EL CARRER MAX PLANCK     (part 2)

El carrer Max Plank va adonar-se, de cop, que s’havia omplert de veïns desocupats i desil·lusionats, i que al veïnat, hi havia molta feina per fer. Van adonar-se que qui la feia, l’administració, els havia abandonat. Van concloure que per molt que anessin a l’ajuntament a queixar-se, res no tornaria a ser com abans. Calia arremangar-se, i recuperant il·lusió i autoestima, prendre compromís amb la societat. Un bon dia, algú va començar a escombrar el seu tros de vorera, i l’exemple es va estendre. El jovent es va organitzar en torns de voluntaris per reobrir la biblioteca, amb esverament i disgust mal dissimulat de l’ajuntament. Van plantar margalides i pensaments al jardinet de la placeta, la noia de la granja els regava i un senyor del nº 8  treia males herbes i esporgava. Van muntar un petit banc d’aliments per l’Eusebi, els seus companys i moltes altres persones que ho van anar necessitant. Fins i tot van organitzar una intermitent brigada que reparava les voreres deteriorades.

Moltes coses van canviar al carrer Max Planck i a la placeta Maxwell. Durant els anys de benestar econòmic, fins i tot a ells se’ls havia encomanat la desconfiança en tothom i aquell “campi qui pugui”. Enveges i prepotències començaven a fer-se veure.

Ara, en canvi, tenen llargues converses, s’agafen de l’espatlla, i sobretot, es tornen a mirar al fons dels ulls, redescobrint antigues coneixences i velles amistats.

Els veïns han tornat a tenir sensació de pertànyer a un grup. Més pobres de butxaca però més rics d’esperit, ara es creuen part de la societat altre cop, la seva autoestima ha crescut a l’hora que augmenta la desconfiança en les grans estructures públiques, i evidentment les grans empreses privades.

S’han adonat que la causa principal del gran desgavell és que el món s’ha fet massa gran. Les  administracions i empreses, en la seva hipertròfia, s’han tornat ingovernables pels humans que teòricament les regentaven. Les persones, que havíem creat aquestes eines per què ens donessin un servei, ara ens veiem tiranitzats per elles. Cal tornar a l’escala humana i crear mecanismes consensuats per evitar altre cop el gegantisme de les estructures i la impotència de l’individu.

Organitzaren, doncs una visita a l’ajuntament, amb representants d’altres carrers i barris. Els van comunicar que els havien decebut, que ja no els representaven i que els veïns havien hagut de suplir algunes de les seves funcions, com a conseqüència deixaven de pagar unilateralment una part del seus impostos. L’autoritat, amb el pas canviat (per variar) no va saber com reaccionar i va pensar que ja se’ls passaria, que era una bullida passatgera. Què s’havien cregut!

Han de vigilar, però, els del carrer Planck, de no créixer massa, per no tornar a caure en el mateix pou. Ja hi han rumiat i ho tenen clar. Es mancomunaran amb altres barris, però sense perdre la dimensió humana que tenen les petites estructures. Treballaran en xarxa per descobrir una altra manera de fer societat, una manera nova, però molt antiga alhora. Perquè com deia Martí i Pol “tot està per fer i tot és possible”.

Moltes civilitzacions han viscut felices durant segles amb la filosofia col·laboradora d’aquest carrer. Moltes d’altres ho farem si volem somriure i abraçar-nos, mirant-nos als ulls i dormir tranquils i satisfets. Endavant Max Planck!

Silvestre Entredàlies