EL TREN DELS GERMANS MARX

La comunitat científica ho té clar. Gaia, la Terra, sobreviurà, al llarg de la seva vida ha patit pitjors plagues que la espècie humana, i se n’ha sortit. Però nosaltres, els causants del desgavell, no està tan clar que sobrevisquem. I si ho fem, en quines condicions, circumstàncies i nombre.

Els abusos energètics, climàtics, socials són evidents i seran catastròfics. La incògnita, si seguim així, només és quin serà el primer element a ensorrar-se i en quin moment es produirà el col·lapse global.

La sensació que tinc és que viatgem en el tren dels Germans Marx.

El tren fa sorolls estranys, espeternega i perd velocitat. Ja alguns, els de vista més esmolada van veure ja fa algun temps que la via té un final proper i que hem de parar la marxa. Els mecànics i maquinistes, l’única cosa que veuen és la seva màquina, hi estan amorrats, preocupats pels esgarips dels rodaments, la pressió dels manòmetres i el rendiment de la caldera. Greixen els mecanismes, ajusten els cargols. No saben fer res més, i això els manté ocupats i fins i tot sembla que preocupats. Cremen més i més fusta desballestant els vagons de cua, els de tercera, no són els seus, consideren.

A hores d’ara, ja fins i tot els mig miops, si pugem dalt dels vagons i mirem endavant veiem que la via, que ha estat prou llarga, s’acaba allà davant. Hem de picar ara mateix l’espatlla dels mecànics, fer-los pujar dalt del vagó, treure’ls-hi el sutge de les ulleres i fer-los entendre que la solució està en frenar el tren immediatament o haurem de saltar de mala manera i que se salvi qui pugui.

Potser, com els mecànics, els amos del tren i la primera classe viatja en els vagons del davant, confien en que seran a temps de saltar, i que la resta del tren (on viatja el tercer, el quart món i altres tipologies) s’estavellarà, deixant el tren descarrilat i malmès sí, però lliure de gent miserable. Caldrà llavors arreglar els desperfectes, desinfectar, cosa que els donarà negoci als de sempre, i ja podran ocupar tot el tren.

Si analitzant la situació i després d’haver-los fet veure la qüestió, per incapacitat o per mala fe, maquinistes i mecànics no volen entrar en raó, ens haurem de plantejar de prendre’ls-hi les eines i el control de la locomotora. Si el que ens interessa és la gent i la Terra, no el tren.

D’altra banda, el fum de la nostra màquina està podrint l’aire. Ja ni queda fusta als boscos, estem cremant el mateix tren per fer-lo avançar. És amb aquestes condicions i per aquest territori per on volem viatjar a tota pastilla cap enlloc?

Arribat aquest moment, el primer que hem d’aconseguir és ésser capaços de mirar de fit a fit la realitat, encara que sigui crua, sense que això ens arronsi l’ànima i ens faci recloure en la nostra closca. Hem de fer que l’adversitat ens doni força. Madurar, arremangar-nos, rentar-nos la cara i amb positivisme i determinació posar-nos a treballar. Podrem aturar el tren si ens ho proposem amb fermesa i constància. Trobarem altres maneres més satisfactòries de fer el nostre camí, i abandonant el vell tren podrem finalment estar en pau amb Gaia.

Silvestre Entredàlies