÓ

Mira que s’hi està bé, aquí a la platja, de nit amb la canya parada. El cel estelat, la salabror de la brisa.

 Veig de lluny les lamparetes dels vaixells i m’acomboia el mantra de les onades. Els pensaments es van esvaint i les preocupacions són cada cop més desdibuixades.

Us he de confessar que per tal de no ser molestat en el meu èxtasi, no he posat esquer a l’ham, no fos cas que una llíssera xafardera o un marbre tastaolletes quedessin enganxats, punxant així la bombolla de serenor que m’embolcalla.

Mentre jo sóc a la platja intentant la no-existència, altres ho proven amb diferents mètodes. N’hi ha que, instal·lats a la taula del menjador, munten un Juan Sebastian Elcano, altres enlluernats per la pantalla de l’ordinador, segueixen sèries i sèries de televisió; fins i tot n’hi ha que aprofundeixen en coneixements futbolístics actuals o històrics.

 

La prosaica realitat, el dia a dia proper o global, se’ns fa feixuc i ens atabala;  és ben humana la necessitat d’ evasió temporal si no volem comprometre la nostra salut mental i anímica.

Jo crec que en gran part faig aquesta pausa de la canya i la sorra conscientment i per voluntat pròpia. Però, també penso que hi ha molt d’interès en els sectors que tallen el bacallà per tal que aquestes aturades que fem tots plegats s’allargassin i s’intensifiquin al màxim.

Potser els que mouen els fils de la societat, i que volen seguir ells sols movent-los, ens voldrien sempre desconnectats.

Alguns intenten lobotomitzar-nos o bé sotmetre’ns a una mena de coma induït amb tota mena d’eines més o menys clares.

Pel que hem de vetllar tots plegats és per seguir governant l’interruptor de les nostres desconnexions, i que ens serveixin per agafar perspectiva i embranzida, i que en el moment que decidim que ja n’hi ha prou de reflexió i de descans, quan decidim que tornem a la càrrega, no trobem una mà més forta que ens impedeixi accionar l’interruptor. Una mà que ens mostri què bé i què tranquil s’està sense Telenotícies, sense primes de risc, plans d’austeritat, índex de solvència.

I és que a fe de Déu que s’està bé només mirant el mar!

No cal que us digui que no em fa cap il·lusió saber què opina Obama de la crisi, ni veure la bona cara que fa Dominic Strauss-Kahn, tampoc vull saber com està la borsa o el deute grec, ni com evolucionen les lesions dels jugadors del Barça.

Malgrat tot, plegaré la canya i el tamboret, m’espolsaré la sorra dels peus, i determinat, tornaré. Cal que torni a engegar el sentit crític, de millora, la capacitat d’indignació i de resposta. Que sàpiguen que, encara que tard, n’hi ha un altre que es reincorpora amb les piles al màxim. La tardor serà complicada, cal ser-hi, cal no seguir-los el joc de l’aïllament en què ells ens volen. Cal sortir del capoll, ja podem volar.

I recordem que si lluitem podem perdre, però si no lluitem, estem perduts.

Silvestre Entredàlies