FELICITATS A LOKARRI

A les set del vespre i un minut la ràdio m’ha fet aturar l’article que gairebé tenia acabat.

“Anomena i desa” li he dit a l’ordinador. Sembla que el tema africà haurà de quedar-se en el tinter, que dèiem abans.

No és habitual, i mira que ho intento, tractar temes en positiu en aquesta columna. Aquest cop és en positiu, i molt.

En aquest dia històric s’hauran de començar a relativitzar moltes postures.

El blanc ja no serà tan blanc ni el negre tan negre. Això ho han de tenir clar els actors implicats en el procés que comença avui, vint d’octubre de 2011. Aquests actors implicats són exactament tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes bascos.

M’assec a escoltar el degoteig de notícies, reaccions i declaracions, i en general em fastigueja la seva mediocritat i buidor, però això ja és normal en molts dels que els posen el micròfon al davant, no em preocupa.

Amb la ràdio de fons, penso en reunions de veïns, xerrades de bar, classes d’universitat, o  fins i tot trobades familiars a Euskadi on planava aquella desconfiança de no saber a quin bàndol està l’interlocutor. Què diferent serà, poc a poc, a partir d’ara. Tothom sabrà en quin bàndol està l’altre, tots en el mateix. M’agrada pensar que serà així, només caldrà que no es deixin embrutir per intoxicacions externes.

Josep Guardiola va dir no fa gaire que si ens llevàvem molt d’hora i treballàvem fort, als catalans no hi hauria qui ens aturés. Doncs imagineu-vos els bascos.

Ara, diuen que està en mans de les institucions fer la resta del camí, que Déu ens agafi confessats!

Jo, particularment crec que s’ha arribat fins la declaració actual de la banda, no gràcies a les institucions, sinó malgrat les institucions.

Massa sovint i en massa àmbits els nostres representants ens deceben, ens desil·lusiona la seva acció/inacció. Picar la seva porta és picar ferro fred.

El ferro fred se’ns riu a la cara. En anar perdent color i temperatura cada cop el seu eco és més agut, ens reescalfem els muscles i el mall es torna feixuc. És moment de deixar el mall a terra, tornar la peça a la fornal fins que estigui al roig, i altre cop a picar amb les forces recuperades i el cop destre. Fins i tot podem prendre perspectiva, sortir del taller, que ens toqui l’aire i canviar totalment d’estratègia, d’eines i materials per aconseguir el nostre objectiu.                                      

Això és el que fa temps que fa  la Xarxa Ciutadana per l’Acord i la Consulta LOKARRI.

Ells porten molts anys fent un tenaç esforç en la seva promoció del procés imparable cap a la pau i la convivència. Han rebut d’un costat i d’un altre, i allà quan es rep, es rep fort; però tossuts han seguit endavant, convençuts. I gràcies a ells s’ha arribat al punt en el qual ens trobem, i també com sol ser habitual, els del ferro fred es pengen les medalles i els ignoren. Però ja s’ho faran.

Felicito i agraeixo enormement a LOKARRI la feina feta i els encoratjo a seguir treballant sota el menyspreu del poder i l’escalf de molta i molta bona gent.

 

Silvestre Entredàlies