SI HO SÉ, NO VINC

Som al Togo, en un poble petit prop de la costa, Badougbe, on ja fa set anys que en Kossi Kpomassie va prendre una difícil i equivocada decisió. Bé, la van prendre entre tots, com se solen fer les coses importants en les famílies, en els petits pobles africans, solidàriament i en consens.

La família d’en Kossi era la més rica del poble (cal entendre aquesta posició amb la relativitat oportuna), ell, el fill gran, havia estat el més estudiós de la colla. I a més, fort i sà. El gendre que totes les sogres de Badougbe voldrien a casa.

Però ja se sap que en situacions d’emergència o quan la precarietat s’estantissa, cal estar atent, i quan l’oportunitat esmunyedissa apareix, s’ha d’apostar fort i fer un cop de cap per sortir del pou.

És així com els Kpomassie van vendre tot el que tenien a un xinès que corria per Dakar comprant terrenys, immobles, rucs i someres als que necessitaven diners; i els van invertir tots en un somni. Un somni difícil, ple d’entrebancs, trampes, enganys i màfies. Però un somni al cap  a la fí, és l’únic que els podia treure del ja massa llarg malson.

En Kossi progressaria a Barcelona. Tiraria endavant i els aniria enviant llonganisses d’aquelles amb les que lliguen els gossos a Europa. Tot el poble li estaria agraït, i quan tornés triomfant, carregat de bicicletes pels nebots i veïns, les padrines se’l menjarien a petons.

Aquesta era la il·lusió, però la realitat és una altra per un negre entre cent en un cayuco governat per un mercenari, per un negre entre mil que dormen mig al ras, que recullen ferralla a Barcelona i venen ulleres a Vilassar.

En Kossi no se n’ha sortit. Europa l’ha decebut, l’Europa que no l’ha acollit, la que fabrica les armes amb que els corruptes amenacen l’Àfrica, la que promou les creixents diferències Nord-Sud. Aquesta no és l’Europa que ell havia somniat.

En Kossi no ha tingut cabuda en la nostra benestant i excloent societat. Però ell es moriria de vergonya si ho reconegués davant el seu avi mort, davant els vivíssims ulls d’aquella xicota que el va esperar tants anys en va.

Gairebé tots tenim a casa, sense mirar gaires generacions enrere, aquella maleta de cartró que va venir d’Extremadura o del Pirineu carregada d’il·lusions, amb aquella motxilla plena de misèria i privacions. Podríem doncs entendre perfectament aquesta situació, però sovint no ho fem. Molts tenim sang de l’ immigrant a la Verneda o el refugiat a Port-Vendres.

Fins aquest punt res no ha canviat, l’engany es cronifica i els migrants queden presos en el seu orgull, amagats en el que dirien els veïns i en el com patirien a casa si sabessin la veritat.

A aquestes ànimes desarrelades els cal comprensió, ajuda, per recuperar l’amor propi, la confiança en ells mateixos i la capacitat emocional de, si volen i poden, tornar a la seva llar. Encara que hi tornin amb una mà al davant i l’altra al darrera han de fer-ho amb la cara ben alta. L’Àfrica té tot el dret a comptar amb tot aquest potencial humà per aixecar-la, no per fugir-ne.

En aquest sentit, i des de dins mateix, comencen a haver-hi novetats. Vaig llegir fa pocs dies en un diari que el senegalès i futbolista del Sant Andreu Mamadou Saliou Diallo està treballant en una pel·lícula que explicarà aquesta realitat, el títol: “Si ho sé, no vinc”.

Silvestre Entredàlies